chelsea hotel no. 2



El meu diumenge ha consitit en un derbi entre el neoplatonisme renaixentista de Ficino i les versions del Rufus Wainwright i la Regina Spektor de Chelsea Hotel No. 2 al youtube. És fàcil imaginar-se qui ha guanyat... 

Al final m'he atrevit a versionar-la jo també... Sacrilegi! Pero bé, que la disfruteu.



Més, aquí. 

Per cert, la versió de Regina Spektor és senzillament brutal.

peus freds


El seu amo tanca la porta de casa, ha marxat. Ella espera uns minuts al terra, entre els llençols caiguts i quan ja no sent res, es lleva. Es lleva i es vesteix i consulta per últim cop la direcció del psicòleg escrita en un postit. És aquí al costat, no cal que agafi el metro. Surt al carrer i fa molt bon dia. L’aigua del seu cos va xocant contra les parets plastificades a cada passa. Arriba a la consulta i la fan passar.

Bon dia. Passi, passi. El psicòleg regira els papers i troba un full d’expedient en blanc. Mentre escriu li pregunta com està. Ella, molt sensible, es posa a plorar.

Miri, no ho entenc. És que no puc concebre-ho. Cada vegada passa el mateix... Per la nit és fantàstic, em mima, em canvia l’aigua, la calenta molt bé... és que vostè no sap el que fa: primer calenta doble quantitat d’aigua en una olla, me’n introdueix una mica i em sacseja per a calentar les parets interiors, després em buida i em torna a omplir amb aigua nova, així tardo més a refredar-me... això, doctor, no ho fa ningú sap? no ho fa ningú! Llavors em tapa bé i em col·loca amb cura al llit i s’arrambla a mi, m’abraça, m’agafa amb els peus, entre els bessons, amb els braços, sota el coixí, em mira enamorat, agraeix la meva presència i tot son paraules d’amor i carinyo i sons guturals de felicitat i que bé s’hi està aquí dins. I jo doctor, estic tant eufòrica que sóc la bosseta d’aigua calenta més feliç del món!

Però aviat s’adorm i a mesura que passen les hores, no ho entenc, em va apartant amb els peus cap al fons del llit, s’oblida de mi, em deixa arraconada i és com si ja no existís, inútil i si jo tingués peus, doctor, també els tindria freds sap? I quan es fa de día... em sento tan absurda... ah, i avui, doctor (s’eixuga les llàgrimes) avui he caigut del llit... i ni tan sols m’ha recollit! Ha marxat ignorant-me, entre els llençols rebregats, com si no hi fós!... (torna a plorar i ofega el discurs).

t'adorms a la sorra


"Sí, tu imagina que ets a la platja, dia qualsevol de juliol i amb aquell solet t'adorms a la sorra i al cap d'una estona et despertes...doncs això, només això."


més aquí!

llach


de tant en tant 
sembla necessari
baixar els vidres
pujar el volum
i regar Barcelona
amb primaveres lliures
ítaques 



negocis: trambesòs


Les 11.46 d'aquest matí al Trambesòs (parada Marina). 

Parcial d'una conversa entre ell (d'uns 50 anys, vestit amb pantalons veix i cabell més gris que negre, suant, nerviós) i ella (bosses de compra, pintallavis vermell, parlar xava, més jove i 10 cm per damunt del seu amic, convençuda i dominant).  


Ell (entrant al Tram) - ... si em deixo algo... no ho sé... ja t'ho miraré...
Ella -... val... entrar al més complicat... entrevista... signar...
Ell-... còctel... maldecaps... partits... contracte...
Ella -... res de polítics... eficàcia... Mango... prestigi...
Ell (suant)- ... dinar ràpid... fins ara... treballar... candidat...
Ella (sortint del Tram a Glòries) - ... fins després... sort... la necessitaràs.



Tram avança, tothom mira a Ell
Ell sua.

vint-i-un



Sembla que n'has après a això de viure fins que un mal dia et trobes una punyetera coma que,  seguida d'una altra, et frena una mica però no suficient com per aturar-te del tot i segueixes endavant tot i que... amb... masses... punts... suspensius... I, després de dues comes més, arriba el fatídic i temut punt i seguit. Aquí ja et cagues perquè saps que un cop arriba el primer és molt fàcil que n'arribi un altre. I un altre. El pitjor de tot és que després passa això: tot funciona com una consecució d'explicacions interiors com: una cova que en conté una altre així: com un joc de nines russes que finalment produeix el següent: un immens silenci entre dos punts i punt i apart. 

Llavors ho saps: la teva vida tal i com la coneixies ha estat segrestada per una oració passiva i composta.

però què bonic quan te n'adones que tot és molt més senzill que el llenguatge imposat i que els signes delimitants poden ser ignorats i pots traçar una vida sense punts ni parades per respirar ni silencis forçats ni comes ni passives ni res i que ets jove i pots fer tan com vulguis i agafar trens i autocars cap a l’estranger cada dia i tornar esgotat a casa i escoltar molts cops la mateixa que és la dotze del cd i tenir-ne vint-i-un i sortir descalç al terrat a prendre una xocolata mentre plou i seguir viatjant en avió i avioneta i camions i cantar ens ha costat déu i ajuda i construir molts i molts castells a la porta del lavabo i dormir satisfet sota vuitanta capes d'edredons de catorze quilos


i de tant en tant quan ningú et veu agafar i buscar al Google 
(aprendre a viure entre parentèsis)

bucòlic 1: Línia 4



19.34 Parada Passeig de Gràcia (Línia 4)

Papa - No t'enfadis si no et passen el full.
Mama - Tu posa't al davant i així no has de demanar el full..
Marc (distret) - D'acooord
Mama (a papa) - Pero molt bé, en Marc ja n'apendrà, ho fa molt bé. 
Papa (a Marc) - Ara faré croquetes, vale guapo?

Marc somriu.

els prodigis són: