Tenir molta feina és apropar-se a la màquina de la vida i apretar el botó de rebobinar endavant. Tots els dies van corrent i et lleves i abans que posis la planta del peu damunt el parquet tornes a trobar-te al mateix llit, que és de ratlles vermelles i blanques: són dies que, tragèdies de la vida, no recordarem mai i per tant, probablement, no existeixen. Són una llàstima d'hores, minuts i segons inexistents que, si no vas en compte, faran plorar a les senyores, de camí al lloc de sempre pel camí de sempre.
Amb sense les coses
Fa 23 hores
Entrades
saboregem la vida!
La culpa no és de l'acceleració de la vida, Albert: és del llit matalasserament blanc i vermell.
Per alguna cosa és anomenat “El Pupas”.
Boníssim!! Un llit matalasser pupero, fantàstic! :)
les senyores ploraran, sempre que tinguin el teu permís. i perfavór, que passin ja aquestes hores, minuts, segons!
És pitjor tenir la sensació que algú ha apretat el botó de pausa i no trobes el play...