Un que té por perquè les coses s’acaben, limitades pel temps, un món finit i arribarà el dia en que tot s'apagui i llavors fos en negre o lila o beix.
Un que no té por perquè sap agafar un dia i convertir-lo en hores que convertides en minuts converteix en segons. Un segon, per exemple, el del silenci i fred d’una piscina quan t’hi has tirat moments abans i és fosc a fora i blau piscina a dins i al bloc de pisos tothom dorm menys tu que ets sota l’aigua sense moure cap múscul, deixant que el teu cos s’enfonsi pel propi pes i toquis amb els genolls a terra. Aquell segon estirat de punta a punta com un xiclet, llarg, ple de mil·lèsimes i centèsimes i mesures temporals minúscules però reals, és un segon però també és un minut i una hora i un dia i tres anys i mil segles. I la piscina perd les parets i és un oceà de mesures microscòpiques a les que hem posat noms concrets i limitants per creure que les controlem però que no tenen ni nom ni límit i la infecció, doctor, no té solució, dins del microbi en trobarà mil més, més val deixar-lo tranquil, no cal fer-lo patir amb més quimio, gràcies, sí, un tallat va bé, amb poca llet siusplau, doncs què, posem-li mig sedant? que no pateixi però estigui actiu, que es pugui despedir en plenes facultats de la família... quina llàstima, els faig passar? Sí, ja poden passar, cap aquí, soroll de tacons, passes de nens, hola avi. I si estires prou en aquell segon també hi trobaràs tota la teva existència i els Bobobops i les colònies d’estiu i al relleu del segon hi trobaràs el registre dels teus avantpassats i una masia i pa de pagès i faldilles llargues i també universos sencers per estrenar amb el llacet vermell d’altres que quan tu ja no existeixis s’enamoraran una nit en un concert així com qui no vol i tot seguirà el seu camí sense estridències i sense tu, però vaja, en el fons tu només ets tu i llavors aquell segon passarà, treuràs el cap de l’aigua i assegut en una rajola agafaràs la tovallola i t’eixugaràs tremolant una mica i llavors fos en negre o lila o beix.
Entrades
