Modernitat i cultura urbana; hipermodernitat i Internet

Origen i destí d’uns efectes secundaris

Albert Lloreta

La transformació d’alguna cosa sempre comporta la deformació, o reformació, d’una altra. Amb els canvis, l’espècie humana ha intentat avançar a través de la història de forma planejada i objectiva amb la finalitat d´assolir un progrés: investigar quelcom per assolir un objectiu que afavoreixi la societat, millorar una tècnica per adquirir un millor resultat en una determinada feina... Per culpa, o gràcies als efectes secundaris d’aquesta evolució controlada, han sorgit d’altres esdeveniments impossibles de preveure i d’evitar que han canviat l’espai físic i sensible en el que l’home viu, i han modificat el curs de la història de forma gairebé tan radical com aquelles transformacions volgudes que l’home pretenia úniques. Els descobriments químics d’Alfred Nobel foren un pas endavant en el camp de la ciència, la construcció i l’explotació minera però també transportaren la humanitat al segle més sanguinari de la seva història. El descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colon suposà una nova era internacional i un coneixement més ampli del nostre planeta però també comportà l’extermini de moltes cultures i l’empobriment, encara avui dia efectiu, de la zona centre i sud americana.

"El aleteo de una mariposa en Hong Kong puede desatar una tormenta en Nueva York".

De la mateixa manera, la transformació de l’espai social en el que viu l’ésser humà i on es produeixen les seves labors diàries també comporta una transformació del mateix home, de la seva forma de relacionar-se, de treballar, de sentir i de pensar. L’home està totalment condicionat per l’espai físic en el que viu i les relacions socials que aquest permet: el nombre de gent amb qui es relaciona, el tipus de vida que pot dur, la mobilitat i oci que té, les seves obligacions i els seus drets, els seus somnis i pors, el nivell de comoditat de vida, la seva salut, etc. Aquests factors decisius en la vida d’un humà són els efectes secundaris d’un canvi de model econòmic o d’un descobriment revolucionari. Podem veure doncs que descobriments que semblaven petits o unidireccionals en un principi es converteixen en elements d’un canvi social tan gran que poden afectar radicalment la nostra forma de ser humans en aquest món.

L’art no s’escapa d’aquestes transformacions i mutacions. Més aviat és un dels aspectes socials més afectats probablement perquè és la forma en que la societat expressa les seves inquietuds menys quotidianes, més profundes, o si més no, més sociològiques. Per exemple, l’art primitiu procura mantenir una relació correcte amb les divinitats que controlen el seu món. L’art medieval està al servei dels dos grans motors de l’època: de la religió per una banda i de les prohibides passions paganes per l’altra. L’art renaixentista apareix com un viatge al virtuosisme per a diferenciar-se de la suposada foscor anterior, com una voluntat de renovar-se en base a un pensament antropològic. L’art, en definitiva, es metamorfosa totalment segons la funció que ha d’adoptar en un espai social determinat. De la mateixa manera, la figura de l’artista es veu completament afectada pel context en el que practica el seu art.

Un dels moments històrics en que l’artista i el seu art s’han vist més afectats per una variació del seu entorn és quan es dóna l’aparició del model industrial i modern de ciutat i l’esclat del model capitalista d’organització de la societat.

