Controladors i acostumats


Per totes les generacions d'humans fins a la dels nostres besavis (més o menys), viatjar era sinònim de dies, setmanes i mesos en camí. Un camí que ningú assegurava que portés a bon port. De fet, això és la vida: ningú no t'assegura res. Pots lluitar tota la vida i no obtenir cap benefici.

A mi tampoc em sembla bé el que han fet els controladors aeris. Entenc que se'ls titlli de pijos que es queixen per mantenir uns sous astronòmics mentre la gent normal només fa que estalviar per marxar uns dies de vacances (o tornar a casa, o anar a treballar...). Entenc que això cabregi i em solidaritzo amb els cabrejats.

Però no ens assemblem tots una mica a aquests controladors? De la mateixa manera que ells viuen acostumats als seus sous i al seu nivell de vida insostenible, i per això es queixen injustament, no vivim també nosaltres una mica massa acostumats a una seguretat artificial basada en papers, documents i en un sistema tecnològic que ha de funcionar sempre eterna i infal·liblement?

Ens sorprèn massa que les coses no ens funcionin, que siguin difícils o que no surtin com volem. Ens sorprèn quan ens passa nosaltres, als altres ja és més normal. Hem perdut la paciència i la noció del temps. Cada cap de setmana és l'últim, no hi ha res més enllà del que hem de fer en les pròximes hores, ens posem nerviosos i... truquem als militars.

Cal avisar l'exèrcit i declarar l'estat d'alarma? No és cap bon símptoma que en una democràcia haguem de requerir les forces armades per resoldre conflictes socials... I fa por. Sobretot perquè als militars és molt fàcil fer-los venir, però no tant fer-los marxar.

Comments

5 Responses to "Controladors i acostumats"

ha dit... diumenge, 5 de desembre de 2010 a les 14:19:00 CET

Tens raó. Tot i així, no ho som gaire, com aquests controladors, o cada vegada menys. A mida que passen els anys suposo que ho som menys encara que sí que ho duem a dins. L'humà té coses horribles... Això a altres països no passa, però clar, a Sepharad, n'està ple de característiques com aquesta. Vergonyós.

Anònim ha dit... diumenge, 5 de desembre de 2010 a les 17:59:00 CET

Has descrit hàbilment amb paraules el que em passa pel cap cada vegada que penso en aquest enrenou! Putu món acomodat!

aleix ha dit... dilluns, 6 de desembre de 2010 a les 3:32:00 CET

Erres de cap a rap.

Ramon Boixeda ha dit... dissabte, 11 de desembre de 2010 a les 11:33:00 CET

Jo diria que estàs barrejant naps i cols. Que la incertesa de la vida és la constant i que maquillar-ho i maquillar-ho (tecnologia, benestar...) ens converteix en éssers depenents? D'acord. Que hi ha un punt d'histèria pel què fa a l'eficiència? D'acord. Però al marge d'això, els aeroports són un servei de primer ordre, imagina't sinó si això passés amb els hospitals. No tothom agafa l'aviò per anar a veure la torre eiffel, i encara que fos així, als controladors no els hi incumbeix el perquè. I, ara potser em passo, però ja que tenim un exèrcit, que almenys serveix d'alguna cosa...

una abrçda
r

Albert Lloreta ha dit... dissabte, 11 de desembre de 2010 a les 12:48:00 CET

ep, probablement erro i barrejo, no us ho nego. Però la sensació que em queda és aquesta... Entenc que els aeroports són un servei bàsic i que no es poden segrestar sense represàlies... però probablement el que em flipa és això que dius tu, Ramon, el punt d'histèria pel que fa a l'eficiència i al conflicte social.
El precedent de cridar l'exèrcit fa por. Si ho fan per això, per què no ho han de fer amb una, per exemple, declaració d'independència de Catalunya?

els prodigis són: