Tenir molta feina és apropar-se a la màquina de la vida i apretar el botó de rebobinar endavant. Tots els dies van corrent i et lleves i abans que posis la planta del peu damunt el parquet tornes a trobar-te al mateix llit, que és de ratlles vermelles i blanques: són dies que, tragèdies de la vida, no recordarem mai i per tant, probablement, no existeixen. Són una llàstima d'hores, minuts i segons inexistents que, si no vas en compte, faran plorar a les senyores, de camí al lloc de sempre pel camí de sempre.
Típic poema descartat
Fa 3 dies
Entrades
saboregem la vida!
La culpa no és de l'acceleració de la vida, Albert: és del llit matalasserament blanc i vermell.
Per alguna cosa és anomenat “El Pupas”.
Boníssim!! Un llit matalasser pupero, fantàstic! :)
les senyores ploraran, sempre que tinguin el teu permís. i perfavór, que passin ja aquestes hores, minuts, segons!
És pitjor tenir la sensació que algú ha apretat el botó de pausa i no trobes el play...