vuelings

He trobat la perfecció en forma d'ocupació laboral

ara que som al futur

Ja fa molt de temps que som a demà. Ja estem acostumats a la caducitat de tot el que ens envolta (menys els típics “productos del nuevo milenio” o “la tecnologia del futuro”, que, evidentment, són actuals). Ara que som al futur, vivim a base d'esperançes i pors a llarg termini, la televisió sense notícies programa especulacions sobre el que passarà, l'esoterisme ocupa el seixanta per cent dels diaris, les parelles es prometen sense casar-se i les previsions del temps són la màxima certesa.
Alguns, massa joves, recorden el present. Fa massa que no som avui, diuen. I enyoren la contemporaneïtat, el carpe diem, la borsa de valors, els resultats, les decisions pràctiques, la fruita del dia, els fets i sobretot, l'hedonisme del que gaudien quan era avui.
Aquells que miren massa endavant, cap al passat, se'ls titlla de nostàlgics: avançats, busquen realitzar-se en fets ja succeïts que vindran no se sap quan. Són éssers envellits, d'ulls perduts, immòbils i brillants, que es passen el dia recreant-se en records que fa tant que han de venir que ja són borrosos.
No podem entendre que aquesta gent anclada en el present o llançada al passat, vulguin (i creguin necessitar) tangents materials, estructures mentals robustes basades o bé en les decisions d'avui o en els records idealitzats d'ahir. Ells estimen l'ordre i els esquemes, la melancolia i la recreació. Nosaltres preferim el gran potencial del futur, la incertesa de la falta de respostes i l'embafament de l'excés de preguntes, prediquem a l'imperi de l'ambigüitat i del tot és (serà, era) possible.

Ara som demà, abans érem avui i després serem ahir. Funciona així, o això diuen.