diàlegs d'una vaca

surt el sol i m'espanto, quin espant ajaguda aquí dins, dins d'aquest cel de parets i sostres de fusta, m'espanto quan, ajaguda sobre palla invisible i negra, de sobte crema la llum i del cremar del cel per fora i per les escletxes entre les fustes que la meva llengua grossa no pot travessar en surten rajos de foc, és foc i m'espanto però no passa res perquè no fa mal, només són rajos de foc i llum que travessen el cel de fusta i fan que la palla invisible i negra cremi per dins i es faci beix i marró i llavors tinc gana, quan començo a menjar recordo que cada dia es fa de dia i de nit i que sóc una vaca i que sóc aquí dins amb les altres vaques i que remugo i menjo i aviat sortiré al camp i tornaré a ser sota el cel gran, el que m'agrada a mi, i potser sento sorolls i em poso contenta perquè podré mirar, miraré les branques dels arbres i miraré les altres vaques, a vegades pensaré en mi, pensaré en la meva vida però poca estona i no ho entendré, pensaré que em xuclen els pits aquestes mans humanes i després a vegades aquests ulls humans em miren als ulls quan tenen la galleda a la mà, i mig encuriosits m'interroguen en silenci, aviat aixequen una cella i se'n van i jo miro com marxen, els miro sempre com ho miro tot, mirades panxa, mirades eternitat, pupil·la interrogació pupil·la, i noto la vida i la pròpia pell i passen els anys, i passen les vaques sense taques negres pel cel i tapen els focs de llum i fa fred i de les vaques del cel en cau llet transparent que em mulla i ho mulla tot i amb aquesta llet es refresca l'herba i el verd viu i oloro i el gust que empasso em meravella i llavors veig el cel i els arbres i el verd absolut del món i vesso llet invisible pels ulls i m'aparto de les altres vaques una mica avergonyida i ajupo el cap i dissimulo i passen els anys