rec

Coses, coses, sempre coses, ens hem d'esforçar al màxim per explicar coses que són núvols, angoixes dolces que no van enlloc i tot són fils, i què bé poder-los disparar, i jardins als ulls només de pensar-ho, i tots els fils a l’aire esperant encertar agulles -una joventut d'intents-, sempre la mateixa expectativa, i quina peneta fa, si en fas perspectiva, que tot queda en ona d’aire, zero pur, arrel gasosa, crit de gavina.

I la importància, si no me l'invento, queda i se’n va en el que no fem, en el que s’escapa quan ja som al llit i ni llibretes ni notes de text. Llavors el que no fem surt de nosaltres i s'escapa entre els espais de la memòria esborrada preventivament. La importància, si no me l'invento, és aquest espai inabastable d’inoportunitats genials, fantàstiques i completes.

No se'ns endurà la mort. Ho faran els estranys que ens ocupin el futur. Nosaltres, si ho penseu bé, ja fa estona que no hi som.