Sobre la democràcia digital

1. Introducció, situació actual de la democràcia representativa

La democràcia representativa, entesa com a sistema polític exclusivament procedimental pel qual, en la teoria, uns representats elegits democràticament exerceixen la voluntat del poble, esta en crisi. Sent un sistema despullat de valors, en el qual només es recalca la vessant pràctica i reglamentaria, al ser aquesta objecte d’abús i font d’injustícia social, ha entrat en un desprestigi i un desgast constants: el nombre de votants és cada cop més baix, la confiança en els representants és ínfima, el control sobre aquests dubtós i la desinformació, el desinterès i el populisme imperants. Aquest fenomen es podria resumir d’aquesta manera: hi ha una desafecció general i creixent per l’alta política.

Ens trobem en una democràcia en la que la major part de la població no esta degudament representada, en la que l’opacitat i la desinformació són l’ordre del dia, en la que la única societat civil real esta formada per les empreses i els sindicats estrictament controlats i reconeguts, en la que el llenguatge tècnic i confús es menja els continguts polítics, en la que per tenir opcions de participar del debat polític has de formar part d’una classe econòmicament privilegiada i a més, jurar, per damunt dels teus principis, fidelitat a uns estatuts de partit (un dels dos partits que manen, és clar) que responen als interessos estratègics d’aquest i no als dels suposats representats.

A Europa, la crisi de la democràcia ha comportat ressorgiments d’ideologies d’extrema dreta que fa anys que semblaven enterrades sota l’asfalt. Aquestes ideologies aprofiten el buit polític provocat per aquesta desafecció política i fan reaparèixer el fantasma del feixisme, engreixat amb un populisme basat en la culpabilització dels immigrants.

A Amèrica, tant del nord com del sud, els debats polítics es transformen en politiqueria de premsa groga: el representat ja no vota a un representant per a que aquest respongui a uns interessos civils que li convenen sinó que ho fa per la condició sexual, religiosa o ètnica del candidat, per alguna declaració degudament reproduïda en els mitjans de comunicació o bé per algun discurs emotiu pronunciat en prime-time televisiu. La democràcia representativa s’ha convertit en un show més, en un titular curiós de qualsevol diari.

Tampoc ha ajudat que a algunes altres parts del planeta s’hagi utilitzat l’antic prestigi de la democràcia per a justificar barbàries o per a amagar el joc brut i de tics mafiosos del govern. Ni que s’hagi utilitzat el seu nom per a justificar atacs bèl·lics inhumans amb interessos purament mercantilistes.

Podríem concloure que la democràcia representativa actual ha comportat una greu desvalorització de la noció ideològica de democràcia, de l’objectiu utòpic d’aquesta: un govern del poble pel poble en el que tothom té igual veu.

En aquest treball em proposo analitzar el paper de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació, és a dir, Internet, televisió digital, xarxes telefòniques...) en la democràcia futura com un element que de ben segur afectarà a aquesta situació actual. La qüestió és esbrinar cap a on decantarà la balança.

2. Definició de democràcia digital

Segons Lawrence K. Grossman, estem entrant en la tercera era de la democràcia: la primera era fou la de la Grècia Antiga, la segona era ha estat la era de la democràcia representativa, i ell afirma que la tercera serà la que permetrà superar les dificultats i problemes de les dues anteriors, creant un nou model democràtic participatiu.

Tot i que no podem saber si el futur serà tal i com Grossman prediu, hem d’estar d’acord en que una nova etapa esta començant i que la incursió de les TIC serà imparable. Per tant, sent ja no una possibilitat sinó un camí que es recorrerà de segur, el debat ara ha de concentrar-se en com han d’incidir les TIC en la política actual i fins a quin punt seran capaces de millorar-la.

És per això que intentaré fer un resum de les postures i dels possibles camins que s’han anat proposant al llarg dels últims quinze anys. Al tractar-se d’un debat actual i molt obert, no existeix una conclusió definitiva, tot i així, procuraré deixar clara la meva postura al respecte.

