Sóc la porta al final del passadís. Veig tota una humanitat avançant cap a mi, cagada de por. Por d'ells i dels altres. Camino d’esquenes, trontollant de riure, afanyant-me cap enrere, esperant-vos sempre endavant. No em deixo tocar. Us veig patir, plorar, riure per dins. I ja sé que no, o que sí, o allò. Però no puc avisar-vos. Em sap greu, deixeu les cartes quietes. Resigneu-vos. Sé exactament a quants centímetres del mar es quedarà la pedra cansada el dia del judici final de les pedres. Ho sento xata, se me’n fot els bilions de trilions d’anys que has perdut per arribar fins aquí. Aquí et quedes. Extingeixo les coses que estimeu. Pero entre els dits dels meus designis a vegades també s'escapa l'etern universal, l'olor a terra humida, la frontera última del rellotge de rellotges, el verdader tic-tac còsmic.
Entrades
home és que molt ho sento xata però no es pot pretendre ser l'amo i senyor universal amb tal alegria i ser tan professionalment aguafiestas amb les pedres i deixar-nos a tots amb el misteri del 'què serà' i marxar amb la consciència tan tranquil·la i sensació de domini total. aquí és on ha d'actuar la justícia poètica.
ahir la profe d'art modern va interrompre una exposició oral on s'ensenyava aquest salt al buit i tal de Klein judoca tio àgil donde los haya per recordar-nos, per si algú no ho havia advertit, que aquesta imatge és un fotomuntatge.
No vaig evitar descollonar-me interiorment pensant que si hagués estat sense trucatge hagués tingut més mèrit i tal, el paio tot enguixat durant setmanes, la gent preguntant-li com t'ho has fet, etc.
Amb dolor mola més.