what if

És la història d'un vellet, plou per tot arreu i aquest vellet i la seva història jeuen a qualsevol cadira a qualsevol sala blava i respira fort, pel nas afilat i aquest vellet calcula de cara a la finestra, i els seus pulmons van lents, i els dits a la cadira, i el pes al cos, però ell calcula. El vellet calcula i el seu futur gravita entorn a si mateix i calcula un barret i el vellet calcula i calcula i només li surt el barret i la sang li flota per les venes magres, pel loop amarg de la vellesa i el vellet que sap el barret, el vellet amb l'esforç i res, que segueix plovent per la finestra i per tot arreu i el blau és general i tots nosaltres que fugim pel carrer i no ens veu perquè ell calcula i només recorda el barret, el recorda bé, elegant i verd, però no sap ni el nom ni la cara ni els braços, no recorda ni uns ulls ni una boca ni una veu, res, que no hi ha manera, només el barret verd al terra, i el vellet imagina un perdoni senyora li ha caigut el barret però ja no ho sap, ara plou, la pell arrugada s'eriça i ell que ho entén, que el barret era la vida no viscuda, que ara plou i el vellet entén l'error i és tard, que ara plou, però hauria estat bonic, calcula el vellet i construeix tots els i si mentre plou i mira per la finestra ajagut a la cadira de la sala blava i no ens veu passar. I suposo que deu ser un cinc de la tarda, un plec als ulls, un moment normal, suposo que la retina es cobreix de vidre i el vellet ja no calcula i aquesta és la seva història, encara plou i els dits jeuen a la cadira i per la finestra a una dona li cau el barret i un home se'l mira verd i el barret moll al terra i l'univers riu una mica per dins i l'home segueix caminant cap on sigui i plou per tot arreu.

cràter / barcelona

Avui prescindirem de les llàgrimes negres dels cotxes aturats a l'autopista. Avui relliscarem per les nevades als ulls de patriotes renfe set i mitja del matí. Enfonsarem les mans als radiadors de les butxaques i a l'escut de les bufandes veurem gent que sí i gent que no. Estrenarem biblioteca a l'ateneu abans del bosc estàtic d'avis diariòfags i anirem del gmail al facebook i del facebook al reader resseguint la línia de punts de l'ego-feeding. Les onades ens deixaran els mitjons xops i el cafè fred, però no frenarem l'èxtasi de plàstic de llegir massa estona seguida: en farem llops assassins a la línia groga, agulles de rellotge que cauen sobre els galets gegants i els transformen en carn d'olla, tortells amb faves de nata que fan fotos al CCCB, floquets de neu ressucitats en gafapasta als concerts de Manel. Anunciarem que d'aquí cinc minuts es desplomarà la Sagrada Família, explotarà el Tibidabo i les factures de la llum es mullaran a Correus. Direm bon dilluns a tothom i segurament ho serà.

i el sol va sortint

Recupero la nostra versió casolana dels Manel, que ja té un any!
Bons reis!

por de merda

Hola, faré un puto llibre d'autoajuda i a la contraportada em tenyiré els cabells de negre perquè tinc por de la mort i vull semblar jove vomitaré banalitats que no em crec per lluitar contra la por dels altres en el fons faré veure que sóc feliç perquè la gent em compri la prostitució en forma de llibre faré que tan me fot la mort que tan me fot l'orgull que tan me foten les angoixes i el vici em faré el pseudo-hippie i posaré música d'ambient i encendré coses que fan olor quan vinguin coneguts a sopar perquè hola els pseudo-hippies que compren pa integral tenen por els que porten camises mao tenen por els que fan yoga els que compren accions tenen por Borges era un poruc de merda Vinyoli era por Fèlix Millet por Guardiola por l'ésser més perfecte del planeta és un mosquit cagat de por...

...i això ja ho sabem tots. I nosaltres, la nostra generació ensenyada obertament, amb voluntat d'existir més enllà de grans discursos, flexible i líquida, capaç d'admetre-ho tot, de viure amb perspectiva, de dinar amb morts i violacions, nosaltres alimentem cada dia la fe que el nostre ego monstruós és superior a les pors i que si disparem cançons i llibres i tot allò del tenim temps encara les podrem vèncer. En resum, anem de tornada. Som millors i més especials que els altres. Però no. Tenim por. Acceptem-ho d'una vegada. Por a la grisor post-tot, a l'absència d'eufòria en les nostres felicitats, por de passar seixanta o setanta anys per aquest cony de món i treballar al departament X de Sant Y i escriure merda al diari Z, por a creure que hi ha una altra manera però que aquesta altra manera també serà només una i no totes, morir, esborrar-te de la llista d'existències, ser oblidat per fills, néts i coneguts, ser un nom en tipografia romana plena de pols. Por a la por, a fer saber que tenim por. Por a tenir i ja haver tingut. Por a que la revolució no sigui revolucionària. Por de trepitjar les cendres del que hem destruït i sentir-nos culpables, por de no ser capaços d'aixecar ni un castell de cartes. Por de la transcendència. Por a que la transcendència ens exalti i ens abandoni algun matí. Por a escoltar Mishima massa vegades i mai Mahler ni Coleman i por a llegir Cortázar però mai Rulfo ni Faulkner i llavors escoltar molt Mahler i Coleman i llegir Rulfo i Faulkner i llavors aixecar-te sobresaltat i seguir viu. Por de seguir viu quan esperaves, com a mínim, morir. Por d'haver-los llegit i escoltat. Por, en definitiva, d'apropar-te a la línia de punts i veure que ni és una línia ni són punts.