Primer de tot, hauríem d’intentar definir el terme democràcia digital. Es tracta de l’ús de les TIC per tal de millorar aspectes del funcionament democràtic actual o bé per a reformar-lo i crear-ne un de nou. Molts autors l’han intentat definir de forma més concreta, i per tant, enfocant-lo cap a un o altre camí. En paraules de Hacker i de J. Van Dijk, es tracta de “l’ús de les tecnologies [...] amb l’objectiu de reforçar la democràcia política o la participació dels ciutadans en la comunicació democràtica. [...] Conjunt d’intents de posar en pràctica la democràcia sense límits del temps, l’espai o altres condicions físiques.” Davant d’aquesta afirmació força transformativa, Tsagarousianou descriu la democràcia digital com a quelcom més reformador de l’actual sistema: “la democràcia digital és un dels instruments de millora de la sensibilitat i la responsabilitat de les institucions polítiques i el reforçament de la participació ciutadana en el procediment polític.” Trobem d’entrada dues postures diferenciades, que com veurem després, es defineixen prou clarament: la d’aquells que veuen les TIC com a eines per a reformar aspectes de la democràcia actual i la d’aquells que hi veuen els fonaments per a construir un nou model democràtic.

3. Tres actituds sobre la democràcia digital

Pel que fa a les expectatives de futur, podem diferenciar tres postures. Tota la literatura al respecte pot ser catalogada en un d’aquests tres grups d’opinió¹:

• Els neofuturistes són aquells que consideren idealísticament que les TIC són la solució perfecta a tots els problemes de salut democràtica existents. Són autors utòpics que només consideren un futur perfectament democràtic gràcies a la implementació de les TIC.
• Els contrautòpics són aquells autors que, en canvi, només veuen en l’aparició de les TIC un problema greu que comportarà de forma inevitable alienació, manipulació social i fragmentació.
• Els tecnorealistes són el conjunt d’autors que intenten fer un balanç entre les valoracions positives i les negatives, així com les esperances i les barreres, per tal de construir a partir de totes les dades, un full de ruta realista.

Com és lògic, a mesura que el debat avança, les postures tecnorealistes es van imposant davant de les altres. I són aquestes les que analitzen de forma més apropiada l’escena digital per tal de extreure solucions reals als problemes democràtics actuals. És per això que hem d’evitar la idealització dels neofuturistes així com el pessimisme dels contrautòpics, en favor d’una revisió real dels beneficis i dels inconvenients del fenomen.

4. Tres camins per a la democràcia digital

Trobem, com hem vist abans, dos grans models de democràcia digital: el que pretén mantenir i reforçar el model ja existent i el que vol construir-ne un de nou, de caràcter participatiu. Però hi ha un tercer model que s’anomena ciberpoder, el qual es basa en la creació de nous espais de participació i de protesta que aprofiten les TIC per crear xarxes de ciutadans paral·leles.

Model de democràcia representativa digital

Aquest model pretén restaurar la democràcia representativa existent i dotar-la de noves infraestructures que solucionin alguns dels problemes existents sense alterar la jerarquia tradicional existent.

Entre d’altres objectius d’aquest model esta el procés d’elecció de candidats de forma digital per tal d’afavorir la participació i l’eficiència, la transparència i publicació de la informació de l’Administració i la relació electrònica entre el ciutadà i el representant per tal de fer més eficients els tràmits.

Aquest model es basa en dues estratègies: la consumerista i la d’interacció limitada. Dins de l’estratègia consumerista trobem projectes com les pàgines web dels ajuntaments i les pàgines d’administració i tràmits on-line. Pel que fa als projectes d’interacció limitada, es tracta d’aplicacions de la democràcia digital per tal de legitimar la política tradicional: consultes populars no vinculants, fòrums institucionals, llistes de correu, etc. Més tard, analitzarem algun projecte en concret.

Model de democràcia participativa digital

L’objectiu d’aquest model és transformar d’arrel la política actual a partir de l’ús de la democràcia digital com a centre de decisió social. Pretén aprofundir en la participació política directa dels ciutadans i potenciar la implicació directa en la creació de lleis i en l’esfera pública d’aquests. Aquest model se sustenta per l’estratègia d’innovació democràtica, d’àgora grega o de fòrum romà per la qual s’han intentat fer projectes d’eleccions electròniques i de decisió ciutadana en aspectes concrets de la vida pública.

Model de ciberpoder

Aquest model es basa en el naixement d’espais autònoms, de xarxes de col·lectius, paral·leles a l’alta política, que utilitzen les TIC per tal de elaborar projectes de caire participatiu i reivindicatiu. Es tracta d’un verdader contrapoder que ha potenciat l’expansió i la comunicació entre els moviments alterglobalització. Per tant, davant dels dos models oficials hem de tenir en compte aquesta tercera via que avui dia s’està perfilant com un vertader contrapoder.

