seguretat

En Joan es lleva esperant les sabatilles, el cafè, el diari de subscripció, el pot de gel de la dutxa ben ple, la ràdio, les notícies, l'economia, les línies rectes per pasturar com a tothom li agrada al despertar-se, esmorzars tres vint i quatre, corbata, colònia, el tren ple, la línia ben recte de la feina, les novetats gens sorprenents que construeixen quadrats, rectangles i octàgons laborals, la lineal caiguda del sol, l'arribada a casa, la clau que casa amb el pany, el sofà, el sopar, el vi, les sabatilles, els llençols, el despertador.

En Joan però, sense previ avís, és víctima de les corbes de la vida, que les molt putes sempre ho foten tot així sense explicar-se i al saltar del llit el seus peus no xoquen amb les sabatilles, a sota els peus només hi ha vertigen i aire i el pobre Joan tot adormit va caient per un tobogan d'oxigen, entre núvols i orenetes i ni rastre d'opacitat al món i ell que voldria les sabatilles per anar a fer el cafè però només troba que gas, inexistència i no-res.

ocells

enyors com camps de maduixes

perduda

Els ulls expulsen una mirada. La mirada surt projectada a través de l'aire, per les trinxeres lumíniques de l'aire. La mirada, una de moltes, avança tremolosa i en poruc silenci cap al no-res. Es precipita endavant, arrapada per l'infinita fragilitat del món. Inventa, per consolar-se, que des d'un altre cantó, si ningú apaga els llums, l'espera la piscina d'una altra mirada. Fi.

el meu futur enyor

És un loop buit. Ara que tinc 22 anys i penso en la felicitat, el que veig és un jo de cinquanta anys, una casa, plantes, cafeteres i tot això. Però sobretot veig la meva llibreria i els meus fills mirant-se els meus llibres de la meva llibreria, i penso aquest seré jo i penso ja quins llibres compraré, aquesta edició, aquesta no, i la fascinació dels meus fills i les preguntes i la meva cara de sorpresa però tot molt normal perquè recordaré que quan tenia 22 anys, etcètera.

I el jo de cinquanta anys, no sé, no el conec, però imagino que pensarà des d'ulleres, jersei de llana, imagino que serà pluja algun dissabte, 3/24 de fons i veurà la felicitat en un jo de 22 anys que compra els llibres i els mou pels carrers i no els té presoners en llibreries estàtiques, i em recordarà ara mentre l'escric. I segurament ho recordarà tot una mica rústic, més rústic del que realment és això ara que ho escrit tot.

El resum és que vivim enviant il·lusions com cartes o e-mails, amunt i avall pel temps i es perden pel camí i caduquen en cantonades temporals. Però ei, tot això dins del meu cervell als cinquanta anys, que no 22. De moment no pateixo gens perquè d'acord, és un loop buit, però quan ho pensi ja em distreurà el moc del fill x o les notes de la filla y.

globus

El senyor Q. va inflant el seu cos a cada xuclada de puro. Els dits se li posen com botifarres blanques i ja no pot ni agafar el diari en condicions. La papada li forma un semicercle que sembla un pitet. Els ulls li surten de les òrbites i el senyor Q. mira cap a sota, cap on tenia el cul fa uns segons, i veu com la butaca es va fent petita i ell que flota, i el saló i la teulada de casa seva es van fent petits, i les persones son formiguetes i ell es posa trist, que ara feien la boxa i després el futbol, una llàstima, per una tarda lliure que té. El senyor Q. em mira mentre l'escric i decebut amb l'evolució d'aquest paràgraf deixa caure el puro, es declara en vaga i creua els braços. Del diari de la segona línia ja només en queda la secció d'economia, volant pel cel.

l'autor és Déu i punt

I Jesús digué: és igual. Per molt que el rellegeixi, res. No s'entén una puta merda. Quina mania d'escriure'm raro. Zero signes de puntuació. Zero estructura. És que al final fa com mandra de llegir. És igual. La merda elitista de sempre, altre cop. Una frase ingeniosa i enigmàtica, vale. I després molts adjectius, d'acord... però collons, totalment incomprensible. No sé, crec que aquest cop passo. És que joder, per què cony no és més senzill? En serio, aquesta vegada passo. És que m'hi tiro tres hores per llegir i entendre una sola frase!

I per la pantalla, d'entre els núvols, en sortí un cap: sí? Doncs imagina't escriure-ho.

el ser i el temps

El pobre futbolista xuta la pilota sense gaire esma i l'envia a la primera graderia. Mentre esbufega i s'arregla els cabells, no pot evitar sentir algun xiulet provinent de les altures del Camp Nou.

El pobre futbolista s'eixuga la suor, fa unes quantes passes cap a la seva àrea i decideix optar per acceptar la premissa que nega que la forma del macarró podria no admetre una exegesis ontològica que domini el ser d'aquest ent negatiu que és negació de si mateix, contra la tendència peculiar de l'encobriment tot i que, de moment, el pobre futbolista no en sap l'adequació exacta. Però fins i tot aquesta idea formal i existencialment no imperativa de l'Existència porta a dins un contingut desplegat en si mateix. No queda tot il·luminat ja, encara que sigui crepuscularment, per la llum de la prèvia idea de l'Existència? En que es fonamenta la seva legitimitat? Per quina via cal percebre la proposició verdadera del macarró en quant a forma?

El pobre futbolista es col·loca bé la cinta i entrant a l'àrea veu arribar Alves fins al córner. La pilota vola bombejada entre els focus del Camp Nou. El pobre futbolista salta, fa contactar el seu cap amb l'esfèrica i aquesta es dirigeix lentament a les mans del porter. El públic va marxant cap al cotxe. L'arbitre xiula el final del partit. El pobre futbolista es mira les mans i camina a poc a poc.

the earth is not a cold place

D'entrada la vida que ens toca és un free ride sense il·lusions ni tristesa, en blanc i per estrenar. El problema és que comencem a jugar-hi massa aviat i quan per fi tenim (o pensem que tenim) el que hem de tenir per escriure les paraules fulminants que ens farien ser una persona fantàstica, llavors ja pintem sobre pintat i les nostres pròpies passes ens fan confondre el guió i acabem tornant al melodrama freudià dels nostres antics i coneguts complexes. En la nostra imaginació ens cobrim de la glòria de les línies rectes però en realitat som un amarg Pollock sense rumb. Vivim xocant contra nosaltres mateixos i en diem injustícia.

La solució final passa per contractar dos homes de l'est rollo dolents del Tintín que, a ritme de jazz misteri, aparquin nocturnament un cotxe anys 50 a la punta d'un port industrial emboirat, del capó n'agafin la nostra auto-compassió, la lliguin de canells i turmells, la llancin oceà endins, esperin a que s'acabin les bombolletes de la vida, ens facin una perduda, mirada profunda mòbil en mà, gratacels, barnús, whisky, etcètera.