Els descobriments en l’ús del ferro, la millora de les rutes de comerç i el descobriment del ferrocarril, l’aparició de la màquina de vapor i d’altra maquinaria relacionada amb l’industria tèxtil fan sorgir tant a Europa com als Estats Units una època de canvi econòmic coneguda com a Revolució Industrial. Comença a desaparèixer el model artesanal de producció, substituït per un model massiu, a través del treball en cadena, que produeix molts més recursos en molt menys temps. El món rural és veu tocat de mort per la rapidesa, eficàcia, resultats i, per tant, beneficis del món industrial. La fàbrica substitueix la granja i el taller, la gran urbe substitueix al poble, la gent marxa a les ciutats en busca de feina. Les ciutats comencen a superpoblar-se. Apareixen noves ciutats només dedicades a la industria. A Anglaterra més del vuitanta per cent de la població viu en centres de més de vint i cinc mil habitants. El producte ràpidament confeccionat i uniforme substitueix al treball minuciós, lent, personal i únic de l’artesania. Es descobreix que com més quantitat i proximitat de màquines de vapor hi ha en una fàbrica, millor rendeix i més eficaç és la seva producció. És per aquest motiu que hi ha una massificació i gegantització de les zones amb fàbriques. Com més gran és la fàbrica i més treballadors al seu servei, més opcions té en el mercat. Tan és així que amb només una dotzena de fàbriques ja apareix un nou nucli d’habitants important. No es tracta ja d’una economia de subsistència sinó d’una economia d’explotació i de grans beneficis pel patró. Aquests beneficis fan de la burgesia la classe dominant d’aquest període. De retruc apareix una nova classe social: el proletariat. Aquest, no té més remei que donar els seus serveis, com a part de l’engranatge de producció, a aquestes fàbriques. S’accentua la importància del rellotge, del no aturar-se, del mínim productiu per hora, de la velocitat, dels descansos preestablerts, del temps d’entrega limitat, de les hores extra, de la no distracció i de la vigilància contínua. També fan acte de presència la brutícia, la deixalla, la contaminació, la pobresa, les malalties, la negror del fum, l’anonimat, la mort prematura i l’explotació, entre d’altres... Les grans ciutats d’Europa, al veure la superpoblació que reben, duen a terme reformes de caràcter racionalista, per tal d’intentar millorar i engrandir els seus espais. Aquests espais es mesclen amb els orígens històrics de la ciutat, amb les arquitectures variades de diferents èpoques. Aquesta heterogeneïtat cultural defineix l’escenari de la cultura urbana, marcada per les noves formes d’identitat i d’interacció social.

Probablement, un dels efectes secundaris més sorprenents d’aquesta nova dimensió, d’aquesta nova selva que és la ciutat moderna, d’aquest nou espai que el progrés ha portat a l’home, és el sorgiment del pensador modern, del intel·lectual modern, de l’artista modern, del intel·lecte modern en definitiva, i la seva íntima relació amb la vida urbana, del nou paradigma de personatge dedicat a la vida artística. És interessant com, una necessitat solucionada a través de paràmetres racionalistes i funcionalistes porta a la ciutat a ser un nou escenari per la irracionalitat, la passió i les essències sensibles de l’art. Com ho fa l’art per acoblar-se en un primer moment a aquesta nova situació? La ciutat, tot i la seva foscor i tristesa, adopta, gràcies a l’artista modern, un nou color, quelcom socialment positiu. Ell és el receptor dels dubtes i les qüestions que la nova societat necessita resoldre mesclats amb la recerca de la nova funció de l’art. El nou artista ja no està anclat en el passat, se n’adona que la noció del temps ha canviat, que la vida urbana és diferent a la pausada vida rural i es dedica a estudiar-la.

Así él va, corre, busca. ¿Qué busca? Sin duda alguna, este hombre, tal y como lo he presentado, este solitario dotado de una imaginación activa, siempre viajando a través del gran desierto de hombres, tiene un fin más elevado que el de un simple flâneur, un fin mas general, distinto del placer fugitivo de la circunstancia. Busca ese algo que se nos permitirá llamar la modernidad.

Charles Baudelaire,

El pintor de la vida moderna

Segons Charles Baudelaire, el que l’artista busca és l’essència de la vida urbana, la definició universal de quelcom que és en tots els successos, en l’anonimat, en les persones i les activitats de la vida urbana. Em vull concentrar en analitzar les formes en que s’estableix la vida de l’artista i intel·lectual en la ciutat. Com s’organitza dins la societat? Quin fenomen succeeix en aglutinar un grup d’artistes nombrós? Com s’ha mantingut això a través del temps fins els nostres dies?

