pinyouuu

juliol

El julio o joule, es la unidad del Sistema Internacional para energía, trabajo y calor.

Trabajo? Vols dir?



Música de Pascal Comelade

nota al peu

crol terapèutic

fffiiiuuu

ningú fa estàtues commemoratives
a mosquits
ni a gats
ni a fulles
ni a rellotges
ni a la pluja
ni a bolis
ni a diumenges
ni als peus
ni a tenir son
ni a l'ara
ni a l'ara, d'ara
ni a l'ara, d'ara, d'ara.


Missatge curt amb bso casolana*

*instruments: dits, boli, paper, encenador, boca i ventilador

periodisme

de secundaris (o krilinisme)

No et fan estàtues commemoratives en jardins xulos. No gaudeixes del favor del públic. No vius en storytelling. No vas coix ni ets subnormal. No fas tres mil quilòmetres per jugar la final de beisbol. Hi vas i prou. Ella mai et fa cas. El bo de la peli et roba la bici per a una persecució. Perds la final i te'n vasa casa a dinar.

Chrysaora quinquecirrha

Ahir a la platja em vaig topar amb una convenció de meduses pacifistes que es negaven a seguir les directives internacionals de la temporada de picades. Ja no anaven a les reunions de veïns, ni als tallers d’estiu, ja es negaven a seguir el discurs estatal d’alliberació que les portava platja per platja perseguint i picant a tot banyista. Segons em van explicar, aquest grup rebel anomenat La Sirenita pretenia travar noves aliances amb l’espècie humana en nom de la solidaritat i la convivència pacífica entre tots els éssers vius de la Terra. Em deien, ploroses, que elles també volien estudiar Humanitats, passar la selectivitat sense analitzar poemes, parlar de la crisi, jugar al Barça, portar americanes de colors o abstenir-se a les europees. El seu objectiu era re-establir un diàleg que té precedents en èpoques dels ibers, amb els quals tenien per costum organitzar cíviques partides de waterpolo, tornejos d'escacs i sardinades.

Avui me les he tornat a trobar. S'havien arrossegat fins al xiringuito La Mari i intentaven establir contacte amb el despitrat dependent tot dansant i oferint-li cadàvers de cavallet de mar, un regal ritual molt apreciat en la tradició medusil. I jo que sé, m'he emocionat i m'he vist amb el deure d'expressar-ho en aquest humil blog. Així que aquest estiu no patiu, quan vegeu una medusa a prop de la platja, apropeu-vos-hi, doneu-li la mà, feu-li un petó, oferiu-li un raconet de tovallola i un glopet de gazpacho, ja veureu que, tot i no tenir cara, són força entretingudes.

·

congestió

Tens la facultat poètica d'omplir d'ecos una sala plena. Plena de científics que descobrim el plaer col·lectiu de la vergonya aliena. I mentrestant tu, a tu, t'entusiasmes.

el jardí dels anys

La partida durava molts mesos. Tants, que ja s'estimava als dos exèrcits de fusta tallada. Els matins que movia les blanques es trobava alegre i àgil, les tardes que tocava negres eren dolces i animades. La jugada final arribà. El seu jo blanc contra el seu jo negre. Un cop al cim, el vertigen de la decisió el feu dubtà. Un petit dubte. Qui? Blanques o negres? Qui sóc?

·

I dubtant, dubtant, es va assecar el pa, van caducar els iogurts i el passaport, les factures impagades s'amuntegaren a la bústia, s'esgrogueí el diari, van créixer fongs a la cuina, el cadàver del cafè s'incrustà a la tassa, la roba crònicament bruta s'empolsí, la mascota es va exiliar, la dona fugí, els fills es van fer grans, ningú instal·là la TDT. Tallaren electricitat, aigua i gas. Li van sortir canes. La casa s'esquerdà i va ser destruïda. La mirada i el braç, estirats i estàtics. La boca seca. El nas fluix, en silenci. La taula d'escacs, la cadira, ell. Un jardí. El pit flàccid i els peus bruts. El dubte viu.

