from the north country

Sé que volia escriure una cosa però no ho he sabut fer. Parlava de la nostra memòria en constant autodestrucció, de com en som d'injustos amb nosaltres mateixos al no protegir millor els nostres records. Hi havia referències a la tardor a Barcelona, feia una mica de pena i tenia molt a veure amb la relació artificial que intuïtivament fem entre la nostàlgia i la perspectiva que tenen, quan fa fred, sospitosos habituals com el fum del cafè, els carrers plens de fulles, el vent de bon matí, els jardins urbans acabats de regar, les llibreries a les fosques, les carreteres d'entre bosc, els pobles emboirats vistos des de lluny, les sèries dels noranta, les cançons de Leonard Cohen, les novel·les de Nabokov o les primeres pluges d'octubre. Probablement, com sol ser habitual, era un topicazo d'aquests que em tenen el cor robat i jo me'l creia al cent per cent.

Con affetto

Dir-li cambra a l'habitació i tenir-hi més bellut, llibres i cera cremant que xips. Enganyar-se tancant porta i finestres i deixar que les quatre parets flotin per sobre de les construccions del pla Cerdà, cel amunt, en una mena de nebulosa adolescent, com una serp encantada per música d'Spotify. Sí, els altaveus són digitals, però és que la viola de gamba s'hi escolta de puta mare. I així passar un diumenge de tardor, fent feina en condicions barroques i inventant que encara no s'ha inventat el Bicing. Prepari el carruatge, Anglaterra, clavicembals. I tal.

ai, què imbècils

Waltzing matildes rodejant-nos i quants anys tens? i bla-bla-blas i les coses viscudes i recordades rellisquen pretèrites cervell endins. Potser tenim massa juventuts i poc temps. O potser tot és primitivisme i por. O més aviat tot són discursos imantats i nosaltres una nevera rebossant de dubtes descongelant-se.

l'hora de la pau

L'ordre entristeix el guerrer. Deixa anar el mòbildespertador sobre la tauleta de nit -prenent consciència de les pròpies dents ferides pel raspall, amb la gola amargada per l'Oraldine, amb els peus nets fora de les sabatilles- i entra al llit ben endreçat. I no hi fa res. La geometria de l'ordre escampa per sobre del guerrer, com parmesà per sobre d'un cendrer, un silenciós malson d'absurditat. Si tot és a lloc és que tot ha fallat. El guerrer vol sang, caos, èpica. I en canvi, tot ell és pau, pena i silenci. Té el mareig de les vacances pagades. Remordiments estranys. Un odi pacífic. Més aviat del que ell espera, però, s'adormirà selvàticament i l'olor de sofre i foc li retornarà el gest de la cara, en un somni vermell i verd on els coloms moren de cent en cent.

let's explode

Els reverends s'eixuguen el bigoti amb el braç de la capa mentre s'exclamen irats per l'excés de plaer d'aquests plats. Un d'ells aixeca pastosament una mà en senyal de desaprovació mentre demana al cuiner que s'ho emporti tot i dugui els postres. Excessos, senyors, excessos. Aquest és un món boig.

Truita a la francesa

1964

El senyor del primer primera podia dinar el que fós, esmorzar qualsevol cosa, fer un berenar totalment singular... però a l'hora de sopar es feia, religiosament, de dilluns a diumenge, una truita a la francesa d'un sol ou i un got d'aigua. Ja podia ploure o nevar, fer calor o fer Nadal. Ja podia ser a Madrid o a Lleida, a París o Lisboa, que cap a quarts de deu sopava la solitària truita nocturna. Cada dia. Un matrimoni gastronòmic absolut, una fidelitat perjurada a les quatre gotes d'oli, a l'esgarrapada de sal, al bateig de forquilla i a la volta i volta a la paella. Alegria. Amén.