L’artista modern no forma part del procés industrial ni de les convencions burgeses, per tant, des del punt de vista de la jerarquia social, és un dels éssers de la ciutat que actuen com a paràsits, conjuntament amb les prostitutes, els vagabunds, drogoaddictes i borratxos. Evidentment, ser artista, des del punt de vista de les famílies riques i benestants de la ciutat, és doncs, una cosa negativa, una baixesa, és no fer res de profit. L’artista està també molt relacionat amb les drogues, l’alcohol i la nit. De la mescla de tots aquests factors en contacte amb la personalitat experimentadora de l’artista modern, apareix la figura del bohemi. Bohemi és la paraula que s’utilitza per caracteritzar aquell pintor, poeta, músic, intel·lectual que fa la seva vida social al carrer, especialment de nit, que acompanya la seves relacions de drogues i alcohol i pel qual, les convencions, normes i limitacions de la societat benestant són fàcilment transgredides. Se l’associa amb l’absenta; beguda que se suposa li fa veure imatges impossibles i fantàstiques que l’ajuden a perfilar les seves creacions. El resultat del seu art és, en tant que transgressor i romàntic, en el sentit de risc, perillós per la societat cívica i educada, és a dir, limitada i clàssica. Evidentment aquest és el punt de vista dels senyors burgesos que veuen la seva estabilitat en perill cada vegada que en senten a parlar, no pas el meu.

L’artista modern es recrea en l’anonimat de la ciutat, en la fugacitat de tot allò urbà, persegueix dia i nit les noves essències de la ciutat. És una figura que de cap manera podria aparèixer en un poble, doncs la màgia especial que flueix en la ciutat es basa en allò que resta per conèixer, en la societat en moviment, desconeguda i per tant, potencialment per descobrir, en la connexió entre ell i els altres artistes, en la gran capacitat de la ciutat per saciar els seus dubtes i curiositats. Pot topar-se amb la sorpresa i el progrés en qualsevol carrer. És per això que, un altre descobriment de l’època, la fotografia, fascina a aquests artistes moderns, sempre pendents de plasmar la fugacitat dels vianants.

Una de les coses més interessants i que més enriqueix les ciutats modernes és la sensació mística i especial que es crea al posar en contacte les personalitats, sovint molt excèntriques, dels artistes. Els artistes que són a la ciutat, s’enriqueixen uns als altres: mesclen les seves idees, discuteixen, debaten, s’influencien, s’escolten i s’exhibeixen, tenen relacions entre ells, freqüenten les mateixes parts de la ciutat, van als mateixos bars, sovint petits i amagats, competeixen entre ells i acaben creant una nova societat, igualment jerarquitzada, amb una estètica i ideals propis. Viuen a la ciutat i la transformen, però no fan cap funció econòmica sinó sensible.

Le Pote est semblable au prince des nuées

Qui hante la tempête et se rit de l’archer;

Exilé sur le sol au milieu des huées

Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.

Las flores del mal, Charles Baudelaire

Aquesta funció sensible que fa l’artista que habita en la ciutat, fa que l’envolti una aura especial i universal, més propera als núvols que al dia a dia de la ciutat. L’artista modern té un esperit jove, aventurer i arriscat. Sovint té una personalitat molt excèntrica, necessita tenir la sensació d’estar al lloc indicat, on succeeix allò més espectacular i impactant, a la festa més boja, al moment més inoblidable. Aquest paradigma d’artista que apareix amb els bohemis parisencs ha estat el model pels nous artistes de caràcter romàntic, altre cop en el sentit aventurer, del segle XX. L’estil pictòric, literari, musical evoluciona, però la figura del creador alliberat es manté com un model necessari dins la cultura urbana.

L’artista de rodalies, de poble, convençut de que les seves idees i treballs són interessants, conscient de l’ambient alliberat i bohemi de la ciutat, somia en viatjar-hi i fugir de la claustrofòbia del propi poble, des del qual no pot amplificar la seva obra. Ningú viatjarà fins al seu poble per escoltar les seves idees, ni tan sols podrà mostrar-les a d’altres artistes, no podrà impregnar-se d’un ambient creatiu ni captarà la modernitat amb els seus propis ulls. Els pobles es mantindran a una altra velocitat, la lenta velocitat de les coses antigues, immòbils a través dels anys. En l’imaginari col·lectiu dels artistes que volen viatjar a la ciutat es troben idealitzades totes les situacions i totes les personalitats que poden conèixer-hi. Si tenen prou valor o renom, aquests artistes fan el viatge iniciàtic a la ciutat on l’ambient de bohèmia és més actiu i allà intenten integrar-se en el cercle intel·lectual. Si és prou interessant, aquest artista, al cap del temps, servirà per amplificar el misticisme de la ciutat que atraurà a altres joves i així la cadena es tancarà comportant que el centre neuràlgic de l’activitat artística se centri en aquestes ciutats i la seva llegenda s’enforteixi arreu a través de les èpoques i els anys. Substituint una era per una altre, els diferents artistes de diferents èpoques aniran desfilant per la ciutat. Tindran idees diferents, projectes trencadors i visions del món totalment contraries però mantindran l’essència d’aquests primers bohemis: transgressors, nocturns, propers a la droga, idealistes, creatius i units entre ells per la ciutat.