·

Mica en mica del clatell al nas del jugador d'escacs en sorgia una gran arrel, unes branques verdes naixien per les orelles, els bolets dels genolls li foradaven el texà. Pels ulls i la boca, flors vermelles. La columna, tronc. Les galtes, pomes. A l'hivern els nens arrencaven la molsa dels seus peus. A l'estiu, l' escalaven per l'esquena i n'arrencaven els fruits dolços.

·

Al cap de mil anys, el jardí cruixí. El braç-branca sacsejà el temps perdut i tombà amb les fulles lentes totes les peces del taulell i omplí l'aire dens de resina fresca. Després va ploure sobre el seu cap, sobre les peces esteses pel terra, sobre el jardí dels anys. El negre i el blanc dels peons i les torres es fongué en un gris d'aquarel·la. Després va sortir el sol. El dubte s'assecà i les fulles seques van empènyer el rellotge cap al final de la partida.

Cau el cel damunt la taula

Els veïns parlen d’en Dan Brown i els escolto pel celobert. És l'hora blava del dia. Llegeixo que la caixa negra ha caigut molt endins de l'oceà i que es resisteix a totes les tempestes i bombes nuclears i campanyes electorals i tossuda, fa un registre blindat dels quès de l'avió. Fotrà segles d'això d'ara, de la nostra extinció, i el cubicle conservarà a quatre quilòmetres sota el mar un xupito dels petits misteris humans, seguirà emulant-nos l’ànima.

Algun dia, sota la mirada atenta d'un cranc vacilón, el mecanisme màgic es distreurà un segon i , amb un flop, la caixa es desintegrarà i en sortiran, jo que sé, tots els mitjons desemparellats dels últims mil·lennis. O els ulls perduts al Canaletes Horror Show. O la dignitat del Papi. O el Tiranosaure Rex de plàstic que se m'endugué el Mediterrani aquell tràgic estiu dels meus set anys i que tants plors va comportar.

arribar fins aquí

tres d'estiu

Entre els sons liles
les algues ballen
equalitzades.
·
Crema solar
i cremen les potes
d'un cranc còsmic.
·
Una gran balena blava
s'ha posat sobre la platja
tovallola del barça,
ulleres de sol italianes
i mocador al coll.
Ei xato,
em poses crema a l'esquena?
Al mastegar el sandvitx
de plàncton
li peten grans de sorra
entre les dents.

autoretrat amb febre

cent anys de soledat

passa un segon

i passa un segon
i passa un segon
i passa un segon

i passa de pressa
i no veus el
ni sents les
i voldries que

i tu et creus ràpid i el temps
lent

però tu coix i ell esprint que ràdios antigues Frank Sinatra special guest i penses que el 90% de l'equip que feia el programa l'1 d'octubre del 1949 seixanta anys més tard no existeix, ja n'ha tingut prou de primaveres que s'escalfen i de tardors que es congelen. Com ara, avui, en aquest moment, tecleig pixels estúpids, tota aquesta gent morta prova sort en altres experiències post enterro, projectes que tot i no existir segueixen tenint mèrit. Enhorabona. Jo respiro empassant-me segons i minuts, tic tac, nyam nyam, un rere l'altre mastegant poc i penso en aquest equip de ràdio, en tants detalls i perfecció a les escombraries nyam nyam nyam cap endins, que no sóc jo, és el temps que en un tic nyam tac nyam em mossega i au!, se'm menja, ara el dit, ara l'ull, ara la pressa, ara la carrera ara el teclat l'ordinador els problemes les fantasies la glòria la por els somnis la burocràcia la tele el llit el fred el vent la nit nyam tot endins, gran massa negre silenciosa, banda sonora de la història corpus callat de l'univers còmplice i assassí lladre atracador dictador, rellotge fill de puta, temps lucky luck temps cabrón que et fem himnes i no et dignes ni a girar el clatell i compadir-te de nosaltres, de les arrugues i llàgrimes al coixí, de les cames que se'ns inflen, de la cicatriu que ens obres a cada adéu, a cada última vegada que vaig veure a, a cada ja no me'n recordo, a cada si hagués - i ens queda acceptar ser engolits, pactar la submissió, apretar les dents i els ulls, braços amunt per la baixada dragon khan, boicotejar uns anyets i al punt àlgid de la transició dir en veu alta que volem ser rebuts amb tots els honors, catifa negra i granissat de llimona, que ens demanem la llitera de dalt, que la pròxima eternitat serem més guapos, més llestos i no farem mai tard, que fixa't, si fins i tot tenen allò de perfumar lavabos i, quin goig, la tdt...si és que amb una mica de sort potser encara hi estarem bé.

