trust

dos miralls bruts
a la rentadora
compartirien entranyes

ens trobarem a fora?

L'home de palla es treu la pipa de la boca i pregunta al escalador:

- Si saps que escales vertígens i et rellisquen les mans a cada pensar erroni, a cada idea mal arrapada, a cada angoixa dactilar; si saps que les gotes del teu suor són vapor que no treu la son a la gespa quotidiana d'aquí a sota; de l'aquí a sota iogur amb crispis, terrabastalls extingits, estarrufar-se feliç, vida ben segada; si saps que a dalt de tot, si és que tal cosa existeix, no s'hi arriba escalant així, de dreta a esquerra, sinó per l'autopista de l'especialització, si tot això ho saps, per què vols ser mosca i no formiga? Si ja saps que el teu vol cap als astres és inútil, que no, que no hi ha res a trobar (i que si hi hagués res, tu no series pas l'indicat per trobar-ho); si tot això ja ho saps, per què segueixes escalant? Per què no escups el condicional i t'apuntes al gerundi? Per què no una llar de foc crèdit de normalitat? Pots creure que per dir-te escalador no has escalat ni dos metres? Saps que jo, aquí assegut mirant-te, fumant-me aquesta pipa, veig exactament el mateix que tu sense tanta angoixa? Baixa i vine.

L'escalador no diu res però segueix estirant el braç amunt, ara cap a la dreta, ara a l'esquerra, sense avançar gens, sense heroisme, sense resultat. Però a ulls de ningú, ja que ningú el mira, voluntat. La voluntat no té cap mèrit i ho sap. Però és una qüestió biològica, una deformació mental, i no hi pot fer res.

Al fer-se fosc, l'home de palla marxarà sense ell, cap a les finestres il·luminades de les cases cançons i sopars. Ell sol, a fora, seguirà mirant-se el cel intentant trobar-hi qui sap què.

peixos enlluernats

El poema és Se'n Va de Màrius Sampere. La cançó i el vídeo, meus.

quan menys ho esperes

ets al concert x de les festes de Gràcia i tothom salta i tu saltes i les llums van intercalant verd i vermell i barrets de palla, cerveses dos euros, càmeres digitals, amics d'amics, típic total i de sobte la bafarada mística, l'olor d'església que es passeja només pel teu nas i t'hi explota i fuig i moltes coses que no saps explicar, nostàlgies que no hem viscut, ecos d'udols, udols freds, udols foscos queixant-se amb totes les forces, udols de por, de molta molta por i et quedes allà, pèsol mínim, sargantana al sol amb el gintònic a la mà cara idiota que mira cubito que mira rellotge que no mira res i cap a casa

música del minivideo: Grizzly Bear

cel d'agost

Nit sense diccionaris ni explicacions. Nit al gust. Substituït el lubricant social pel puntillisme: tu no, tu no. Nit petita entre les Nits. Nit dedicada. Nit dels silencis. Nit Roda Reserva. Nit descalça. Al fons les veus intemporals que escalfen el sistema nerviós. El soroll de tantes festes a les portes de casa. A dins, colors primaris d'aire condicionat. Casa imperi. Casa headphones. Casa univers. From salvation army counters i aquestes veus que no ho saben, que no poden ser humanes. Nit cirereta de tarda Oliver entre verd, d'Oliver content, Oliver ja no vull grans sorolls, Oliver famílies amb nens als meus concerts, Oliver cocodrilos, Oliver final feliç. Nit de piscina per platja. Nit amb Clem Snide is the only time I feel free. Nit de ponts aeris mentals, de jo tot per _, de si et _, de quan falta per _. I sempre la cançó que sura, que sobrevola l'habitació i mira per la finestra, que espia de lluny i en apagar-se ho fon tot en mode blau etern.

si la caiguda o el vertigen

La febre de plàstic s'ho emporta tot. Un tornado de ficcions xoca amb el circ de fantasmes habitual i fa que plogui més fort. La vida cau líquida, freda i transparent. Tots sabem que el loop anímic que la recull en recipients és fràgil. Sabem que quan hi ha tempesta, com ara, es desborda i vessa i fuig de l'òrbita programada, neta i còmode. Llavors la memòria t'arriba pel nas i t'ofegues en exèrcits romans de records, tres mil terroristes et fan la onada amb pancartes NYONYA, et perds en els cent matisos d'un sospir, en la recreació romàntica d'udols nocturns al Montseny, en l'eco mut dels grills del bosc, en si jo vull que tu vulguis que jo no vulgui que tu no saps.

Els coloms de Plaça Catalunya sobrevolen curiosos el tour de França mental fins que la bateria de l'Ipod s'acaba amb tres piiip vermells i nítids. Llavors, com sempre, tot és tan dramàticament pobre...

no m'enfonso mai

Potser sí que hi ha un crit però tranquils que el silenci paga la reparació.

vida retallable

Acumular tres dilluns seguits, tres matins, matins de catorze hores. Cuinar setmanes i només posar-li nits. Perdre un any de quatres de la tarda. Gastar tots els diumenges del mes d'una sola baixada de persiana i dormir les sardanes de rac1, el via lliure i el barça juga a.

Posar en repetició contínua l'agost. Consumir tots els octubres que em queden i oblidar-los ràpid. Fer ballar els horaris dilluns dimecres dimecres dijous dimarts dilluns dimecres divendres dissabte dissabte divendres dissabte divendres dissabte i canvi de parella diumenge diumenge diumenge diumenge dimarts.

Tenir vint i vuit anys i ara sis i ara noranta i després vint. Espiar per un foradet l'instant de la mort i marxar corrents a un colacao amb maries. Intercalar pluja amb pluja. Dir-te hola mil cops per primer cop.