genius loci (i no loci)

[34 vídeos, 2 hores 37 minuts]

rec

Coses, coses, sempre coses, ens hem d'esforçar al màxim per explicar coses que són núvols, angoixes dolces que no van enlloc i tot són fils, i què bé poder-los disparar, i jardins als ulls només de pensar-ho, i tots els fils a l’aire esperant encertar agulles -una joventut d'intents-, sempre la mateixa expectativa, i quina peneta fa, si en fas perspectiva, que tot queda en ona d’aire, zero pur, arrel gasosa, crit de gavina.

I la importància, si no me l'invento, queda i se’n va en el que no fem, en el que s’escapa quan ja som al llit i ni llibretes ni notes de text. Llavors el que no fem surt de nosaltres i s'escapa entre els espais de la memòria esborrada preventivament. La importància, si no me l'invento, és aquest espai inabastable d’inoportunitats genials, fantàstiques i completes.

No se'ns endurà la mort. Ho faran els estranys que ens ocupin el futur. Nosaltres, si ho penseu bé, ja fa estona que no hi som.

eixample (ii)

eixample (i)

La senyora F. -79 anys, número 36, 1 metre 50 cm- surt, com cada dissabte al matí, al seu balcó del carrer València. Hi surt en sabatilles i amb una jaqueta per sobre del pijama. A vegades porta dues copes de vi blanc, a vegades un plat amb preses de xocolata i dos gotets verds plens d'anís. Seu a la cadira prop d'una taula de marbre on deixa les coses i es mira el carrer. Els coixins de la cadira li mantenen les vertebres rectes mentre comença la recerca. La víctima l'escull ràpid, no perd temps. Sovint la troba a la cruïlla amb Balmes. Avui és el senyor del jersei blau. El senyor del jersei blau va cap a plaça Universitat on l'espera un ex-company d'escola per fer un cafè. La senyora F. agafa la pistola d'entre els geranis i hi enrosca un silenciador que té a la butxaca de la jaqueta, col·loca els braços entre la reixa de la barana per no tremolar i apunta al senyor del jersei blau. Dispara. La bala es clava a la part dreta del coll del senyor del jersei blau, d'on li surt una mica de sang. Els ulls del senyor del jersei blau es tornen vermells i perd una mica l'equilibri. Quan un taxista el veu al terra surt del cotxe i li diu si està bé. Ell li diu que sí i aixeca els ulls cap al balcó de la senyora F. L'home del jersei blau creua el carrer i pica el timbre. Al cap de cinc minuts, el senyor del jersei blau agafa una pressa de xocolata mentre admira els geranis de la senyora F., que somriu. No perd cap detall sobre la mort d'en G., al cel sia. També s'interessa pels bonys de les cames. Fi.

Viva la vida

Sempre faig tard. Un defecte propi força identificat és el no saber gaudir de la vida en comunitat en el moment que toca: sempre tenir la sensació d'anar a destemps. Recreant sempre coses que fa massa que han passat o que encara han de passar. Bona prova d'això és aquest blog.

Per exemple tonto: fa uns dies escolto sense parar el "Viva la Vida" de Coldplay que va ser l'himne del Barça tricampió i és com si fins ara no hagués viscut ni una engruna de tots aquells dies. De fet, m'ho estic passant teta revivint-ne escenes, nits radiofòniques, vídeos i fotos. Però altre cop em quedo amb la sensació que torno a arribar tard a la festa de la consciència col·lectiva i ja m'ho sé. No em puc queixar gaire, és així com m'ha agradat sempre: gaudint sol i a la meva, però gaudint molt. Com ara amb el hit aquest que ridículament em passo els dies escoltant i cantant a la dutxa: Viva la Vida de Coldplay.

Però crec que ja en tinc prou. Diu Papasseit en no sé quina carta: cal valorar més un vell amb cor jove que un jove amb cor vell. No cal anar tan lluny, tan enrere ni endavant, no cal visitar totes les grans estances universals de la història, una per una -sol i reflexiu- per entendre-ho tot de cop. No. Encara no sé com, però a vegades -ara- el millor poema és tirar-nos junts a la piscina d'interrogants amb els ulls tancats. Destruir el singular i tota la parafernàlia cega, podrida i sobrevalorada que l'envolta. Som al 2011 i jo vull ser-hi.

