ja és aquí la

think things

El mitjó no es mou del calaix. Té una lleugera consciència de si mateix, similar a la nostra quan estem entre el despertar i el seguir dormint. Pensa en el dia asolellat que fa fora del calaix, pensa que tothom es mou a molts llocs al mateix temps, que ulls i boques omplen ciutats infinites: moltes coses passen a la vegada. S'ho perd per ser mitjó. La seva funció és residir en aquest tercer calaix: el calaix dels mitjons tebi, segur i silenciós. El mitjó hi seguirà segles després de la nostra desaparició. El mitjó serà una resistència passiva a l'extinció i a l'abandó universal. El mitjó presenciarà pacient l'extermini forçat de la vida. El mitjó conformarà immòbil l'exèrcit etern de les coses.

d'una miserable gota

De camí al núvol (cada cop des de més avall cada cop jo més lleugera ample invisible) la mare em repeteix: vigila al caure, cau a un riu i torna aviat, no caiguis a un terrat ni molt menys al cap d'un home calb, pensa que cauràs de cop i petaràs al terra i et dividiràs sobtadament i només seràs retornada al núvol al cap de molts dies de sofriment, així que fés el favor de caure bé i estalvia'm disgustos.

Un cop al núvol, els músculs se'm fan visibles, la pell gris blau blanca i sóc fort i àlgid i diví i els altres núvols sempre són més petits, menys densos, més fràgils que jo, el jo format per totes, apretades i unides flotant per l'univers.

Però els consells de la mare no funcionen. En el moment de la separació, de la densificació d'una fracció de mi, del meu naixement com a gota, alguna cosa imprevista, un cop d'efecte, un vent traïdor més fred del compte. Un aire gèlid m'empedreix, em solidifica, em converteix en floc, en paracaigudes de neu.

La caiguda vertiginosa, la desesperació de la que parlaven els vells al mar es converteix en una caiguda pausada, plàcida i calmada, el vent controla el meu destí i jo em deixo anar, em brilla la pell, el meu pes sòlid és ínfim. Mica en mica, per sota meu, la boira de les companyes fuig i descobreixo el meu destí, Barcelona, un destí enorme i blanc, ple de clavegueres i gent, ple de persones amb ulls i moviments bruscos, éssers terribles i fantàstics.

I el terra s'apropa sense velocitat, sense esma i el viatge és plàcid. I la col·lisió final no és amb el terra, el destí és una cuixa d'uns pantalons i m'integro en el teixit i mullo el mòbil de dins la butxaca i m'eixuguen amb la mà i diuen coses que no entenc i em difumino en mil parts invisibles i poc a poc desapareixo.

exèrcit diví

Hem de construir un vaixell amable per no fer-nos massa preguntes/minut. Hem de llegir tots els llibres d'un bon escriptor. Omplir prestatges i escriure a jardins nous. Dinar bé. No treure conclusions de res. Comprar galetes de dinosaures i deixar marxar els diumenges com camions nocturns.

Hem de viure en les coses que van bé. Portar pantalons curts. Guardar sempre a les parpelles un petit airbag. Banyar-nos en platges desertes. Conviure amb l'accelerador de partícules sota la pell. Sucar els tomàquets sense nostàlgia. Dormir amb banda sonora.

Hem d'esperar, perquè sempre hi són, els petons primavera i els laberints de melmelada. L'eufòria vermella de gerds als llavis.

adagio (76 ppm)

La genial iaia seu al fantàstic banc de fusta verda, amb cascos de dj i ràdio estel a tot drap, per observar la porta tancada. Encara no s'ha fet de dia i el seus ulls en ressegueixen la forma ancestral amb l'eterna pregunta... què hi ha darrere d'aquesta porta?

Segles de literatura, mil·lenis de misticisme, ciència, art, música, religió... La Porta Tancada va ser font de reportatges, debats polítics, assassinats i enamoraments. Mica en mica, però, va avorrir als més joves, l'interès públic va esfondrar-se i va perdre les majúscules.


La genial iaia, però, viu picada d'una curiositat vital. És viuda amb gat i ràdio. L'eco trist dels seus tacons l'acompanya al mercat. Té amigues, però són mandroses i tiren de telèfon. La roba estesa li recorda el seu marit i la fa plorar. Sap cuinar, sí, però no gaire bé. Els fills envien cartes amb faltes d'ortografia i per ordinador. Aquesta nit no ha dormit gens. Al llit, els seus ulls oberts de iaia genial reflexionaven sota l'atenta mirada d'una imitació torta de Greco a la paret de l'habitació.


La genial iaia s'aixeca emocionada del fantàstic banc de fusta verda i s'apropa a la porta. Es treu els cascos de dj i d'una bossa del Corte Ingés n'extreu una destral. Amb totes les seves forces, clava un cop sec a la porta i hi fa un forat. Pel forat en surten glopades de llum blanca, de clínica brillant, acumuladaes pels anys. La iaia s'ajup hi posa l'ull pel forat. Minuts més tard, s'incorpora, es col·loca els cascos de dj i se'n va, xino xano, a fer les maletes.