Tu Moderna, Jo Antiga

Ens ha tocat caos, desordre, difuminació i descontrol. El silenci còmplice assumidíssim i amarg que acompanya els per què, els fins quan o els com del que fem (o del que voldríem fer) és el brunzit de BSO de la nostra existència. Ja no només per l'atur, o pel concepte de família sinó per tot el que creiem que creiem. El marc de referència dels pares és un fals mirall que no ens mostra el que serem si no la distorsió del que hem sigut. I el futur no existeix: se'ns ha mort. Què ens queda?

 Hi ha petites històries que ajuden a comprendre on són els referents. Moments que s'haurien d'ensenyar a l'escola, epifanies emmarcades al passadís d'honor. "Tu moderna, jo antiga", li diu una àvia a la seva néta abans de morir. És una història simètrica: jo acabo i tu comences. Ens ho diu a tots: vosaltres sou nosaltres. I ben mirat, hem de passar una guerra, com ells.