poema

Paraules: 30
de les quals
substantius: 2
verbs: 3
adjectius: 24
articles: 1

Esbossos previs: 4
Frustracions: 2
Egocentrisme: 70%
Trascendència: 30%

Plagis: 4,5
dels quals
involuntaris: 4
voluntaris: mig

Plaer en escriure'l: poc
Plaer en acabar-lo: molt
Plaer en llegir-lo: relatiu

Que rima? Que no rima.
Pujat al blog? Sí.
És bonic? Força
Acaba bé?

en la nit

Del poema de Vinyoli llegit per Feliu Formosa.

joan miquel oliver

Entre cançons del Surfistes... i del Bombón Mallorquín l'amic Joanmi va mirant ara cap al llaüt (magnífic) ara cap al bateria ara agafo una pua ara assassino amb la mirada les bombolletes de sabó d'atrezzo i estic tocant sol i tothom me la suda. Els tècnics de so fent la onada, no pot estar pitjor equalitzat. A les grades del Casino la crosta modernilla, els Manel, mallorquins a punta pala, redactors timeouteros, algun blog musical. Les primeres cinc cançons trenades sense pausa, problemes tècnics resolts i ell que es fa rogar. Per fi quatre paraules lleugerament iròniques que la gent contesta amb un excedent de riures. El públic vol doctor House guitarrista, vol caràcter. El tio ho capta i la resta del concert és un no parar de que si què bonic el Festival de Guitarra però fot-li midis que si què trist només tinc dos discos però en dic discografia que si el solo de guitarra el faig per omplir que si jo a Paris mai de la vida que si el pallasso que si la núvia que si ara heu de xiular que si la cançó en anglès només té lalalas que si el coche fantástico que si "Joan Miquel, ets un crack!" "I tu qui ets?" i altres símptomes de bobdylanitis aguda amb sobrassada i quelis, sempre seguits dels famosos em peto de riure comtals.

I vaja, les cançons, que són simples fulls de ruta al disc, més aviat despullades i sense floritures, en directe es converteixen en peces progressives i monumentals que creixen i que es trenquen de cop i llavors graciiis i aplaudiments. Em quedo amb Pallasso, Emerson Fitipaldi, Somiers, i el bis final, una cançó pel seu nen petit que parla de cocodrilus i macarrons rollo ei que en el fons sóc bon tio. Acaba el concert, la gent ja no sap com aplaudir més i ell fuig encorvat i extrany.

Surts del Casino i plou i entens perquè aquest home és l'home del moment. Agafes el Bicing i entens perquè tots caiem a robar-li xupitos de certesa pels títols dels posts. Són les lletres. És aquesta actitud irònica de ses illes, de vaig de tornada, de us estem colonitzant i no us n'adoneu, de tendresa forrada amb cuirassa Potemkin de mala llet.

llumenera

A vegades no calen explosions.





Música de Goldmund

love will tear us apart

En plan Susanna and The Magic Orchestra... pero versió con mucho amor.

every second is the last one

canyella, vespre, pluja, flors, retolador, gasolina, aire acondicionat, plastilina, crema solar, aiguadecolonia, shampoo, dinars (d'altres), grans de cafè, revista nova, llibre vell, xocolata desfeta, golfes, terrassa, vent, nit, clor, mar -

- nas cansat

cel blau

De les formigues del meu lavabo, gravat molt xim pom desafinat.