Controladors i acostumats

Per totes les generacions d'humans fins a la dels nostres besavis (més o menys), viatjar era sinònim de dies, setmanes i mesos en camí. Un camí que ningú assegurava que portés a bon port. De fet, això és la vida: ningú no t'assegura res. Pots lluitar tota la vida i no obtenir cap benefici.

A mi tampoc em sembla bé el que han fet els controladors aeris. Entenc que se'ls titlli de pijos que es queixen per mantenir uns sous astronòmics mentre la gent normal només fa que estalviar per marxar uns dies de vacances (o tornar a casa, o anar a treballar...). Entenc que això cabregi i em solidaritzo amb els cabrejats.

Però no ens assemblem tots una mica a aquests controladors? De la mateixa manera que ells viuen acostumats als seus sous i al seu nivell de vida insostenible, i per això es queixen injustament, no vivim també nosaltres una mica massa acostumats a una seguretat artificial basada en papers, documents i en un sistema tecnològic que ha de funcionar sempre eterna i infal·liblement?

Ens sorprèn massa que les coses no ens funcionin, que siguin difícils o que no surtin com volem. Ens sorprèn quan ens passa nosaltres, als altres ja és més normal. Hem perdut la paciència i la noció del temps. Cada cap de setmana és l'últim, no hi ha res més enllà del que hem de fer en les pròximes hores, ens posem nerviosos i... truquem als militars.

Cal avisar l'exèrcit i declarar l'estat d'alarma? No és cap bon símptoma que en una democràcia haguem de requerir les forces armades per resoldre conflictes socials... I fa por. Sobretot perquè als militars és molt fàcil fer-los venir, però no tant fer-los marxar.

vida rural

humans

Amb els dits enretiro una altre roc d'aquest eixam laberíntic de coves. Em frego la suor del front amb la mà -que de tanta suor que ja alberga inutilitza el gest-. Avanço sense pensar gaire, lluitant contra la resistència opaca d'un futur empedrat per l'absència de perspectiva. Lluitant contra l'espiral de la pròpia humitat i contra l'estètica de la lluita, contra la paraula lluitar com a motor vital -recurs fàcil, victimisme socialitzat-. Excavo una fosca gèl·lida per viure-m'hi. Faig això com tots, però aquest tots no compta mai per ningú. Per què morim, un a un, tard o d'hora? Per què us moriu tots i jo em quedo aquí? O per què em moro jo i us quedeu tots allà? Què vol dir aquí i allà? És ben bé per parar tots un moment de fer l'idiota i pensar una mica.