2011

El senyor del primer primera vuitanteja. Al mercat ostenta forquilla desgastada, dècada de viduïtat i el fill d'advocat a Berlin. A casa, llums apagats, passa el vespre. Una moto travessa el carrer i fa vibrar els vidres del pis. Les llums del ciclomotor disparen grocs al sostre del menjador i es distreu. Amb la tardor ha tornat el fred. El senyor del primer primera rep el cop sec de l'instict atàvic com un darrer vell amic fidel. Encén el foc i mira l'hora una mica més del necessari. D'un esbufec obre la nevera en busca del grial oval, aquest cop en somnis, mentre dorm al sofà.

Tu Moderna, Jo Antiga

Ens ha tocat caos, desordre, difuminació i descontrol. El silenci còmplice assumidíssim i amarg que acompanya els per què, els fins quan o els com del que fem (o del que voldríem fer) és el brunzit de BSO de la nostra existència. Ja no només per l'atur, o pel concepte de família sinó per tot el que creiem que creiem. El marc de referència dels pares és un fals mirall que no ens mostra el que serem si no la distorsió del que hem sigut. I el futur no existeix: se'ns ha mort. Què ens queda?

 Hi ha petites històries que ajuden a comprendre on són els referents. Moments que s'haurien d'ensenyar a l'escola, epifanies emmarcades al passadís d'honor. "Tu moderna, jo antiga", li diu una àvia a la seva néta abans de morir. És una història simètrica: jo acabo i tu comences. Ens ho diu a tots: vosaltres sou nosaltres. I ben mirat, hem de passar una guerra, com ells.

la democràcia de la son

El dissabte ha transformat la seva marca de fer-se en un nou concepte: tots els mal dormits de la setmana es lleven tard i deixen els coixins molls. El país s'esgota, nerviós, cada cop més, i ha reformat aquest tradicional dia de feina a casa (productes de neteja, rentadora, mercat) en una mena de catarsi nacional del cansament. Els nens, els pares, els avis i els gossos de la nació ronquen en un orfeó de somnis d'autonomia horitzontal i resisteixen als respectius llits mentre la nevera es congela, les mosques es multipliquen i el dit de pols es converteix en qüestió d'estat. Cap al nord, un rellotge es fon de mandra.

festival

Els udols que esperaveu!, s'han obert totes les portes i finestres i el vent us ha envestit el telèfon del passadís i la fusta dels mobles: els udols. Un rellotge a dalt de tot d'un cosmos s'ha col·lapsat i en un llamp el got us ha fugit de la mà congelada i ha escridassat les rajoles en centenars. Els vostres peus ja no hi eren: els udols reclamen amb pressa. Baixen de les muntanyes amb l'estridència d'un furiós eco de tic-tac. Al final heu fet un salt al buit contra la distorsió del fred de l'aire i heu notat el precipici i el tou fosc del destí us ha envaït, i la mirada amunt, i el ulls caient, caient, i l'últim crit d'eufòria us ha tallat la pell. I cap tambor ni cap soroll han destrossat el silenci d'aquest moment final.

all is full of love

No hi ha res més que moments en l'espai i el temps. La suma constant d'aquests moments forma els ara i els aquí de l'estovat concepte de l'experiència. Crec que vivim força enganyats i que tot és qüestió de fe. I ja està.

pàrquing

La llengua dels cotxes aparcats al pàrquing no compta a la superfície. La seva ràbia és muda i trista i si fós per ells explotarien de vergonya. Tots els penosos clics i cargols criden en altres freqüències, ignorants absoluts de la quantitat variable de pisos, nens, fotografies i rentadores que els fan de constel·lació invisible cada nit, en arribar l'últim treballador cansat i esgotar-se el temps d'il·luminació automàtica dels fosforescents.

Els retrovisors van néixer sense memòria afectiva: els dies de pluja porten gotes com si fós pol·len. Però les gotes no broten entre la pols asfaltada que forma els pàrquings. Cotxes, canapés farcits de silencis i de records humans indesxifrables, la rampa en què rodoleu no és la sortida de la caverna de Plató, és un plat que sempre se serveix fred i en desordre; sempre tornant al vostre cau essencial, al vostre límit vital. Ara un, ara l'altre, però mai tots, poble esclau de cotxes, infinita inglòria.

ardis

My sister, do you still recall
The blue Ladore and Ardis Hall?

