Truita a la francesa

1964

El senyor del primer primera podia dinar el que fós, esmorzar qualsevol cosa, fer un berenar totalment singular... però a l'hora de sopar es feia, religiosament, de dilluns a diumenge, una truita a la francesa d'un sol ou i un got d'aigua. Ja podia ploure o nevar, fer calor o fer Nadal. Ja podia ser a Madrid o a Lleida, a París o Lisboa, que cap a quarts de deu sopava la solitària truita nocturna. Cada dia. Un matrimoni gastronòmic absolut, una fidelitat perjurada a les quatre gotes d'oli, a l'esgarrapada de sal, al bateig de forquilla i a la volta i volta a la paella. Alegria. Amén.

2011

El senyor del primer primera vuitanteja. Al mercat ostenta forquilla desgastada, dècada de viduïtat i el fill d'advocat a Berlin. A casa, llums apagats, passa el vespre. Una moto travessa el carrer i fa vibrar els vidres del pis. Les llums del ciclomotor disparen grocs al sostre del menjador i es distreu. Amb la tardor ha tornat el fred. El senyor del primer primera rep el cop sec de l'instict atàvic com un darrer vell amic fidel. Encén el foc i mira l'hora una mica més del necessari. D'un esbufec obre la nevera en busca del grial oval, aquest cop en somnis, mentre dorm al sofà.

Tu Moderna, Jo Antiga

Ens ha tocat caos, desordre, difuminació i descontrol. El silenci còmplice assumidíssim i amarg que acompanya els per què, els fins quan o els com del que fem (o del que voldríem fer) és el brunzit de BSO de la nostra existència. Ja no només per l'atur, o pel concepte de família sinó per tot el que creiem que creiem. El marc de referència dels pares és un fals mirall que no ens mostra el que serem si no la distorsió del que hem sigut. I el futur no existeix: se'ns ha mort. Què ens queda?

 Hi ha petites històries que ajuden a comprendre on són els referents. Moments que s'haurien d'ensenyar a l'escola, epifanies emmarcades al passadís d'honor. "Tu moderna, jo antiga", li diu una àvia a la seva néta abans de morir. És una història simètrica: jo acabo i tu comences. Ens ho diu a tots: vosaltres sou nosaltres. I ben mirat, hem de passar una guerra, com ells.

la democràcia de la son

El dissabte ha transformat la seva marca de fer-se en un nou concepte: tots els mal dormits de la setmana es lleven tard i deixen els coixins molls. El país s'esgota, nerviós, cada cop més, i ha reformat aquest tradicional dia de feina a casa (productes de neteja, rentadora, mercat) en una mena de catarsi nacional del cansament. Els nens, els pares, els avis i els gossos de la nació ronquen en un orfeó de somnis d'autonomia horitzontal i resisteixen als respectius llits mentre la nevera es congela, les mosques es multipliquen i el dit de pols es converteix en qüestió d'estat. Cap al nord, un rellotge es fon de mandra.

festival

Els udols que esperaveu!, s'han obert totes les portes i finestres i el vent us ha envestit el telèfon del passadís i la fusta dels mobles: els udols. Un rellotge a dalt de tot d'un cosmos s'ha col·lapsat i en un llamp el got us ha fugit de la mà congelada i ha escridassat les rajoles en centenars. Els vostres peus ja no hi eren: els udols reclamen amb pressa. Baixen de les muntanyes amb l'estridència d'un furiós eco de tic-tac. Al final heu fet un salt al buit contra la distorsió del fred de l'aire i heu notat el precipici i el tou fosc del destí us ha envaït, i la mirada amunt, i el ulls caient, caient, i l'últim crit d'eufòria us ha tallat la pell. I cap tambor ni cap soroll han destrossat el silenci d'aquest moment final.