?

nadala tres bandes

o la història del camell que s'escapa de l'església a mitjanit i es troba un cagatió crucificat que crema dins un bidó de gasolina a mode calefactor de peus per l'amic rudolf sota el sol de california segle zero abans de crist

(aquesta cançó és la clara conseqüència d'excessius àpats nadalencs i de la desesperació de l'autor al no veure llum al final del caneló)

we are ugly but

Tenim noms i llits. Tenim bars i música i avions. Tenim llibres. Tenim amics. Tenim prototips d'amics. Tenim ciutat. Tenim futur i caràcter. Tenim sopars i concerts. Tenim cafès, tenim pel·lícules. Tenim mantes i bufandes. Tenim nadals i viatges i bicis i auriculars. Tenim blogs i àlbums i regals i animals. Tenim plantes i llums i miralls i records. Tenim vidres on aplicar els records. Tenim punts de llibre i els fem servir d'escuts en la lectura infinita a les trinxeres del fer-se, del col·locar més i més parets als castells del nostre ego. Ho tenim tot i ho desgastem tot en fer-nos cada dia. I ja ho estem, de fets, per les dos bandes, cuits del tot, preparats fent cua entre coberts per ser engolits pel gras tic-tac fill de puta. Però tenim temps, encara.

operar-se

little drummer

bon nadal!

desembquatre

aparició esotèrica ú

lluita armada

to dwell in possibility

pots ser al paradís dels focus d'un poparb planetari, festa imprescindible pel curs de la història, salts i gent que crida inclosos, assistència general featuring vins portuguesos nens pel terra circs pallassos missatges mòbils focs d'artifici melmelada d'amors juvenils tobogans i eufòries

pots ser-hi per marxar-ne a poc a poc amb les mans a la butxaca, inadvertit i nocturn, marxar-ne en temps real cap a un parc de ca l'arnús abandonat, caminar a la fosca, prescindir-te escoltant l'eco llunyà de la festa, caminar sorra entre arbres, acomiadar el flux social i gaudir l'enveja tíbia del fugitiu, el potencial de fondre expectatives i fer-ne no-llocs fora del temps i de la vida

tenir potser algun ocell dormilega d'amic

i diumenge a la nit

l'univers es mareja un instant i el cafè fumeja un cranc al fons del mar, després el cosmos corregeix l'error i tothom ho oblida i és impossible.

all tones resounded

4

guspira

Atac preventiu a la tristesa col·lectiva de l'Eixample. Ganivetada defensiva per la ferida Diagonal oberta i sagnant. Tall profund col·lateral de quaranta-tres centímetres d'eufòria a cada passa, cirurgia estètica amb precisió d'ós polar, invasió nord-coreana al cosmos nostàlgic, impuls abolit d'imaginar el loop de pisos sobre pisos, matalàs persona matalàs persona, diu que et transporta a un altre planeta, sublims índex música/sang. Barcelona Alakrana, jo Alcorcón.

Felicitat importada amb èxit. Tresor arxivat.

M'enlairo xop d'esforç i ho descanso tot de cop.

recreació històrica impactant

té gust

i a dinar

corruptes?

no, ningú s'ho esperava

xocolata calenta

hamlet?

I els quatre senyors actors entraven a l'escenari com si res, xerrant entre ells, sense cap mena de devoció per la seva feina, comentant no sé quin espectacle. Llavors, amb la màxima patxorra, s'asseien en les quatre butaques -tot el pobre atrezzo en escena- i s'hi esparracaven uns instants amb cara de satisfets. De cop s'aixecaven i començaven a aplaudir com bojos de cara al públic cridant bravos i visques. Quinze segons després s'asseien i deixaven d'aplaudir. Però aviat hi tornaven i ens miraven somrients. Repetien l'operació tres vegades cada cop més entusiasmats davant la nostra indignació total.

Durant les següents dues hores i mitja d'estafa, els senyors actors es dedicaven a mirar-nos fixament, primer emocionats i excitats, després amb cara de gran interès i finalment, mig divertits i alleugerits.