A dia d’avui, l’estratègia més practicada és la consumerista. Paral·lelament, el ciberpoder ha crescut molt en la última dècada així com els esforços per la interacció limitada. Encara no existeixen gaires exemples pràctics d’innovació democràtica en funcionament. Anem a veure alguns exemples de cada una de les estratègies.

5. Exemples d’exercicis de democràcia digital

Pel que fa a l’estratègia consumerista, qualsevol pàgina web d’un Ajuntament és un bon exemple. Posem per cas, la pàgina web de l’Ajuntament de Badalona (http://www.badalona.cat/)

Hi trobem informació general, anuncis i noticies, formes de contacte amb els representants i una agenda força detallada d’actes de la vida pública de la ciutat.

Un exemple de projecte d’estratègia d’interacció limitada, seria UKGovTalk.com, una pàgina web creada a Anglaterra amb l’objectiu de facilitar l’intercanvi d’opinions entre la societat i els representants així com potenciar la participació ciutadana en les decisions del Govern de forma virtual²

Un altre exemple de projecte d’interacció limitada seria el projecte Cyberparty a Corea del Sud, creat l’any 1996. Es tracta d’un fòrum d’opinió virtual en el que els ciutadans podien debatre sobre els esdeveniments de l’assemblea Nacional, així com informar-se de l’activitat concreta dels representants parlamentaris.

Pel que fa a iniciatives de ciberpoder, un dels projectes web que més ha crescut en els últims anys és Indymedia. Va néixer amb la voluntat de mostrar una mirada alternativa a les protestes ocorregudes el 1999 a Seattle durant la World Trade Organization. S’ha convertit en una xarxa de pàgines web locals d’arreu del món en el que els ciutadans poden informar de les activitats del moviment alterglobalització a nivell local: funciona com una agència de noticies lliure amb un marcat èmfasi anti-neoliberal.

Un altre exemple de xarxa de ciberpoder és la de l’Associació Global de Xarxes Comunitàries, en la qual el ciutadà pot adherir el seu projecte comunitari o de denúncia social i compartir-lo amb d’altres ciutadans sense passar per l’alta política. En la Xarxa de Barcelona trobem projectes com CLAM (Contra l’Assetjament Moral en el Treball) o l’Associació Catalana de Musicoteràpia.

Són altres formats de fer política que no volen utilitzar les eines tradicionals i utilitzen les TIC com una bona oportunitat per crear projectes sociopolítics paral·lels a l’activitat política oficial.

Per acabar, un exemple de democràcia directa és el cas del portal de Jun (Granada). En aquest poble de 2.500 habitants, 2.000 són usuaris d’Internet. L’alcalde ha aconseguit accés gratuït a Internet per a tota la població, el qual, en els estatuts del poble, constà com a dret fonamental del ciutadà.

A través del portal, els ciutadans de Jun han pogut celebrar un plenari municipal online a través del qual, tots els ciutadans han pogut fer propostes, elaborar l’ordre del dia, votar i gestionar el projecte estratègic del poble de 2002 a 2007.

6. Beneficis, perills i obstacles de la democràcia digital

Les propostes que hem vist son un bon exemple de la varietat i complexitat que existeix alhora de posar en practica aixo que anomenem democracia digital. Anem a hipotetizar sobre el futur d’aquestes i altres propostes i intentem trobar els beneficis, perills i obstacles reals que ens podem trobar pel camí.

