Feia temps que no gaudia tant d'un concert. Era el seu tercer consecutiu al Heliogábal aquesta setmana. En principi en tenien programats dos, pero van tardar tan poc a esgotar les entrades que en van fer un tercer, que evidentment, també va omplir. I ens va omplir. Com pot ser? Que tenen els Manel que enganxi tant?
Serà el so rídiculament nítid? Sent un quartet curiós, dirigit per un cantant molt alt amb un ukelele molt petit, aconsegueixen uns arrenjaments en directe màgics, i controlen totalment la música des de la primera nota a l'últim acord.
Serà la capacitat d'en Guillem per presentar les cançons, trencar el gel i crear una atmosfera familiar entre el públic? Jo em sentía com a casa, rient, gaudint d'un senyor espectacle. L'Heliogábal no va tardar ni dues cançons a entrar totalment en el concert, tararejant, picant de mans, rient i ballant.
Serà el repertori de cançons? Ets entre el públic, i el que vols és cantar "Que bonic, que bonic, que bonic, m'he dit" o "és nit freda per ser Abril, no s'esta enlloc com a casa" o "els guapos són els raros, ho sap tothom" o simplement "al maaar, al maaar".
Seràn les sorpreses que et depara el concert? Com una banda de vent que apareix del no res i des de la barra acompanya "En la que el Bernat se't troba" o com una roda de micro obert al públic a "Corrandes de la parella estable" fent participar als més agosarats.
No ho sé. Pero la questió és que Manel et deixa amb un somriure estúpid a la boca... I jo, després del concert d'ahir, sóc un estupid i somric estúpidament. Ple de l'optimisme surreal de la banda de Gràcia.
Ah, i com profetitzava la Marta, vem sortir cantant "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí". En realitat ho fan tot tan fàcil, tan senzill i tan màgic, que sembla que no costi tant. I creien-te capaç de tot, pujes a l'escenari i per uns instants, ets un Manel més.
Perque entre tants grups de rumba, de mestissatge, modernillos, electroniqueros i raveros de sempre, amb les seves velles superficialitats casposes... els Manel sonen a novetat antiglamourosa, a frescor i a originalitat sense pretensions.
Perquè des del Dioptria d'en Pau Riba no hi ha hagut un àlbum tan sincer i contemporàni a Catalunya com el seu primer treball Els millors professors europeus.
Perquè no pots treure't el somriure estúpid de la cara quan els escoltes, i no passes mai cap cançó perque totes enganxen.
Perquè molen molt! Que bonic!, que bonic!, que bonic, m’he dit!
Aquesta setmana toquen tres cops al Heliogábal. Havien de ser dues pero es va esgotar tot i han afegit divendres, encara amb entrades disponibles! AH, i ja tenen àlbum a la venta! De mentres podeu escoltar-los al seu myspace!
Pels que com jo, veiem a Sigur Ros per primer cop, el de dijous va ser un concert sublim. En comparació amb qualsevol altra formació que pretengui arribar a crear una atmòsfera màgica, Sigur Ros són el grup. Tenen una capacitat brutal, tal i com afirmen els d'Indiespot, i comentavem nosaltres al acabar el concert, de relativitzar el temps, de deixar-te en un estat d'esperit en el que no saps quanta estona fa que mantenen una nota, o que preparen la introducció a un tema, o que fa que toquen.
Però pels que no s'estrenaven amb els islandesos, el d'ahir va ser un concert menor. Van fallar moltes coses: Va fallar el públic: no entenc com la gent aprofita els silencis per fotre crits, o es té tan poc respecte per l’islandès. Va fallar el lloc: una espècie de poliesportiu de poble… no arriba a sala, plena de fum. Va fallar el so: una espècie de massa amorfa de so i cada dos per tres un agut que s’escapa massa, molt mal equalitzat.
Però res d’això em treu el somriure de la boca per estrenar-me amb Sigur Rós. Grup que gràcies a l’últim àlbum, té la capacitat de transformar-se en ple concert: de nostàlgics purs a músics enèrgics pseudo-cèltics. Barrejat això amb un misticisme i una atmosfera increíbles que els fan ser de les millors bandes de post-rock experimental en directe.
Els grans moments de la nit van ser la primera cançó, Svefn-G-Englar, l'himne Hoppipola, la "cançó per anar a dormir" All Alright i el millor bis de la meva vida… una traca final espectacular amb Untitled 8 del disc (): muntanyes russes volant i fent-nos volar pel Sant Jordi Club, el poliesportiu de festa major convertit en església. A mesura que la cançó anava creixent com un monstre, se t'eriçava la pell... Va acabar amb una bogeria col·lectiva sublim i un solo del batería, completament fora de sí.
PD: Els teloners, For a Minor Reflection, són un grup típic de post-rock, molt a l’estil d’Explosions In the Sky, sense gaire més pretensions. Van fer molt bon paper, tot i no ser Amiiina.
Entrades
