La vaca cega de Joan Maragall (1860 - 1911)

Com deu ser l'angoixa de quedar-te cec de sobte un dia i ser conscient que mai a la vida, única vida que tens i viuràs, podràs tornar a veure absolutament res? Com et deus sentir al pensar que entre la vida i la mort no hi haura més diferència que sons, tactes i olors? Com pots seguir vivint sabent que la foscor ho sera tot i no hi haura absoultament res més en cada un dels dies, hores, minuts i segons que viuras? Joan Maragall va intentar, en un poema que m'encanta, aproximar-se a aquesta sensació que fa que els cecs i les cegues, al meu entendre, es converteixin en herois quotidians.



Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall