Sempre faig tard. Un defecte propi força identificat és el no saber gaudir de la vida en comunitat en el moment que toca: sempre tenir la sensació d'anar a destemps. Recreant sempre coses que fa massa que han passat o que encara han de passar. Bona prova d'això és aquest blog.
Per exemple tonto: fa uns dies escolto sense parar el "Viva la Vida" de Coldplay que va ser l'himne del Barça tricampió i és com si fins ara no hagués viscut ni una engruna de tots aquells dies. De fet, m'ho estic passant teta revivint-ne escenes, nits radiofòniques, vídeos i fotos. Però altre cop em quedo amb la sensació que torno a arribar tard a la festa de la consciència col·lectiva i ja m'ho sé. No em puc queixar gaire, és així com m'ha agradat sempre: gaudint sol i a la meva, però gaudint molt. Com ara amb el hit aquest que ridículament em passo els dies escoltant i cantant a la dutxa: Viva la Vida de Coldplay.
Però crec que ja en tinc prou. Diu Papasseit en no sé quina carta: cal valorar més un vell amb cor jove que un jove amb cor vell. No cal anar tan lluny, tan enrere ni endavant, no cal visitar totes les grans estances universals de la història, una per una -sol i reflexiu- per entendre-ho tot de cop. No. Encara no sé com, però a vegades -ara- el millor poema és tirar-nos junts a la piscina d'interrogants amb els ulls tancats. Destruir el singular i tota la parafernàlia cega, podrida i sobrevalorada que l'envolta. Som al 2011 i jo vull ser-hi.
Entrades