¿Qué buenos brazos, qué bonita hora me devolverán esta región de donde proceden mis sueños y mis mas leves movimientos?

Ciudades, Rimbaud

Paris fou el primer cas de ciutat receptora d’aquest tipus d’artistes. Els barris de Montmartre i Montparnasse s’ompliren d’estudiants, poetes, pintors, músics, filòsofs que compartien passions i que discutien solucions per a la realitat que els envoltava. Personatges com Apollinaire, Verlaine, Van Gogh, Toulouse-Lautrec, Gaughin, Rimbaud, Satie, Baudelaire, Morisot, Manet i moltíssims d’altres iniciaren l’imparable fructificació d’intel·lectuals de la ciutat. El mite de París s’ha mantingut a través dels anys. La major part de grups d’artistes i manifestos sorgiren de París durant els principis dels anys XX i durant l’època de l’art d’entreguerres: Fauvisme, Cubisme, Dadaisme, Surrealisme, etc.

Un dels últims casos, i un dels més evidents pelegrinatges iniciàtics a París succeïren durant els anys 60 gràcies a l’aparició d’algunes estrelles de la cançó francesa com George Brassens, Edith Piaf o Jacques Brel. La cançó protesta i folk catalana, utilitzant la francesa de mirall, inicià un verdader viatge iniciàtic oficial a Paris amb les respectives actuacions a l’Olympia per tal de consagrar-se com a artistes. Alguns dels catalans i castellans que feren la visita a París foren Lluís Llach, Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, Paco Ibañez, Raimon, Ovidi Montllor o Francesc Pi de la Serra.

A Barcelona, l’any 1897, Pere Romeu, inspirant-se en l’ambient parisenc de tabernes com Le Chat Noir, fundà una taberna anomenada els Quatre Gats, ajudat per Santiago Rossinyol i Ramon Casas, dos catalans que coneixien bé l’essència mística que en aquella època exultava París. Picasso hi feu la seva primera exposició i en féu el cartell del menú.

“Aquell racó pintoresc, ple de somnis i cabòries, que espantaven al menstral; aquells quadres de les parets que les noies de sa casa no els podien anar a veure perquè els agradaven massa; aquella fumerola de pipes que emborratxava d’idees als parroquians de la casa (...) En tu enyorarem una època que el fantasiar feia viure”

Santiago Russiñol

Uns anys més tard, a Nova York, l’esclat de la cultura urbana s’apodera de barris com Greenwich Village, Chelsea o East Village. Durant els anys 40, 50 i 60 fou una de les ciutats més importants pels diferents panorames culturals que sorgiren a els Estats Units. Durant els anys 40, en l’esclat americà bohemi, personatges excèntrics com Joe Gould, Isadora Duncan, Marcel Duchamp o John Reed es trobaven en aquests barris. Durant els anys 50 la generació d’escriptors Beat sorgí aquí també amb noms com els de Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William S. Burroughs. Durant els 60, l’escena musical folk que aparegué a Amèrica tingué un dels màxims exponents en el barri de Greenwich Village. Músics de tots els estats hi viatjaven i procuraven fer-se un lloc als nombrosos bars i tabernes. Un jove Bob Dylan fugí del seu claustrofòbic poble natal, canvià d’identitat i aparegué en aquest barri per catapultar-se cap a un èxit internacional. És interessant el fet que Bob Dylan adoptà el cognom del poeta Dylan Thomas, també resident d’aquest especial barri. Tres dels quatre Mamma’s and the Pappa’s s’hi conegueren. També Joan Baez, Paul Simon i el seu company Art Garfunkel, Nina Simone, Phil Ochs i molts més. Fou un dels centres del moviment antiguerra i un dels orígens del moviment hippie, que també sorgí a San Francisco i a d’altres ciutats nord-americanes.