picatxus i esglésies

Preguem en nom de Setembre. Preguem per la sal i la sorra a les rentadores. Preguem pels jpeg que han resolt l'Agost. Preguem per expulsar les mentides i superficialitats estètiques del curs passat. Preguem perquè som noves persones. Tu també lector i receptor de les bondats del Setembre casolà, prega i resa per a que tornin els teus bons costums adoptats. Preguem per la terra, per les digestives al matí. Preguem tots per Antònia Font i el que sigui que es cou en algun disc dur de Palma. Preguem perquè aquest blog i tots els altres deixin de ser cau de burilles narcicistes i es despertin algun matí amb la capacitat de descriure alguna cosa. Preguem per veure la Vall fosca, per tornar a Alins, pels vins i els cargols, per veure La Garrotxa, per Galícia, per llegir al Montseny i fotre'ns de fred a l'hivern, per trobar feina i idees, preguem per descobrir alguna ermita, preguem per fascicles, mica en mica, sense abusar-ne, preguem per Cadaqués al desembre, pels Nadals a Ciutadella i les cerveses vengudes de més. Preguem pels nous diaris i els diaris terminals. Preguem perquè Sergi Pàmies torni a la ràdio. Preguem per les millors seccions, que ens tornin a acompanyar al metro i al cotxe: per Quim Monzó, per la trucada del Quim Morales, pel Versió Rac1. Preguem pel Google Docs i el Reader, pels 1000+ que ja no llegirem mai i enviarem directament al cel per fer-ho tot més potable, per les bicis plegables que no ens robaran, per les obres a Ca L'Aranyó, pel Barça, pels turmells d'en Messi, pels quilòmetres de l'Alves, pel Camp Nou i la Sagrada Família. Preguem tots per perpetuar un any més l'estupidesa humana pels carrers, camins i esborancs del planeta. Preguem pels miners atrapats, no només perquè els salvin, sinó perquè després no els deixin morir de malalties i oblit. Preguem per Haití i per Sant Roc. Pels líders d'opinió, per la juventut eterna de l'Albert Om. Preguem tots en memòria dels bons dibuixos animats. Som els laïcs invencibles i el Setembre és la nostra terra d'oportunitats. Així que estimats, bentrobats i desconeguts de tota la vida, preguem junts per tornar a confiar en nosaltres mateixos. Estem tots boníssims, moreníssims i plens d'anècdotes que ens fan molt més seductors. Va, que són pocs i covards.

tot neda en mercromina

En l'ordre que ordena totes les coses externes que ens rodegen i a les que posem etiquetes de propietat -claus, encenedors, llibres, hores- hi sobreviu, barbut fugitiu durant la perspectiva diària, un caos violent i etern. Aquest desordre sincer de les coses, difícil d'assimilar per les ments clàssiques, surt alguns dies a la superfície i ens mira fixament als ulls amb cara de què collons esperes.

Cans

muts

Agafa el gris mànec de la porta gris de l'habitació gris on hi té totes les paraules grises sobre la seva feina gris i els seus dies festius grisos i els seus amics grisos i les seves opinions grises i les il·lusions vitals grises i l'enveja gris i els grisos grisos i el gris twitter i ho agafa tot en una maleta i obre la porta i rere la porta només hi ha un silenci feble petit, una bola minúscula i callada que no diu res i l'home gris se la mira bé des de les ulleres grises a sobre del gris nas a sobre de la boca plena de dents i paraules griess que broten com fum de xemeneia a sobre del paràgraf i la bola petita en silenci amaga totes les meravelles callades i de tant silenci concentrat calla ell també i llavors plouen serpentines, que diria aquell.

final de curs

El nen vestit de rap mira el nen vestit de semàfor mentre pares i professors aplaudeixen i la resta de nens vestits de _ saluden cap a les butaques. Els ulls del nen vestit de rap s'inflen com trenta holocausts. El nen vestit de semàfor presenta en canvi un servei esportiu de dents white smile amb tota la malícia dels dilluns de febrer. El nen rap, amb les galtes vermelles d’odi, sucumbeix a saludar el públic... Això sí, sense deixar de mirar el nen semàfor, màxim putot somrient i únic destí dels pensaments de la nena que li agrada al nen rap i que vestida de bolígraf al bell mig de l'escenari no sap que al cap d’uns anys passarà de ser la nena desitjada de la classe a una avorrida adinerada pobre d’esperit.

Ni nens ni pares, ni escenari ni professors saben que els cotxes que esperen a fora amb una paciència elefàntica i silenciosa s’han vist acorralats per tot de gotes d'aigua llençades des d’algun núvol antic i cansat. Tots els paraïgues esperen triomfalment secs als rebedors de totes les cases.

the crack up

F. Scott Fitzgerald i els seus, sobre les taules d'un saló francès, entre copes i estovalles plenes de taques d'una festa inextinguible, conreaven la cendra de converses sense sostre. Alimentaven una inconsciència exponencial que els va fer oblidar el timó del coet que duia el saló a dins (a la taula de control només hi quedaven dues copes marcades de pintallavis) i el coet descontrolat va creuar la muda capa d'ozó i va començar una trepidant caiguda lliure (literal: ocellets i núvols a tot drap per les finestres). F. Scott Fitzgerald es respatllava l'americana al ritme de la música i buscava mentalment adjectius nous pel conte de la setmana quan, en l'instant explosiu del col·lapse contra un bosc, el coet-saló va reflectir un dramàtic raig de llum contra la cara d'un pagès, i la figura fantasmal de l'ex-coet (ara, com a molt, canapé) en flames va transformar-se, a ulls de qualsevol persona de certa distinció i elegància, en el dring gasós de les espurnes del champagne.