Don't you remember any more
That castle bathed by the Ladore?

tots els dies autobús

Tenir molta feina és apropar-se a la màquina de la vida i apretar el botó de rebobinar endavant. Tots els dies van corrent i et lleves i abans que posis la planta del peu damunt el parquet tornes a trobar-te al mateix llit, que és de ratlles vermelles i blanques: són dies que, tragèdies de la vida, no recordarem mai i per tant, probablement, no existeixen. Són una llàstima d'hores, minuts i segons inexistents que, si no vas en compte, faran plorar a les senyores, de camí al lloc de sempre pel camí de sempre.

tots volem ser feliços

Hi ha nits molt llargues en què tu, qui siguis, i jo i tots, amaguem en càntirs foscos totes les nostres franquícies de dolor -dic franquícies de dolor perquè tampoc no som pas prou originals ni especials com per innovar gaire en aquest aspecte-. Després, tots, al sortir el sol, tot pujant a la superfície, busquem ansiosos el canal vibratori de la vida i el món: una frase que ens connecti, un estímul volàtil que ens posi en moviment i ens faci créixer sense parar i estremir-nos amb descàrregues nuclears d'eufòria. Seria genial entendre la vida com si tots fóssim escriptors drogojazzadictes de la beat generation. Però és més complicat. Tenim ingredients diferents. Alguns: Gmail, Barcelona, el Metro, les pràctiques, els sous, TV3, PopArb, les famílies, poques i desordenades lectures, alguns viatges, alguns bons amics, molts coneguts, la ciencia i, sobretot, una mena de tsunami de desconcentració. No sé vosaltres però jo no me'n surto gaire, la veritat. A més, crec que oblidem un pas molt important per assolir aquest èxit estrany: abans de res, cal fer net amb els càntirs amagats. Seria trist tornar al racó dels càntirs i només trobar-hi les marques de pols al terra.

genius loci (i no loci)

[34 vídeos, 2 hores 37 minuts]

rec

Coses, coses, sempre coses, ens hem d'esforçar al màxim per explicar coses que són núvols, angoixes dolces que no van enlloc i tot són fils, i què bé poder-los disparar, i jardins als ulls només de pensar-ho, i tots els fils a l’aire esperant encertar agulles -una joventut d'intents-, sempre la mateixa expectativa, i quina peneta fa, si en fas perspectiva, que tot queda en ona d’aire, zero pur, arrel gasosa, crit de gavina.

I la importància, si no me l'invento, queda i se’n va en el que no fem, en el que s’escapa quan ja som al llit i ni llibretes ni notes de text. Llavors el que no fem surt de nosaltres i s'escapa entre els espais de la memòria esborrada preventivament. La importància, si no me l'invento, és aquest espai inabastable d’inoportunitats genials, fantàstiques i completes.

No se'ns endurà la mort. Ho faran els estranys que ens ocupin el futur. Nosaltres, si ho penseu bé, ja fa estona que no hi som.

eixample (ii)

eixample (i)