Bob Dylan reflecteix perfectament l’essència del jove i genial poeta que ho deixa tot per aventurar-se a una ciutat estranya. El passat bohemi parisenc sembla reflectir-se a la perfecció en algunes de les seves lletres:

How does it feel
How does it feel
To be on your own
With no direction home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?

Bob Dylan

Veiem doncs que almenys fins la dècada dels 70, el model d’artista urbà aparegut al París de la segona meitat de segle XIX es manté constant a través de diferents ciutats, moviments i esdeveniments històrics. L’essència transgressora, canalla, juvenil, festiva, nocturna i alliberada està perfectament consolidada al voltant de l’aura màgica que envolta al ciutadà des de Rimbaud fins a Bob Dylan. També es manté intacte la seva connexió íntima amb la ciutat que els permet reunir-se i relacionar-se de forma molt personal.

Aquest model es radicalitza amb l’aparició del punk dels anys 80, en el qual s’emfatitza l’estètica antisocial, concentrada en exagerar la marginalitat i urbanitat del personatge. Londres apareix aquest cop com a capdavantera d’aquesta onada d’insolència musical amb grups com els següents: Sex Pistols, The Clash, The Damned, The Slits, etc.

Durant els anys 90 i 2000 el panorama es difumina, no sembla haver-hi ja un centre neuràlgic i capdavanter de la creació artística tan evident com els anteriors. Hi ha artistes de moltes ciutats i cada un d’ells és una cèl·lula separada de les altres. S’influencien entre ells però mantenint les distàncies. No hi ha hagut un moviment vencedor durant aquests últims vint anys. En el camp de la música, que semblava el més actiu aquestes últimes dècades en aquest model de cultura urbana no trobem cap estil que defineixi els anys 90 ni els 2000. Quin és el motiu d’aquesta dispersió? Perquè no trobem un espai físic en el que la creació d’avantguarda sorgeixi de forma espontània i massiva? Quin fenomen intervé en aquest procés cultural que havia enriquit la ciutat moderna? La meva hipòtesi és que el final de l’era del model de l’artista modern arriba amb el principi de l’era de l’Internet, també coneguda com hipermodernitat.

Mica en mica, durant els últims vint anys, l’eina d’Internet ha anat adquirint diferents funcions i formes. Tot començà com una xarxa limitada d’ordinadors connectats entre sí per a labors de caràcter militar i s’anà globalitzant. Amb l’aparició del World Wide Web, la tecnologia que s’utilitza per a les pàgines web, i la capacitat que tenen aquestes per retenir text, imatge, so i video, Internet es comença a perfilar com una eina important per a la comunicació entre persones. Aquesta comunicació, és però, unidireccional, amb el ben entès que tot just un conjunt molt minoritari de gent crea el contingut i una majoria, cada cop més nombrosa, el visita. Molts artistes creen les seves pàgines web personals, força rudimentàries, des de les quals el visitant pot seguir-ne la pista, comprar merchandising o consultar-ne actuacions. Mica en mica, el potencial d’Internet va prenent forma. Apareix el concepte de Web 2.0. La diferència amb l’etapa anterior és que aquest cop, el visitant és alhora el productor de material visitable. La participació es fa a través de variades xarxes socials i blocs personals que revolucionen la xarxa. Les connexions d’Internet s’acceleren, els preus són més accessibles i Internet esdevé un fenomen de masses.

Tenim al davant una nova eina que permet una connexió multidireccional total a escala planetària. Un troç de planeta, per amagat i remot que sigui, pot mantenir una connexió molt íntima i constant amb un altra troç a milers de quilometres de distància. El potencial d’aquesta eina és abismal i probablement encara no n’hem sabut apreciar l’essència de moment històric que destil·la.

Pel que fa a l’art, les xarxes socials en les que l’artista pot penjar la seva obra i amplificar-la arreu del món sense sortir de casa han solucionat el problema que empentava als artistes inquiets a viatjar a la ciutat. Ja no és rellevant l’espai físic en el que visquis si utilitzes de forma correcta l’espai virtual. La reunió social al carrer és poc pràctica des del punt de vista del creador actual, constantment en contacte amb tots aquells que, com ell, intenten fer-se un lloc en la nova selva d’Internet.