pla secret número 1

Aquest estiu creuarà per darrere de tots els turistes que es facin fotos. És el pla secret número 1 per assolir la glòria eterna: així la seva joventut perviurà entre les cares estàtiques de gambes somrients a la Rambla o a la Diagonal. Preveu que el guardaran en una diàspora d'armaris profunds i sales fosques, que el treuran per Nadal en alguna visita d'amics avorrits, que sempre tombaran la pàgina de l'àlbum sense mirar-l'ho, que s'omplirà de pols i d'enyors. Però tot i això sobreviurà fragmentat entre milers d'espigues fotogràfiques: serà un astre imprès en paper de foto, capturat fa milions d'anys i per sempre entre les nostàlgies d'altra gent.

als futurs

Omplirem fulles de paper

de paraules movedisses

serpentejant les lletres

pel groc dels anys.

Escriurem la història futura

dels que no són res encara

i deixarem les fulles al jardí

a esperar-los entre brots.

I al fugir-nos el temps i morir,

els seus ulls hi cauran

i llegiran els seus propis ulls

llegint les nostres fulles.

ja està

L'avi a la cadira mira el llit i pregunta "si vol maduixes" i l'àvia riu una mica perquè rere les persianes hi ha els fanals i les cases, el sol i la roba xopa d'olor de suavitzant i tothom segueix baixant matí avall pel carrer, com si tot sempre per sempre, però ella somriu perquè ja està i no pensa més en la vida i només pensa en les galetes que són dins el pot de galetes que és dins l'armari que és dins la cuina que és a les fosques.

a more perfect _

seguretat

En Joan es lleva esperant les sabatilles, el cafè, el diari de subscripció, el pot de gel de la dutxa ben ple, la ràdio, les notícies, l'economia, les línies rectes per pasturar com a tothom li agrada al despertar-se, esmorzars tres vint i quatre, corbata, colònia, el tren ple, la línia ben recte de la feina, les novetats gens sorprenents que construeixen quadrats, rectangles i octàgons laborals, la lineal caiguda del sol, l'arribada a casa, la clau que casa amb el pany, el sofà, el sopar, el vi, les sabatilles, els llençols, el despertador.

En Joan però, sense previ avís, és víctima de les corbes de la vida, que les molt putes sempre ho foten tot així sense explicar-se i al saltar del llit el seus peus no xoquen amb les sabatilles, a sota els peus només hi ha vertigen i aire i el pobre Joan tot adormit va caient per un tobogan d'oxigen, entre núvols i orenetes i ni rastre d'opacitat al món i ell que voldria les sabatilles per anar a fer el cafè però només troba que gas, inexistència i no-res.

ocells

enyors com camps de maduixes

perduda

Els ulls expulsen una mirada. La mirada surt projectada a través de l'aire, per les trinxeres lumíniques de l'aire. La mirada, una de moltes, avança tremolosa i en poruc silenci cap al no-res. Es precipita endavant, arrapada per l'infinita fragilitat del món. Inventa, per consolar-se, que des d'un altre cantó, si ningú apaga els llums, l'espera la piscina d'una altra mirada. Fi.

el meu futur enyor

És un loop buit. Ara que tinc 22 anys i penso en la felicitat, el que veig és un jo de cinquanta anys, una casa, plantes, cafeteres i tot això. Però sobretot veig la meva llibreria i els meus fills mirant-se els meus llibres de la meva llibreria, i penso aquest seré jo i penso ja quins llibres compraré, aquesta edició, aquesta no, i la fascinació dels meus fills i les preguntes i la meva cara de sorpresa però tot molt normal perquè recordaré que quan tenia 22 anys, etcètera.