La senyora F. -79 anys, número 36, 1 metre 50 cm- surt, com cada dissabte al matí, al seu balcó del carrer València. Hi surt en sabatilles i amb una jaqueta per sobre del pijama. A vegades porta dues copes de vi blanc, a vegades un plat amb preses de xocolata i dos gotets verds plens d'anís. Seu a la cadira prop d'una taula de marbre on deixa les coses i es mira el carrer. Els coixins de la cadira li mantenen les vertebres rectes mentre comença la recerca. La víctima l'escull ràpid, no perd temps. Sovint la troba a la cruïlla amb Balmes. Avui és el senyor del jersei blau. El senyor del jersei blau va cap a plaça Universitat on l'espera un ex-company d'escola per fer un cafè. La senyora F. agafa la pistola d'entre els geranis i hi enrosca un silenciador que té a la butxaca de la jaqueta, col·loca els braços entre la reixa de la barana per no tremolar i apunta al senyor del jersei blau. Dispara. La bala es clava a la part dreta del coll del senyor del jersei blau, d'on li surt una mica de sang. Els ulls del senyor del jersei blau es tornen vermells i perd una mica l'equilibri. Quan un taxista el veu al terra surt del cotxe i li diu si està bé. Ell li diu que sí i aixeca els ulls cap al balcó de la senyora F. L'home del jersei blau creua el carrer i pica el timbre. Al cap de cinc minuts, el senyor del jersei blau agafa una pressa de xocolata mentre admira els geranis de la senyora F., que somriu. No perd cap detall sobre la mort d'en G., al cel sia. També s'interessa pels bonys de les cames. Fi.

Viva la vida

Sempre faig tard. Un defecte propi força identificat és el no saber gaudir de la vida en comunitat en el moment que toca: sempre tenir la sensació d'anar a destemps. Recreant sempre coses que fa massa que han passat o que encara han de passar. Bona prova d'això és aquest blog.

Per exemple tonto: fa uns dies escolto sense parar el "Viva la Vida" de Coldplay que va ser l'himne del Barça tricampió i és com si fins ara no hagués viscut ni una engruna de tots aquells dies. De fet, m'ho estic passant teta revivint-ne escenes, nits radiofòniques, vídeos i fotos. Però altre cop em quedo amb la sensació que torno a arribar tard a la festa de la consciència col·lectiva i ja m'ho sé. No em puc queixar gaire, és així com m'ha agradat sempre: gaudint sol i a la meva, però gaudint molt. Com ara amb el hit aquest que ridículament em passo els dies escoltant i cantant a la dutxa: Viva la Vida de Coldplay.

Però crec que ja en tinc prou. Diu Papasseit en no sé quina carta: cal valorar més un vell amb cor jove que un jove amb cor vell. No cal anar tan lluny, tan enrere ni endavant, no cal visitar totes les grans estances universals de la història, una per una -sol i reflexiu- per entendre-ho tot de cop. No. Encara no sé com, però a vegades -ara- el millor poema és tirar-nos junts a la piscina d'interrogants amb els ulls tancats. Destruir el singular i tota la parafernàlia cega, podrida i sobrevalorada que l'envolta. Som al 2011 i jo vull ser-hi.

Controladors i acostumats

Per totes les generacions d'humans fins a la dels nostres besavis (més o menys), viatjar era sinònim de dies, setmanes i mesos en camí. Un camí que ningú assegurava que portés a bon port. De fet, això és la vida: ningú no t'assegura res. Pots lluitar tota la vida i no obtenir cap benefici.

A mi tampoc em sembla bé el que han fet els controladors aeris. Entenc que se'ls titlli de pijos que es queixen per mantenir uns sous astronòmics mentre la gent normal només fa que estalviar per marxar uns dies de vacances (o tornar a casa, o anar a treballar...). Entenc que això cabregi i em solidaritzo amb els cabrejats.

Però no ens assemblem tots una mica a aquests controladors? De la mateixa manera que ells viuen acostumats als seus sous i al seu nivell de vida insostenible, i per això es queixen injustament, no vivim també nosaltres una mica massa acostumats a una seguretat artificial basada en papers, documents i en un sistema tecnològic que ha de funcionar sempre eterna i infal·liblement?

Ens sorprèn massa que les coses no ens funcionin, que siguin difícils o que no surtin com volem. Ens sorprèn quan ens passa nosaltres, als altres ja és més normal. Hem perdut la paciència i la noció del temps. Cada cap de setmana és l'últim, no hi ha res més enllà del que hem de fer en les pròximes hores, ens posem nerviosos i... truquem als militars.