Així doncs, Internet es converteix en el nou canal comunicatiu i de transmissió d’informació que perfecciona el model de reunió que era la ciutat. Estem parlant de xarxes socials com Myspace, amb més de dos-cents milions d’usuaris compartint les seves creacions en línea. O de la xarxa d’audiovisuals Youtube, amb més de tres-cents milions de vídeos penjats. O la xarxa Fotolog, amb tres-cents cinquanta milions d’imatges penjades. I les xifres augmenten cada segon que passa. La reunió, doncs, ara es molt menys selectiva, més nombrosa i més internacional. El teu treball s’amplifica segons la popularitat que té. S’assembla Internet a la ciutat moderna. Plena de brutícia i de baixesa, igual que el París de Baudelaire, també esta plena de joies, tot depèn de per quin carrer decideixis passar i a quin bar aturar-te.

Es tracta en definitiva, d’un nou descobriment revolucionari, dels que canvien la nostra manera de relacionar-nos amb la resta del món, una nova porta. Es tracta d’un esdeveniment amb un origen funcional, per augmentar la nostra comoditat, sempre en termes pràctics, i per tant, ens permet rebre més beneficis inmediats. Però com sempre, aquesta paraula té molts matisos i algun efecte secundari que cal esmentar.

D’alguna manera, aquest suplantació de la personalitat de la ciutat, transforma a aquesta en un lloc menys interessant, més gris. Buida els carrers i els bars. Evita el viatge iniciàtic, elimina els estímuls graduals amb els que es topa l’artista nouvingut, acaba amb l’escalada social cap a l’èxit, amb l’afany de millora personal, amb la relació de contacte físic; destrueix tots els passos entremitjos i per tant, elimina la necessitat humana de somniar en un ideal que encara no s’ha acomplert. La facilitat ho inunda tot. Tot és immediat i còmode. Aquesta situació pot comportar una mena de mandra i vagància en els éssers que podrien ser molt més fructífers. Sembla contradictori que amb tantes eines a l’abast sorgeixin menys ments genials, menys personalitats que trenquin tots els esquemes i estableixin noves normes. Però no ho és. La ment humana és finita i les possibilitats d’Internet són infinites. Esdevé, doncs, minúscula davant la gran tempesta d’informacions i moviments comunicatius constants. Com si d’un paisatge de Turner es tractés, el personatge resta mut davant tal situació i es limita a meditar i observar-la bocabadat.

Tot i que tot just es comença a perfilar la punta de l’iceberg de tot el que significa Internet, ja podem establir algunes pistes de com serà el panorama creatiu futur: un augment de la capacitat expressiva de les masses, un socialisme de la creativitat, un accés més directe a la creació personal. Però també un viatge cap a l’anonimat general, cap a allò mediocre, cap al gran desert d’homes, on sobren ignorants i falten genialitats personals que facin avançar la història.

Rellegint aquest últim paràgraf, me n’adono que semblo ben bé un dels crítics de la vida urbana i nostàlgics de la artesania rural que també cridaven al mal temps en l’època de l’esclat de les primeres ciutats modernes. Això em deixa un cert bon gust de boca. Sembla ser una senyal per a que la historia es repeteixi i, potser, enmig de la negror i buidor absoluta, un efecte secundari que ningú s’esperava apareix-hi com el bohemi que passeja la seva pipa travessant algun carrer de París i ho inunda tot de somnis i de colors.

Bibliografia:

• BAUDELAIRE, Charles. El pintor de la vida moderna. Valencia: Colección de Arquitectura, 2000.
• BAUDELAIRE, Charles. Las flores del mal. Madrid: Catedra, 2006
• París, Enciclopedia de viaje. Madrid: Guías Acento, 2002
• DICKENS, Charles. Temps Difícils. Barcelona: Edicions 62, 2002
• DIMERY, Robert. 1001 discos que hay que escuchar antes de morir. Barcelona: Grijalbo, 2005
• GOMBRICH, E.H. Història de l’art. Barcelona: Columna Edicions, 1999
• RIMBAUD, Arthur. Obras Completas. Prosa y Poesía. Edición Bilingüe. Barcelona: Rio Nuevo, 1972