Porta pintada d'oceans de colors
Una pedra rosetta del British Museum
Samarretes post-rock in the sky per rentar
Pseudo-converse gruyer que reclamen sabó

La formiga estrangera amagada a un racó
Té una filla valenta enfilada al balcó
El seu novio la pega i malalta d'amor
Fuig de casa els seus pares, diu adeu a aquest món

Veig la mare que plora i el pare estirat
conscientment que mastega una trampa mortal

diu "Adeu filla meva, ara ja ets gran"
La formiga valenta volant pel cel blau.

Futur

Sóc la porta al final del passadís. Veig tota una humanitat avançant cap a mi, cagada de por. Por d'ells i dels altres. Camino d’esquenes, trontollant de riure, afanyant-me cap enrere, esperant-vos sempre endavant. No em deixo tocar. Us veig patir, plorar, riure per dins. I ja sé que no, o que sí, o allò. Però no puc avisar-vos. Em sap greu, deixeu les cartes quietes. Resigneu-vos. Sé exactament a quants centímetres del mar es quedarà la pedra cansada el dia del judici final de les pedres. Ho sento xata, se me’n fot els bilions de trilions d’anys que has perdut per arribar fins aquí. Aquí et quedes. Extingeixo les coses que estimeu. Pero entre els dits dels meus designis a vegades també s'escapa l'etern universal, l'olor a terra humida, la frontera última del rellotge de rellotges, el verdader tic-tac còsmic.

diabètics

Escombro el confeti que quedava a la terrassa. Les rajoles han quedat xopes de vinagre. Descobreixo que sota les llambordes no hi ha cap platja, només el sucre coagulat a la sang de moltes generacions de reprimits (ens fa vergonya la dolçor de paraules com tendresa). Vigila no trenquis la bicromia dels passos de zebra o el semàfor es posarà vermell de vergonya. Més val que callis. Callo. M'escudo les orelles amb una R i una L (al revés, sempre al revés). Fingeixo no emocionar-me.

A base de pràctica no m'emociono i escombro el confeti que quedava a la terrassa.

piràmide (maslow) literària

sé que després voldré escriure-ho

res

una novel·la
de 300, 400, 500
pàgines en blanc
i a la última
la 301, 401, 501
una paraula

tot

si tingués abril

Música d'Explosions in the Sky

onada núm. 899958571321

No spiritual Caesars are these dead

Anonymous submission.
Sylvia Plath

Que tinc les retines cremades. Que la cavitat ocular fumeja. Que passa en blanc i negre. Que és encara més subtil la decisió. Que no es capgira salvació fade in de melodrama en un moment últim d’ofec metal·lúrgic. La poesia al forn. La carn de la galta en aquarel·la vermella, fondue de cabells, orelles foses Dal·lí i neurones a dos-cents graus precalentar el horno. Dos nens esmorzen al menjador. És el tema: dos nens esmorzen al menjador. Draps molls a la porta, pa i llet a taula. Alguna tele encesa. Anuncis que no saben callar en els moments àlgids de la història de la humanitat. El gas tot per tu. El teu cap gravita revolving in oval loops of solar speed. No Sylvia: no-Sylvia. La teva cuina és una finestra x en un pis y d'una ciutat Londres qualsevol. No hi ha foc. Cap escletxa. Avui Mojo Pins i el terrat moll. Avui ni Dylan, ni Ian, ni Cohen. Avui Never die young. Sa núvia Morta. Que et vas consumir. Que els nens imiten als pares. Que els nens imiten als pares. Que els nens imiten als pares. Que tinc les retines cremades.

Segon primera (capítol 1)

Com que tinc un examen demà passat avui he dedicat la tarda a perdre el temps (lògiques d'estudiant). Entre d'altres absurditats i pseudo-projectes primaverals, amb en Roger hem decidit començar una sèrie de mini-capítols de cuina casolana en aquest blog que portarà per nom Segon Primera (que és el pis de la meva àvia, i ella, la cuinera). Ja que serem una generació d'assassins gastronòmics volem deixar constància de la tradició que ens haurem carregat a base d'hamburgueses de plàstic i re-escalfaments sirenils. Al capítol d'avui, el Plàtan Caramel·litzat. Els ingredients: plàtans, sucre, mantega, suc de taronja, conyac, la Passos de fons i una iaia crac cuinera.