Quan la sala ja era mig buida -la majoria marxava corrents a fer cartes als diaris- els quatre senyors actors s'alçaven, apagaven el mòbil i marxaven a poc a poc, mirant-se tot l'escenari expectants, com acabats d'arribar.

ja fa fred

Servei Meteorològic de Catalunya

trucada

Res seriós. Només és una precançó bastant lo-fi... Bon dia un dia més!

enginyers poetes

i vols dir que hi cabran...

el sofre i el rellotge,
la sanefa eterna de
matins, trencadisses
i estels?

les banyes del Pare,
aura dels forns morts,
bèsties i figurants
i mecanismes?

i tu i jo
sants sanglots
d'ànimes vacants
en marbres de plàstic?

...és que no veig com
sense tecnologia
ho fareu cabre tot
dins d'aquest ou dur.

d'onada i tornada

Entre Sant ___ i plaça _______ van brotar els primers tolls. Ni el famós matrimoni dels ____s i els ______s l'any 19__, va resoldre tan bé el laberint social del poble com aquest pantà unificador.

El pati de l'escola, el portal del Casal, el plataner de Can ____, les llambordes medievals, els trenta-set rellotges de paret del poble, les esgarrinxades dels genolls de les fotos penjades a les parets de la classe, les bústies i els telèfons, la caseta de gos verda on jugaven els nens, abandonada sota el pont... quants en fa, de la caseta verda, Quima?

Tot pactarà amb l'altra riba, amb el bàndol opac de l'oblit sota l'imperi subaquàtic. Ja no sabrem quantes parelles en aquesta autopista d'aigua dolça, quants petons en aquesta alga, quants plors en el destí dels bancs, quants enganys en corals, quants morts en voreres de plàncton.

Ho oblidarem. Se'ns erosionaran els records pel frec de dies massa plens de minuts, les setmanes d'aigua en faran sorra fina. Anem a viure a ciutat i hi vivim, sí. Vivim tots els matins que se'ns manen, sí, però sempre l'aigua a les orelles, sempre això, els vestits de festa major de l'àvia flotant humits i foscos a les cavernes profundes de les nostres entranyes, ofegades a ciutat, sí, pel tic i pel tac.

nueva lista de reproducción

No, el vostre tiet Ramon no es va casar mai, fillets meus. Anava al darrere de la noia més formosa, delicada i refinada de tot el poble, la Ramoneta. Durant anys va pugnar per una cita, per una sola oportunitat de demostrar-li el seu amor etern, la seva passió il·limitada en forma de sopar romàntic. Un bon dia de festa major, el vostre tiet Ramon va tenir la més gran de les alegries: la Ramoneta va acceptar, per fi, la seva invitació.

Així doncs preparà a la perfecció tots els detalls: el salmó, l'amanida de formatge de cabra, l'escalivada fina, els poemes efervescents a cau d'orella, un bon vi negre del Priorat i espelmes estratègiques. També al temple de la veritat, on tot es decidiria: llençols nets, coixins de seda i un fil musical amb la quintaessencia del romanticisme. Un cop al llit, la Ramoneta seria seva.

Ai fills meus, pobret tiet Ramon, que amb els ulls il·luminats ja veia la formosa Ramoneta caure d'amor al seus braços, que ja anava a besar-la... quan succeí aquell terrible error, aquella veu d'ultratomba, aquell got trencat, aquell despertar de la Ramoneta, aquell fot-re el camp víctima d'un engany, aquelles paraules sagnants, aquell cop de porta, aquells putos 9,99€ al més, aquell nefast adquiere ahora spotify premium que ho va destruir tot, pobret tiet Ramon, que no es va casar mai.

1a Trobada d'Obsessionats del Més Enllà

paf (o lector-hembra)

Escriu: un pont entre els últims paràgrafs d'alguns llibres, sempre amb aquest intent de levitació, amb aquesta projecció de banda sonora a les últimes lletres: santificació de les vocals terminals, glòria a l'última consonant que fuig de l'aparellament geminal (ser únic, gran responsabilitat) i paf, se acabó. Forçar tremolor dactilar. Sobretot no caure pel camí. Mantenir l'esquena recte fins l'última pàgina. L'equilibri és el més important. Tu sempre el que s'esperi de tu. Cap bogeria, camí recte. Al arribar al final deixar caure tot el pes, tota la pressió avall, l'aigua és molt freda, dutxa't que el cloro fa pudor. Podríem seguir: viure la nota al peu, cada final és un peatge, línies rectes versus vida corba, sempre esperant finals, vida bomba a pressió, ningú fa mai bogeria, etcètera. Llavors et permets l'homenatge de tancar i desar al prestatge (per sempre?/per sempre).


Pensa: entre les últimes pàgines d'A i les últimes pàgines de B només hi ha preliminars.