from the north country

Sé que volia escriure una cosa però no ho he sabut fer. Parlava de la nostra memòria en constant autodestrucció, de com en som d'injustos amb nosaltres mateixos al no protegir millor els nostres records. Hi havia referències a la tardor a Barcelona, feia una mica de pena i tenia molt a veure amb la relació artificial que intuïtivament fem entre la nostàlgia i la perspectiva que tenen, quan fa fred, sospitosos habituals com el fum del cafè, els carrers plens de fulles, el vent de bon matí, els jardins urbans acabats de regar, les llibreries a les fosques, les carreteres d'entre bosc, els pobles emboirats vistos des de lluny, les sèries dels noranta, les cançons de Leonard Cohen, les novel·les de Nabokov o les primeres pluges d'octubre. Probablement, com sol ser habitual, era un topicazo d'aquests que em tenen el cor robat i jo me'l creia al cent per cent.

Con affetto

Dir-li cambra a l'habitació i tenir-hi més bellut, llibres i cera cremant que xips. Enganyar-se tancant porta i finestres i deixar que les quatre parets flotin per sobre de les construccions del pla Cerdà, cel amunt, en una mena de nebulosa adolescent, com una serp encantada per música d'Spotify. Sí, els altaveus són digitals, però és que la viola de gamba s'hi escolta de puta mare. I així passar un diumenge de tardor, fent feina en condicions barroques i inventant que encara no s'ha inventat el Bicing. Prepari el carruatge, Anglaterra, clavicembals. I tal.

ai, què imbècils

Waltzing matildes rodejant-nos i quants anys tens? i bla-bla-blas i les coses viscudes i recordades rellisquen pretèrites cervell endins. Potser tenim massa juventuts i poc temps. O potser tot és primitivisme i por. O més aviat tot són discursos imantats i nosaltres una nevera rebossant de dubtes descongelant-se.

l'hora de la pau

L'ordre entristeix el guerrer. Deixa anar el mòbildespertador sobre la tauleta de nit -prenent consciència de les pròpies dents ferides pel raspall, amb la gola amargada per l'Oraldine, amb els peus nets fora de les sabatilles- i entra al llit ben endreçat. I no hi fa res. La geometria de l'ordre escampa per sobre del guerrer, com parmesà per sobre d'un cendrer, un silenciós malson d'absurditat. Si tot és a lloc és que tot ha fallat. El guerrer vol sang, caos, èpica. I en canvi, tot ell és pau, pena i silenci. Té el mareig de les vacances pagades. Remordiments estranys. Un odi pacífic. Més aviat del que ell espera, però, s'adormirà selvàticament i l'olor de sofre i foc li retornarà el gest de la cara, en un somni vermell i verd on els coloms moren de cent en cent.

let's explode

Els reverends s'eixuguen el bigoti amb el braç de la capa mentre s'exclamen irats per l'excés de plaer d'aquests plats. Un d'ells aixeca pastosament una mà en senyal de desaprovació mentre demana al cuiner que s'ho emporti tot i dugui els postres. Excessos, senyors, excessos. Aquest és un món boig.