Cal avisar l'exèrcit i declarar l'estat d'alarma? No és cap bon símptoma que en una democràcia haguem de requerir les forces armades per resoldre conflictes socials... I fa por. Sobretot perquè als militars és molt fàcil fer-los venir, però no tant fer-los marxar.

vida rural

humans

Amb els dits enretiro una altre roc d'aquest eixam laberíntic de coves. Em frego la suor del front amb la mà -que de tanta suor que ja alberga inutilitza el gest-. Avanço sense pensar gaire, lluitant contra la resistència opaca d'un futur empedrat per l'absència de perspectiva. Lluitant contra l'espiral de la pròpia humitat i contra l'estètica de la lluita, contra la paraula lluitar com a motor vital -recurs fàcil, victimisme socialitzat-. Excavo una fosca gèl·lida per viure-m'hi. Faig això com tots, però aquest tots no compta mai per ningú. Per què morim, un a un, tard o d'hora? Per què us moriu tots i jo em quedo aquí? O per què em moro jo i us quedeu tots allà? Què vol dir aquí i allà? És ben bé per parar tots un moment de fer l'idiota i pensar una mica.

picatxus i esglésies

Preguem en nom de Setembre. Preguem per la sal i la sorra a les rentadores. Preguem pels jpeg que han resolt l'Agost. Preguem per expulsar les mentides i superficialitats estètiques del curs passat. Preguem perquè som noves persones. Tu també lector i receptor de les bondats del Setembre casolà, prega i resa per a que tornin els teus bons costums adoptats. Preguem per la terra, per les digestives al matí. Preguem tots per Antònia Font i el que sigui que es cou en algun disc dur de Palma. Preguem perquè aquest blog i tots els altres deixin de ser cau de burilles narcicistes i es despertin algun matí amb la capacitat de descriure alguna cosa. Preguem per veure la Vall fosca, per tornar a Alins, pels vins i els cargols, per veure La Garrotxa, per Galícia, per llegir al Montseny i fotre'ns de fred a l'hivern, per trobar feina i idees, preguem per descobrir alguna ermita, preguem per fascicles, mica en mica, sense abusar-ne, preguem per Cadaqués al desembre, pels Nadals a Ciutadella i les cerveses vengudes de més. Preguem pels nous diaris i els diaris terminals. Preguem perquè Sergi Pàmies torni a la ràdio. Preguem per les millors seccions, que ens tornin a acompanyar al metro i al cotxe: per Quim Monzó, per la trucada del Quim Morales, pel Versió Rac1. Preguem pel Google Docs i el Reader, pels 1000+ que ja no llegirem mai i enviarem directament al cel per fer-ho tot més potable, per les bicis plegables que no ens robaran, per les obres a Ca L'Aranyó, pel Barça, pels turmells d'en Messi, pels quilòmetres de l'Alves, pel Camp Nou i la Sagrada Família. Preguem tots per perpetuar un any més l'estupidesa humana pels carrers, camins i esborancs del planeta. Preguem pels miners atrapats, no només perquè els salvin, sinó perquè després no els deixin morir de malalties i oblit. Preguem per Haití i per Sant Roc. Pels líders d'opinió, per la juventut eterna de l'Albert Om. Preguem tots en memòria dels bons dibuixos animats. Som els laïcs invencibles i el Setembre és la nostra terra d'oportunitats. Així que estimats, bentrobats i desconeguts de tota la vida, preguem junts per tornar a confiar en nosaltres mateixos. Estem tots boníssims, moreníssims i plens d'anècdotes que ens fan molt més seductors. Va, que són pocs i covards.

tot neda en mercromina

En l'ordre que ordena totes les coses externes que ens rodegen i a les que posem etiquetes de propietat -claus, encenedors, llibres, hores- hi sobreviu, barbut fugitiu durant la perspectiva diària, un caos violent i etern. Aquest desordre sincer de les coses, difícil d'assimilar per les ments clàssiques, surt alguns dies a la superfície i ens mira fixament als ulls amb cara de què collons esperes.