I el jo de cinquanta anys, no sé, no el conec, però imagino que pensarà des d'ulleres, jersei de llana, imagino que serà pluja algun dissabte, 3/24 de fons i veurà la felicitat en un jo de 22 anys que compra els llibres i els mou pels carrers i no els té presoners en llibreries estàtiques, i em recordarà ara mentre l'escric. I segurament ho recordarà tot una mica rústic, més rústic del que realment és això ara que ho escrit tot.

El resum és que vivim enviant il·lusions com cartes o e-mails, amunt i avall pel temps i es perden pel camí i caduquen en cantonades temporals. Però ei, tot això dins del meu cervell als cinquanta anys, que no 22. De moment no pateixo gens perquè d'acord, és un loop buit, però quan ho pensi ja em distreurà el moc del fill x o les notes de la filla y.

globus

El senyor Q. va inflant el seu cos a cada xuclada de puro. Els dits se li posen com botifarres blanques i ja no pot ni agafar el diari en condicions. La papada li forma un semicercle que sembla un pitet. Els ulls li surten de les òrbites i el senyor Q. mira cap a sota, cap on tenia el cul fa uns segons, i veu com la butaca es va fent petita i ell que flota, i el saló i la teulada de casa seva es van fent petits, i les persones son formiguetes i ell es posa trist, que ara feien la boxa i després el futbol, una llàstima, per una tarda lliure que té. El senyor Q. em mira mentre l'escric i decebut amb l'evolució d'aquest paràgraf deixa caure el puro, es declara en vaga i creua els braços. Del diari de la segona línia ja només en queda la secció d'economia, volant pel cel.

l'autor és Déu i punt

I Jesús digué: és igual. Per molt que el rellegeixi, res. No s'entén una puta merda. Quina mania d'escriure'm raro. Zero signes de puntuació. Zero estructura. És que al final fa com mandra de llegir. És igual. La merda elitista de sempre, altre cop. Una frase ingeniosa i enigmàtica, vale. I després molts adjectius, d'acord... però collons, totalment incomprensible. No sé, crec que aquest cop passo. És que joder, per què cony no és més senzill? En serio, aquesta vegada passo. És que m'hi tiro tres hores per llegir i entendre una sola frase!

I per la pantalla, d'entre els núvols, en sortí un cap: sí? Doncs imagina't escriure-ho.

el ser i el temps

El pobre futbolista xuta la pilota sense gaire esma i l'envia a la primera graderia. Mentre esbufega i s'arregla els cabells, no pot evitar sentir algun xiulet provinent de les altures del Camp Nou.

El pobre futbolista s'eixuga la suor, fa unes quantes passes cap a la seva àrea i decideix optar per acceptar la premissa que nega que la forma del macarró podria no admetre una exegesis ontològica que domini el ser d'aquest ent negatiu que és negació de si mateix, contra la tendència peculiar de l'encobriment tot i que, de moment, el pobre futbolista no en sap l'adequació exacta. Però fins i tot aquesta idea formal i existencialment no imperativa de l'Existència porta a dins un contingut desplegat en si mateix. No queda tot il·luminat ja, encara que sigui crepuscularment, per la llum de la prèvia idea de l'Existència? En que es fonamenta la seva legitimitat? Per quina via cal percebre la proposició verdadera del macarró en quant a forma?

El pobre futbolista es col·loca bé la cinta i entrant a l'àrea veu arribar Alves fins al córner. La pilota vola bombejada entre els focus del Camp Nou. El pobre futbolista salta, fa contactar el seu cap amb l'esfèrica i aquesta es dirigeix lentament a les mans del porter. El públic va marxant cap al cotxe. L'arbitre xiula el final del partit. El pobre futbolista es mira les mans i camina a poc a poc.

the earth is not a cold place

D'entrada la vida que ens toca és un free ride sense il·lusions ni tristesa, en blanc i per estrenar. El problema és que comencem a jugar-hi massa aviat i quan per fi tenim (o pensem que tenim) el que hem de tenir per escriure les paraules fulminants que ens farien ser una persona fantàstica, llavors ja pintem sobre pintat i les nostres pròpies passes ens fan confondre el guió i acabem tornant al melodrama freudià dels nostres antics i coneguts complexes. En la nostra imaginació ens cobrim de la glòria de les línies rectes però en realitat som un amarg Pollock sense rumb. Vivim xocant contra nosaltres mateixos i en diem injustícia.

