paf (o lector-hembra)

Escriu: un pont entre els últims paràgrafs d'alguns llibres, sempre amb aquest intent de levitació, amb aquesta projecció de banda sonora a les últimes lletres: santificació de les vocals terminals, glòria a l'última consonant que fuig de l'aparellament geminal (ser únic, gran responsabilitat) i paf, se acabó. Forçar tremolor dactilar. Sobretot no caure pel camí. Mantenir l'esquena recte fins l'última pàgina. L'equilibri és el més important. Tu sempre el que s'esperi de tu. Cap bogeria, camí recte. Al arribar al final deixar caure tot el pes, tota la pressió avall, l'aigua és molt freda, dutxa't que el cloro fa pudor. Podríem seguir: viure la nota al peu, cada final és un peatge, línies rectes versus vida corba, sempre esperant finals, vida bomba a pressió, ningú fa mai bogeria, etcètera. Llavors et permets l'homenatge de tancar i desar al prestatge (per sempre?/per sempre).


Pensa: entre les últimes pàgines d'A i les últimes pàgines de B només hi ha preliminars.