Per totes les generacions d'humans fins a la dels nostres besavis (més o menys), viatjar era sinònim de dies, setmanes i mesos en camí. Un camí que ningú assegurava que portés a bon port. De fet, això és la vida: ningú no t'assegura res. Pots lluitar tota la vida i no obtenir cap benefici.
A mi tampoc em sembla bé el que han fet els controladors aeris. Entenc que se'ls titlli de pijos que es queixen per mantenir uns sous astronòmics mentre la gent normal només fa que estalviar per marxar uns dies de vacances (o tornar a casa, o anar a treballar...). Entenc que això cabregi i em solidaritzo amb els cabrejats.
Però no ens assemblem tots una mica a aquests controladors? De la mateixa manera que ells viuen acostumats als seus sous i al seu nivell de vida insostenible, i per això es queixen injustament, no vivim també nosaltres una mica massa acostumats a una seguretat artificial basada en papers, documents i en un sistema tecnològic que ha de funcionar sempre eterna i infal·liblement?
Ens sorprèn massa que les coses no ens funcionin, que siguin difícils o que no surtin com volem. Ens sorprèn quan ens passa nosaltres, als altres ja és més normal. Hem perdut la paciència i la noció del temps. Cada cap de setmana és l'últim, no hi ha res més enllà del que hem de fer en les pròximes hores, ens posem nerviosos i... truquem als militars.
Cal avisar l'exèrcit i declarar l'estat d'alarma? No és cap bon símptoma que en una democràcia haguem de requerir les forces armades per resoldre conflictes socials... I fa por. Sobretot perquè als militars és molt fàcil fer-los venir, però no tant fer-los marxar.
Entrades
