Mauricio o las elecciones primarias



"Delante de Le Richelieu vio estacionados dos RollsRoyce, un Jaguar, dos Mercedes y un Porsche. A la puerta del hotel Clotilde volvió a sentir la inquietud que la había dominado la noche anterior. Por primera vez entraba en contacto con un mundo diametralmente opuesto al que hasta entonces había frecuentado y para moverse en el cual su paso por la Facultad de Derecho no sólo no la había preparado sino todo lo contrario. Ahora comprendía el absurdo de una educación universitaria que consentía e incluso fomentaba la hostilidad hacia la sociedad para cuyo servicio preparaba al alumnado. Mientras los estudiantes urdían planes revolucionarios y reorganizaban el mundo, los que verdaderamente tenían el dinero y el poder tomaban el aperitivo en Le Richeleu y esperaban con benevolencia la llegada de los revolucionarios amansados y vestidos para la ocasión. Vayan pasando, parecía decir el portero uniformado, y dejen en el guardarropa los panfletos y los cócteles Molotov."

Aquest fragment de la última novel·la de Eduardo Mendoza és un exemple del seu estil irònic i provocador...Mauricio o las elecciones primarias em recorda a una de les seves primeres novel.les mediàtiques, La verdad sobre el caso Savolta i en part això s'entén ja que aquesta nova novel.la estrenada per Sant Jordi és, després de 10 anys sense fer narrativa seria, com tornar a començar de nou...Ahir en Mendoza va estar signant a Barcelona i es van fer llargues cues per a què signes exemplars. Segurament molts el coneixereu per Sin noticias de Gurb, una lectura de batxillerat que no té massa a veure amb el seu estil propi, la narració seria. Si no el coneixeu visiteu aquesta pàgina.Us recomano que llegiu La verdad sobre el caso Savolta i La ciutat dels prodigis...aquesta última és una novel·la molt valorada i impactant que parla de la Barcelona de principis de segle XX..


A la dolça tebiesa de la primavera..


Son gairebé les quatre de la matinada i acabo d'arribar de l'aniversari d'en Marc..(felicitats!!). Aquest és un poema del meu pare que parla del esperit del camp...i de les seves olors...per anar a dormir relaxats...

Au, bona nit!!

VIII

A la dolça tebiesa de la primavera,
cap al tard,
crema l'herba menuda
en fogueres distants i secretes.
D'un fum de color de cendra
s'ha perfumat l'ànima del caminant.
I encara, un tel de llum tardana
embalbia els ulls.

Es deté el moment
en la vida externa del cos.
Mineral de la fusta i dels branquillons
rígid el gest de les fulles eixutes,
l'olor que ara arriba té el gust
dolç i dur de les hores perdudes.

Al lluny s'aixequen els fums,
com pedres mudes s'apaguen les brases
i ve dens l'aroma de l'oblit
davallant per un cel fet de segles.

Josep Lloreta
Preludi del silenci (Extractes d'anuari)

(El quadre és de Van Gogh i el títol en anglès és A wheatfield with Cypresses)

La vaca cega de Joan Maragall (1860 - 1911)

Com deu ser l'angoixa de quedar-te cec de sobte un dia i ser conscient que mai a la vida, única vida que tens i viuràs, podràs tornar a veure absolutament res? Com et deus sentir al pensar que entre la vida i la mort no hi haura més diferència que sons, tactes i olors? Com pots seguir vivint sabent que la foscor ho sera tot i no hi haura absoultament res més en cada un dels dies, hores, minuts i segons que viuras? Joan Maragall va intentar, en un poema que m'encanta, aproximar-se a aquesta sensació que fa que els cecs i les cegues, al meu entendre, es converteixin en herois quotidians.



Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua
.

Joan Maragall

els prodigis són: