Entre cançons del Surfistes... i del Bombón Mallorquín l'amic Joanmi va mirant ara cap al llaüt (magnífic) ara cap al bateria ara agafo una pua ara assassino amb la mirada les bombolletes de sabó d'atrezzo i estic tocant sol i tothom me la suda. Els tècnics de so fent la onada, no pot estar pitjor equalitzat. A les grades del Casino la crosta modernilla, els Manel, mallorquins a punta pala, redactors timeouteros, algun blog musical. Les primeres cinc cançons trenades sense pausa, problemes tècnics resolts i ell que es fa rogar. Per fi quatre paraules lleugerament iròniques que la gent contesta amb un excedent de riures. El públic vol doctor House guitarrista, vol caràcter. El tio ho capta i la resta del concert és un no parar de que si què bonic el Festival de Guitarra però fot-li midis que si què trist només tinc dos discos però en dic discografia que si el solo de guitarra el faig per omplir que si jo a Paris mai de la vida que si el pallasso que si la núvia que si ara heu de xiular que si la cançó en anglès només té lalalas que si el coche fantástico que si "Joan Miquel, ets un crack!" "I tu qui ets?" i altres símptomes de bobdylanitis aguda amb sobrassada i quelis, sempre seguits dels famosos em peto de riure comtals.
I vaja, les cançons, que són simples fulls de ruta al disc, més aviat despullades i sense floritures, en directe es converteixen en peces progressives i monumentals que creixen i que es trenquen de cop i llavors graciiis i aplaudiments. Em quedo amb Pallasso, Emerson Fitipaldi, Somiers, i el bis final, una cançó pel seu nen petit que parla de cocodrilus i macarrons rollo ei que en el fons sóc bon tio. Acaba el concert, la gent ja no sap com aplaudir més i ell fuig encorvat i extrany.
Surts del Casino i plou i entens perquè aquest home és l'home del moment. Agafes el Bicing i entens perquè tots caiem a robar-li xupitos de certesa pels títols dels posts. Són les lletres. És aquesta actitud irònica de ses illes, de vaig de tornada, de us estem colonitzant i no us n'adoneu, de tendresa forrada amb cuirassa Potemkin de mala llet.
I vaja, les cançons, que són simples fulls de ruta al disc, més aviat despullades i sense floritures, en directe es converteixen en peces progressives i monumentals que creixen i que es trenquen de cop i llavors graciiis i aplaudiments. Em quedo amb Pallasso, Emerson Fitipaldi, Somiers, i el bis final, una cançó pel seu nen petit que parla de cocodrilus i macarrons rollo ei que en el fons sóc bon tio. Acaba el concert, la gent ja no sap com aplaudir més i ell fuig encorvat i extrany.
Surts del Casino i plou i entens perquè aquest home és l'home del moment. Agafes el Bicing i entens perquè tots caiem a robar-li xupitos de certesa pels títols dels posts. Són les lletres. És aquesta actitud irònica de ses illes, de vaig de tornada, de us estem colonitzant i no us n'adoneu, de tendresa forrada amb cuirassa Potemkin de mala llet.
Entrades
Que guai, Albert... bona crònica!
Petons!
Noltros també hi érem i gràcies!
segurament és de les cròniques més interessants que es poden llegir sobre aquest concert i no ho sabrà ningú. Perfecte.
Fins prest, polit!
Vaig arribar a n'es concert xopa; tanta sort que no me feien pudor es peus i vaig poder llevar-me ses sabates. Es concert me va encantar, i sa crònica que en fas és matadora... en Joanmi és bastant matador, i n'hi treus de suc a n'es rollito mallorquí, eh! :)
Es mallorquins són d'una pasta especial i ja està...ni mala llet, ni ambició de colonitzar. Només és que som més feliços perquè tenim sobrassada i quelis. Ah, i bombón mallorquín.
Sobrassada potemkin. M'ha encantat això d'home del moment. Caldrà veure'l, quan aterri.
Felicitats, Albertinni!
Veramente buono, questa cronica!
hahah..(riure tipo que em peto, però només mig comtal, que no del tot). que bo!