La solució final passa per contractar dos homes de l'est rollo dolents del Tintín que, a ritme de jazz misteri, aparquin nocturnament un cotxe anys 50 a la punta d'un port industrial emboirat, del capó n'agafin la nostra auto-compassió, la lliguin de canells i turmells, la llancin oceà endins, esperin a que s'acabin les bombolletes de la vida, ens facin una perduda, mirada profunda mòbil en mà, gratacels, barnús, whisky, etcètera.

Eyjafjallajökull

Mil anys de pols desapareixen en un instant de l'escletxa de l'ull de la tortuga. L'animal es desperta al tempo volcànic del moviment terraqui. El més lleu gest d'una de les seves potes fa sonar trompetes celestials que reverberen per tot l'oceà. Els rajos de llum matinal s'ancoren entre les algues mentre la tortuga s'alça, badalla i prepara un nespresso.

tranquil jordi tranquil

Jordi, calm down tio... una mica de compassió per la pobre bèstia. No veus que és normal que tingui gana? I mira, a Catalunya, de pijetes que es fan passar per princeses n'hi ha un munt... i t'ho dic jo, Jordi, que n'hi ha que afluixen molt més ràpid que aquesta. Això, això, ja t'aguanto l'espassa. Va, anem a casa, et fas un cola-cao i ja veuràs com demà ho veus tot molt més clar... Molt bé. No et sent millor ara? Va, som-hi. Clar home, imagina't tu, si l'haguessis mort, la d'escriptors mediàtics de merda que ens hauríem de menjar cada 23 d'abril... quina burrada! Això mateix, no val la pena. Com? Clar! Oi tant que me'n queden, de galetes de dinosaures!

joan saura

escenes

Un carrer prou nocturn com perquè els pocs transeünts que hi circulen pensin mentre caminen que la major part de gent ja és a casa. Un carrer per on s’embalen els autobusos sense seguir el ritme de la pluja que cau, pluja important en aquest paràgraf. Pluja que mulla centenars de milers de (parells de) mitjons. Pluja d'escrit de blog a la tardor. És a dir, pluja d'eriçar la pell del clatell, de ventada, d'em-moros-de-fred i vulls-arribar-a-casa-d'una-puta-vegada. Pluja i autobusos fent petar els petits llacs a l'asfalt, pluja i homes sense criteri que, emparats pels paraigües, pretenen vendre cerveses. Pluja d’estar-ne fins als collons de la pluja, de mirar l’hora i venerar la dutxa.

La pàgina 39 del llibre, entre la tebior de la 38 i el silenci de la 40. La pàgina 39 que accepta tranquil·la la seva jubilació centenària. La pàgina 39, que viu en una llibreria magnífica (pur segle XIX). Hi viu perduda en el temps, entre les pàgines d'exemplars que reposen els uns contra els altres. A vegades tres files per estanteria. La petita imaginació de la pàgina 39 que, ajaguda com sempre al prestatge, de cara cap endins, amb el llom del llibre protegint-la de l'exterior, sent el murmuri de la pluja del paràgraf anterior trucant (sense resposta) als vidres de la sala. La sala plena de mobles i un sofà i mantes i poca llum, la llum de la tele encesa en muted. El perillós paraigües ple de pluja, fora, a l’entrada. La casa seca i eterna. Damunt d'una cadira el jersei de llana de la nova propietària. Una jove propietària que tecleja, amb ganes de sopar -farà pasta, peix i taronges- els últims compassos de l'excel que ha d'entregar l'endemà.