Hi ha nits molt llargues en què tu, qui siguis, i jo i tots, amaguem en càntirs foscos totes les nostres franquícies de dolor -dic franquícies de dolor perquè tampoc no som pas prou originals ni especials com per innovar gaire en aquest aspecte-. Després, tots, al sortir el sol, tot pujant a la superfície, busquem ansiosos el canal vibratori de la vida i el món: una frase que ens connecti, un estímul volàtil que ens posi en moviment i ens faci créixer sense parar i estremir-nos amb descàrregues nuclears d'eufòria. Seria genial entendre la vida com si tots fóssim escriptors drogojazzadictes de la beat generation. Però és més complicat. Tenim ingredients diferents. Alguns: Gmail, Barcelona, el Metro, les pràctiques, els sous, TV3, PopArb, les famílies, poques i desordenades lectures, alguns viatges, alguns bons amics, molts coneguts, la ciencia i, sobretot, una mena de tsunami de desconcentració. No sé vosaltres però jo no me'n surto gaire, la veritat. A més, crec que oblidem un pas molt important per assolir aquest èxit estrany: abans de res, cal fer net amb els càntirs amagats. Seria trist tornar al racó dels càntirs i només trobar-hi les marques de pols al terra.
Entrades
