arribar fins aquí

tres d'estiu

Entre els sons liles
les algues ballen
equalitzades.
·
Crema solar
i cremen les potes
d'un cranc còsmic.
·
Una gran balena blava
s'ha posat sobre la platja
tovallola del barça,
ulleres de sol italianes
i mocador al coll.
Ei xato,
em poses crema a l'esquena?
Al mastegar el sandvitx
de plàncton
li peten grans de sorra
entre les dents.

autoretrat amb febre

cent anys de soledat

passa un segon

i passa un segon
i passa un segon
i passa un segon

i passa de pressa
i no veus el
ni sents les
i voldries que

i tu et creus ràpid i el temps
lent

però tu coix i ell esprint que ràdios antigues Frank Sinatra special guest i penses que el 90% de l'equip que feia el programa l'1 d'octubre del 1949 seixanta anys més tard no existeix, ja n'ha tingut prou de primaveres que s'escalfen i de tardors que es congelen. Com ara, avui, en aquest moment, tecleig pixels estúpids, tota aquesta gent morta prova sort en altres experiències post enterro, projectes que tot i no existir segueixen tenint mèrit. Enhorabona. Jo respiro empassant-me segons i minuts, tic tac, nyam nyam, un rere l'altre mastegant poc i penso en aquest equip de ràdio, en tants detalls i perfecció a les escombraries nyam nyam nyam cap endins, que no sóc jo, és el temps que en un tic nyam tac nyam em mossega i au!, se'm menja, ara el dit, ara l'ull, ara la pressa, ara la carrera ara el teclat l'ordinador els problemes les fantasies la glòria la por els somnis la burocràcia la tele el llit el fred el vent la nit nyam tot endins, gran massa negre silenciosa, banda sonora de la història corpus callat de l'univers còmplice i assassí lladre atracador dictador, rellotge fill de puta, temps lucky luck temps cabrón que et fem himnes i no et dignes ni a girar el clatell i compadir-te de nosaltres, de les arrugues i llàgrimes al coixí, de les cames que se'ns inflen, de la cicatriu que ens obres a cada adéu, a cada última vegada que vaig veure a, a cada ja no me'n recordo, a cada si hagués - i ens queda acceptar ser engolits, pactar la submissió, apretar les dents i els ulls, braços amunt per la baixada dragon khan, boicotejar uns anyets i al punt àlgid de la transició dir en veu alta que volem ser rebuts amb tots els honors, catifa negra i granissat de llimona, que ens demanem la llitera de dalt, que la pròxima eternitat serem més guapos, més llestos i no farem mai tard, que fixa't, si fins i tot tenen allò de perfumar lavabos i, quin goig, la tdt...si és que amb una mica de sort potser encara hi estarem bé.

poema

Paraules: 30
de les quals
substantius: 2
verbs: 3
adjectius: 24
articles: 1

Esbossos previs: 4
Frustracions: 2
Egocentrisme: 70%
Trascendència: 30%

Plagis: 4,5
dels quals
involuntaris: 4
voluntaris: mig

Plaer en escriure'l: poc
Plaer en acabar-lo: molt
Plaer en llegir-lo: relatiu

Que rima? Que no rima.
Pujat al blog? Sí.
És bonic? Força
Acaba bé?

en la nit

Del poema de Vinyoli llegit per Feliu Formosa.

joan miquel oliver

Entre cançons del Surfistes... i del Bombón Mallorquín l'amic Joanmi va mirant ara cap al llaüt (magnífic) ara cap al bateria ara agafo una pua ara assassino amb la mirada les bombolletes de sabó d'atrezzo i estic tocant sol i tothom me la suda. Els tècnics de so fent la onada, no pot estar pitjor equalitzat. A les grades del Casino la crosta modernilla, els Manel, mallorquins a punta pala, redactors timeouteros, algun blog musical. Les primeres cinc cançons trenades sense pausa, problemes tècnics resolts i ell que es fa rogar. Per fi quatre paraules lleugerament iròniques que la gent contesta amb un excedent de riures. El públic vol doctor House guitarrista, vol caràcter. El tio ho capta i la resta del concert és un no parar de que si què bonic el Festival de Guitarra però fot-li midis que si què trist només tinc dos discos però en dic discografia que si el solo de guitarra el faig per omplir que si jo a Paris mai de la vida que si el pallasso que si la núvia que si ara heu de xiular que si la cançó en anglès només té lalalas que si el coche fantástico que si "Joan Miquel, ets un crack!" "I tu qui ets?" i altres símptomes de bobdylanitis aguda amb sobrassada i quelis, sempre seguits dels famosos em peto de riure comtals.

I vaja, les cançons, que són simples fulls de ruta al disc, més aviat despullades i sense floritures, en directe es converteixen en peces progressives i monumentals que creixen i que es trenquen de cop i llavors graciiis i aplaudiments. Em quedo amb Pallasso, Emerson Fitipaldi, Somiers, i el bis final, una cançó pel seu nen petit que parla de cocodrilus i macarrons rollo ei que en el fons sóc bon tio. Acaba el concert, la gent ja no sap com aplaudir més i ell fuig encorvat i extrany.

Surts del Casino i plou i entens perquè aquest home és l'home del moment. Agafes el Bicing i entens perquè tots caiem a robar-li xupitos de certesa pels títols dels posts. Són les lletres. És aquesta actitud irònica de ses illes, de vaig de tornada, de us estem colonitzant i no us n'adoneu, de tendresa forrada amb cuirassa Potemkin de mala llet.