cent anys de soledat

passa un segon

i passa un segon
i passa un segon
i passa un segon

i passa de pressa
i no veus el
ni sents les
i voldries que

i tu et creus ràpid i el temps
lent

però tu coix i ell esprint que ràdios antigues Frank Sinatra special guest i penses que el 90% de l'equip que feia el programa l'1 d'octubre del 1949 seixanta anys més tard no existeix, ja n'ha tingut prou de primaveres que s'escalfen i de tardors que es congelen. Com ara, avui, en aquest moment, tecleig pixels estúpids, tota aquesta gent morta prova sort en altres experiències post enterro, projectes que tot i no existir segueixen tenint mèrit. Enhorabona. Jo respiro empassant-me segons i minuts, tic tac, nyam nyam, un rere l'altre mastegant poc i penso en aquest equip de ràdio, en tants detalls i perfecció a les escombraries nyam nyam nyam cap endins, que no sóc jo, és el temps que en un tic nyam tac nyam em mossega i au!, se'm menja, ara el dit, ara l'ull, ara la pressa, ara la carrera ara el teclat l'ordinador els problemes les fantasies la glòria la por els somnis la burocràcia la tele el llit el fred el vent la nit nyam tot endins, gran massa negre silenciosa, banda sonora de la història corpus callat de l'univers còmplice i assassí lladre atracador dictador, rellotge fill de puta, temps lucky luck temps cabrón que et fem himnes i no et dignes ni a girar el clatell i compadir-te de nosaltres, de les arrugues i llàgrimes al coixí, de les cames que se'ns inflen, de la cicatriu que ens obres a cada adéu, a cada última vegada que vaig veure a, a cada ja no me'n recordo, a cada si hagués - i ens queda acceptar ser engolits, pactar la submissió, apretar les dents i els ulls, braços amunt per la baixada dragon khan, boicotejar uns anyets i al punt àlgid de la transició dir en veu alta que volem ser rebuts amb tots els honors, catifa negra i granissat de llimona, que ens demanem la llitera de dalt, que la pròxima eternitat serem més guapos, més llestos i no farem mai tard, que fixa't, si fins i tot tenen allò de perfumar lavabos i, quin goig, la tdt...si és que amb una mica de sort potser encara hi estarem bé.