Comencem pels beneficis d’una situació hipotetica de bon funcionament del sistema. En una democràcia digital ben formada, la informació augmenta de volum i de velocitat. Una informació neix i al cap de segons o minuts ja pot ésser disponible a totes les llars dels ciutadans. Aquesta immediatesa permet una reacció social més ràpida. Per altra banda la digitalització del procés de votació comporta una reducció dels obstacles socials com el temps, l'edat, la timidesa, l'apatia... ja que proporciona una major facilitat i comoditat pel ciutadà, permetent-li que accedeixi als processos electorals des de la seva pròpia casa. Pel mateix motiu la digitalització facilita la discussió entre iguals doncs els costos tan temporals com econòmics del ciutadà alhora de participar activament en política es redueixen radicalment. Un altre benefici és la possibilitat de crear comunitats polítiques lliures de la intervenció estatal sense la necessitat d'un poder adquisitiu elevat. Això comporta una major horitzontalitat política, una situació en la que la jerarquització econòmica i del poder tradicionals té menys força, en la que tots som emissors en potència. Internet ens ha demostrat que les jerarquies i els poders del món real no tenen els mateixos privilegis en el món virtual. Han estat les xarxes socials d'individus iguals les que han marcat l'última etapa d'Internet i no pas les grans multinacionals ni les pàgines governamentals. Aquesta força de la creació col·lectiva és un dels majors beneficis de cara a construir una democràcia digital. Existeix la possibilitat real de posar en contacte ciutadans evitant les barreres burocràtiques i administratives tradicionals. Això comporta que a Internet, a més, els mitjans de comunicació tradicionals perdin terreny i influència davant de noves formes de comunicació (blogs personals, xarxes de ciutadans, fòrums...) i això permet una diversificació d'opinions que, d'entrada, pot ésser molt sana. Un altre benefici és la possibilitat de solucionar problemes de base territorial com la desproporció o el creixement de circumscripcions molt poderoses a través d'una nova organització ciutadana que no es basa exclusivament en paràmetres geopolítics. Alguns serveis web de l’àmbit sociocultural ja existents podrien ser eines polítiques de primer ordre. En posaré alguns exemples:

• Youtube.com (i similars): Es tracta d’un bon exemple de comunicació horitzontal, a través de la publicació de vídeos curts elaborats pels mateixos usuaris. El més interessant és que ha sorgit un diàleg i una relació internacional entre els youtubers. Hi ha molts debats sobre temes de política internacional, relacions ètniques, cultura i societat, etc... Com a servei d’informació ciutadana seria una bona eina en la que els ciutadans es relacionessin entre sí i poguessin comentar successos relacionats amb la ciutat.
• Digg.com (i similars): Digg és un lloc web en anglès on els usuaris registrats envien notícies o històries (extretes de blocs o pàgines web) i amb els vots de la resta d'usuaris (registrats o no) trien quines arriben a sortir a la portada. És doncs una espècie d’agència de noticies amb funcionament democràtic. D`entre tots els esdeveniments de la xarxa, els usuaris escullen aquells que troben més destacables. No hi ha cap mena de censura o moderació. Aquest sistema de votacions estès a, per exemple, l’activitat política d`un govern, o bé a propostes ciutadanes, o al sistema de notícies d’una localitat seria de gran utilitat democràtica.
• Bloggingheads.com / ForaTV.com: Es tracta de dues pàgines web en la que persones expertes en certs àmbits de la cultura, la ciència, la política, etc... participen en debats on-line. En el cas de ForaTV.com, es registren debats que han succeït a diferents locals i associacions de tot el món i es publiquen, amb informació de cada ponent i amb la possibilitat de discutir i opinar sobre el tema. De la mateixa manera es podrien publicar per a l’accés lliure de tots els ciutadans debats polítics, assemblees, reunions de govern, etc. Així, el ciutadà tindria un historial de debats accessible per tal d’informar-se.

Totes aquestes són les propostes en positiu que sorgeixen d’una lectura únicament utòpica, pròpia dels neofuturistes. Per tal d’equilibrar la balança, anem a veure quins són els riscos més complexos de la democràcia digital, visions i idees pròpies dels contrautòpics.

La infoxicació, mot resultant de la suma d’informació i intoxicació, és el risc de que davant d’un volum desmesurat d’informació el ciutadà romangui incapaç d’analitzar i processar-la. Aquest risc de saturació receptiva arriba amb la democràcia digital gràcies a la facilitat i velocitat de la transmissió constant. Pot comportar alts índex d’informació sense coneixement. Això, de fet, permet una fàcil manipulació social i redueix la qualitat del sistema.

La possible pèrdua de qualitat de la informació és un altre risc. La velocitat i la constant emissió de missatges pot fer impossible la correcció i anàlisis desitjables en qualsevol text oficial. Cal remarcar que actualment, la baixa qualitat d’informació ja existeix, la manipulació informativa gràcies al monopoli de la informació em fa plantejar el dubte sobre si realment, obrir la possibilitat d’informar a tothom comporti un descens de la qualitat. Es pot entendre, en canvi, que comporta una visió més plural dels esdeveniments.

