ens trobarem a fora?

L'home de palla es treu la pipa de la boca i pregunta al escalador:

- Si saps que escales vertígens i et rellisquen les mans a cada pensar erroni, a cada idea mal arrapada, a cada angoixa dactilar; si saps que les gotes del teu suor són vapor que no treu la son a la gespa quotidiana d'aquí a sota; de l'aquí a sota iogur amb crispis, terrabastalls extingits, estarrufar-se feliç, vida ben segada; si saps que a dalt de tot, si és que tal cosa existeix, no s'hi arriba escalant així, de dreta a esquerra, sinó per l'autopista de l'especialització, si tot això ho saps, per què vols ser mosca i no formiga? Si ja saps que el teu vol cap als astres és inútil, que no, que no hi ha res a trobar (i que si hi hagués res, tu no series pas l'indicat per trobar-ho); si tot això ja ho saps, per què segueixes escalant? Per què no escups el condicional i t'apuntes al gerundi? Per què no una llar de foc crèdit de normalitat? Pots creure que per dir-te escalador no has escalat ni dos metres? Saps que jo, aquí assegut mirant-te, fumant-me aquesta pipa, veig exactament el mateix que tu sense tanta angoixa? Baixa i vine.

L'escalador no diu res però segueix estirant el braç amunt, ara cap a la dreta, ara a l'esquerra, sense avançar gens, sense heroisme, sense resultat. Però a ulls de ningú, ja que ningú el mira, voluntat. La voluntat no té cap mèrit i ho sap. Però és una qüestió biològica, una deformació mental, i no hi pot fer res.

Al fer-se fosc, l'home de palla marxarà sense ell, cap a les finestres il·luminades de les cases cançons i sopars. Ell sol, a fora, seguirà mirant-se el cel intentant trobar-hi qui sap què.