Els ulls expulsen una mirada. La mirada surt projectada a través de l'aire, per les trinxeres lumíniques de l'aire. La mirada, una de moltes, avança tremolosa i en poruc silenci cap al no-res. Es precipita endavant, arrapada per l'infinita fragilitat del món. Inventa, per consolar-se, que des d'un altre cantó, si ningú apaga els llums, l'espera la piscina d'una altra mirada. Fi.
Típic poema descartat
Fa 2 dies
Entrades
Les mirades sempre es perden només temporalment. Sempre acaben trobant alguna persona o cosa que les acull.
es perden, van i tornen des del pensament, d'endarrera cap endavant...