I els quatre senyors actors entraven a l'escenari com si res, xerrant entre ells, sense cap mena de devoció per la seva feina, comentant no sé quin espectacle. Llavors, amb la màxima patxorra, s'asseien en les quatre butaques -tot el pobre atrezzo en escena- i s'hi esparracaven uns instants amb cara de satisfets. De cop s'aixecaven i començaven a aplaudir com bojos de cara al públic cridant bravos i visques. Quinze segons després s'asseien i deixaven d'aplaudir. Però aviat hi tornaven i ens miraven somrients. Repetien l'operació tres vegades cada cop més entusiasmats davant la nostra indignació total.
Durant les següents dues hores i mitja d'estafa, els senyors actors es dedicaven a mirar-nos fixament, primer emocionats i excitats, després amb cara de gran interès i finalment, mig divertits i alleugerits.
Quan la sala ja era mig buida -la majoria marxava corrents a fer cartes als diaris- els quatre senyors actors s'alçaven, apagaven el mòbil i marxaven a poc a poc, mirant-se tot l'escenari expectants, com acabats d'arribar.
Entrades
teatre d'avantguarda?
o presa de pèl? d'avantguarda, això sí.
un gir, un canvi de perspectiva... bona. Tan mal acostumats, com a espectadors de tot, ja va bé canviar els papers de tant en tant!
Oh! Que grans! El públic d'avui, cansat i desinteressat de tot, només espera rebre estímuls, sense saber que la millor manera d'estimular-se és prenent paper en l'obra, el problema és també si la obra ho permet, com en les antigues tragèdies gregues.