Un tercer problema és la nova exclusió social que es derivaria d’una democràcia digital. A aquest nou nivell d’exclusió se l’anomena digital divide i consta de tres nivells: a nivell global, entre els països rics i els pobres, a nivell social, entre els que es poden permetre alta tecnologia i els que no, i a nivell de l’anomena’t democratic divide, entre els que utilitzarien al màxim les eines de les TIC i els que no. Aquell que disposa de més hores per treballar en una direcció política té avantatge sobre aquell que no té tant temps lliure. Tot i així, al meu entendre, aquesta nova exclusió social podria substituir algunes ara existents, a saber: entre sobrerepresentats i infrarepresentats, entre representants i representats, etc. Una de les mesures prèvies que els països haurien de tenir en compte per resoldre almenys l’exclusió social és la d’assegurar el lliure accés a Internet per part de tota la població. Essent molt lluny d’aconseguir aquest fet, ja que les empreses telefòniques privades són les que ofereixen el servei, hem d’admetre aquest risc com a real.

Un altre problema, segons molts contrautòpics, és la suposada anarquia virtual que existeix avui dia a Internet. Segons ells, per tal de fer real aquest pas cap a la democràcia digital, cal abans legislar i regular la difusió d’informació i els espais de reflexió política virtuals, per evitar la manipulació maliciosa de la informació. Una solució alternativa a aquest problema seria delimitar de forma molt radical els espais oficials dels extraoficials. Així els primers entrarien dins d’un marc legislatiu i els segons no.

Amb la democràcia digital es planteja un altre problema més de fons: la relació entre el jo real i el jo virtual i el concepte d’identitat que se’n deriva. Qui és ciutadà en la democràcia digital? El nostre alter ego virtual o bé nosaltres? Qui vota? El nom d’usuari o nosaltres? Fins a quin punt és segur cedir tota la força política a una representació irreal de nosaltres mateixos? Jo crec que la resposta és que tot depèn del grau de relació entre les dues identitats. Un sistema que assegura una relació segura entre el ser virtual i el ser real és l’ús com a identificador de, per exemple, les empremtes digitals.

7. Previsió i conclusió

La postmodernitat no ha de comportar la fi dels valors o de les ideologies. Al meu entendre, no hem de fer cas absolut a la dita de que la veritat es del color del cristall pel qual es mira. Seria un greu error caure en el nihilisme de que tot és relatiu. Però tampoc hem de seguir al peu de la lletra que la veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer. La confiança en una sola visió de les coses no permet el sempre necessari esperit crític, que és el que realment fa avançar el món.

De fet, les dues dites, sumades, són molt més útils davant la resolució de problemes que per separat. M’explico: hem de creure que hi ha quelcom de cert, una situació de partida la qual ningú no pot qüestionar, i per tant que la veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer, però també hem d’acceptar que hi ha varies formes d’aproximar-s’hi i no una de sola, i per tant, que la veritat és del color del cristall pel qual es mira. La postmodernitat ha de millorar el terme ideologia, no destruir-lo. La relativització no és un camí viable, però tampoc ens podem estancar en la recreació moderna d’una solució absoluta que la història ha demostrat inviable. Al meu entendre, els anomenats tecnorealistes són aquells idealistes de la democràcia digital que admeten en el sí de la seva projecció futura, els entrebancs i els errors de les pròpies solucions. D’aquesta manera avancen amb peus de plom però fermament.

Serà la democràcia futura més participativa? Podrà ser-ho. Estarem davant d’una neogrècia? Absolutament no. I no ha de ser l’objectiu, entraríem en la idealització romàntica de la qual només en podem treure estancament ideològic. És evitable el procés de digitalització? No, i és per això que estem obligats a encarar-lo de forma racional. És utòpic creure en una democràcia digital participativa? No crec que sigui utòpic creure-hi però és utòpic creure que serà tal i com la plantegem avui dia. Serà, en tot cas, un sistema perfecte? És evident que no, ens trobarem amb nous reptes democràtics, noves manipulacions i noves injustícies a les quals haurem de fer front des d’una actitud de constància crítica i amb un replantejament constant dels nostres objectius. Això no comporta la relativització dels nostres ideals, sinó un perfeccionament d’aquests per a fer-los més eficaços.