Cans

muts

Agafa el gris mànec de la porta gris de l'habitació gris on hi té totes les paraules grises sobre la seva feina gris i els seus dies festius grisos i els seus amics grisos i les seves opinions grises i les il·lusions vitals grises i l'enveja gris i els grisos grisos i el gris twitter i ho agafa tot en una maleta i obre la porta i rere la porta només hi ha un silenci feble petit, una bola minúscula i callada que no diu res i l'home gris se la mira bé des de les ulleres grises a sobre del gris nas a sobre de la boca plena de dents i paraules griess que broten com fum de xemeneia a sobre del paràgraf i la bola petita en silenci amaga totes les meravelles callades i de tant silenci concentrat calla ell també i llavors plouen serpentines, que diria aquell.

final de curs

El nen vestit de rap mira el nen vestit de semàfor mentre pares i professors aplaudeixen i la resta de nens vestits de _ saluden cap a les butaques. Els ulls del nen vestit de rap s'inflen com trenta holocausts. El nen vestit de semàfor presenta en canvi un servei esportiu de dents white smile amb tota la malícia dels dilluns de febrer. El nen rap, amb les galtes vermelles d’odi, sucumbeix a saludar el públic... Això sí, sense deixar de mirar el nen semàfor, màxim putot somrient i únic destí dels pensaments de la nena que li agrada al nen rap i que vestida de bolígraf al bell mig de l'escenari no sap que al cap d’uns anys passarà de ser la nena desitjada de la classe a una avorrida adinerada pobre d’esperit.

Ni nens ni pares, ni escenari ni professors saben que els cotxes que esperen a fora amb una paciència elefàntica i silenciosa s’han vist acorralats per tot de gotes d'aigua llençades des d’algun núvol antic i cansat. Tots els paraïgues esperen triomfalment secs als rebedors de totes les cases.

the crack up

F. Scott Fitzgerald i els seus, sobre les taules d'un saló francès, entre copes i estovalles plenes de taques d'una festa inextinguible, conreaven la cendra de converses sense sostre. Alimentaven una inconsciència exponencial que els va fer oblidar el timó del coet que duia el saló a dins (a la taula de control només hi quedaven dues copes marcades de pintallavis) i el coet descontrolat va creuar la muda capa d'ozó i va començar una trepidant caiguda lliure (literal: ocellets i núvols a tot drap per les finestres). F. Scott Fitzgerald es respatllava l'americana al ritme de la música i buscava mentalment adjectius nous pel conte de la setmana quan, en l'instant explosiu del col·lapse contra un bosc, el coet-saló va reflectir un dramàtic raig de llum contra la cara d'un pagès, i la figura fantasmal de l'ex-coet (ara, com a molt, canapé) en flames va transformar-se, a ulls de qualsevol persona de certa distinció i elegància, en el dring gasós de les espurnes del champagne.

pla secret número 1

Aquest estiu creuarà per darrere de tots els turistes que es facin fotos. És el pla secret número 1 per assolir la glòria eterna: així la seva joventut perviurà entre les cares estàtiques de gambes somrients a la Rambla o a la Diagonal. Preveu que el guardaran en una diàspora d'armaris profunds i sales fosques, que el treuran per Nadal en alguna visita d'amics avorrits, que sempre tombaran la pàgina de l'àlbum sense mirar-l'ho, que s'omplirà de pols i d'enyors. Però tot i això sobreviurà fragmentat entre milers d'espigues fotogràfiques: serà un astre imprès en paper de foto, capturat fa milions d'anys i per sempre entre les nostàlgies d'altra gent.

als futurs

Omplirem fulles de paper

de paraules movedisses

serpentejant les lletres

pel groc dels anys.

Escriurem la història futura

dels que no són res encara

i deixarem les fulles al jardí

a esperar-los entre brots.

I al fugir-nos el temps i morir,

els seus ulls hi cauran

i llegiran els seus propis ulls

llegint les nostres fulles.