BOSTON, MA


1


L'eufòria inicial d'haver arribat a terres nordamericanes es deu, en el meu cas, a a) una percepció tercermundista de trobar-me a la nació del pragmatisme radical (un "we make it works" a la mirada de la gent), b) la falsa acumulació de tòpics cinematogràfics que presenten els EUA com a terra de llibertats individuals fantàstiques mesclats convenientment, i en proporcions aleatories, amb la percepció post-Iraq que tan ens puja l'ego europeu [aquestes dues percpecions idealitzades, tot i contràries, conviuen amb una facilitat paradoxal preocupant], i sobretot, c) les olors úniques i exclusives dels diversos fregits de diferent gravetat i durada que emanen gairebé tots els carrers, que jo crec que m'exciten els sentits més que cap altra cosa. Haurien de tenir copyright, aquestes olors.

2

La universitat de Harvard és una mena de màquina de provocar ansietat via enveja cíclica al visitant. Quants jo-també-vulls seguits pot suportar la ment humana?


3


El fantasieig del turista: el bostonià ideal (que mira sempre la PBS, escolta la NPR, fa un F5 diari a Last.fm, participa a clubs d'esquerres, compra discos i va en hiptserbici) entra cada dilluns al matí al TRIDENT BOOKSELLERES & CAFÉ per celebrar la seva absència de barbàrie, es treu bufanda,  guants i baf blanc respiratori i passa el matí comprant i consumint Harper's, The New Yorkers, Reader's Digests i Foreigns Policys diversos, acompanyant-se del (gran i sant) BREAKFAST SANDWICH Two eggs, bacon & cheddar on a bagel, English muffin or toast $7.95 i, sobretot, de la (grandíssima i santíssima) tassa de cafè de la casa fumejant, assegut en una de les taules properes al vidre, amb la jaqueta i la bossa al costat. L'olor a fregit educat i gens pervers del local i l'aglomeració de llibrVALE. JA N'HI HA PROU.

4


Els controls de seguretat dels aeroports són una forma gens sofisticada d'intimidació estatal. Els controls et diuen: ni imaginis la possibilitat de rebelar-te contra mi, jo sóc el paradigma, I rule. No teniu res a fer, ni occupys ni polles. Get a burger.

4b

Cal dir, però, que un cop landed, a Boston es practica el patriotisme del seu commonwealth propi més que no pas l'adoració a la one nation under god. Sí, clar, hi ha banderes per tot arreu, però no hi ha aquell punt basc de patriotisme visceral d'altres estats. Massachussets is cool i és científicament impossible trobar-hi magnets amb motius pro-armes, teapartits o prolife. Ho sento, Edu.

5

A l'aeroport de Boston, just asseguda darrere meu hi ha una senyora d'uns setanta anys, amb jersei de llana, que sembla que acabi d'arribar de recollir les verdures dels camps que envolten la seva casa als camps eterns d'Illinois -ella sí que té un punt Tea Party, un punt de decorar molt la casa per Nadal i aquell noséquè redneck dels nordamericans no urbans-; la senyora escolta a tot drap 'Don't cry for me argentina' des de l'altaveu d'un Iphone del qual no ha tret les proteccions del vidre. A tot drap vol dir a tot el drap que li permet el mòbil. Tot i estar envoltats de gent, a ningú li importa una merda.

6

Vale, per acabar: tindré somnis eròtics durant setmanes per culpa  dels supermercats americans i la televisió per cable. Són dos elements molt suats del declivi capitalista occidental... però joder, quins dos invents. [invents que et donen Fruity Loops, Bagels veganos i carn de reno per una banda i 'Family Matters', 'South Park' o coses MOLT fortes, com el Food Channel, per l'altra.



Ja està, bon any, perdoneu l'excitació, és el jet lag. Ara quan miri els preus dels màsters se'm passarà tot i aniré a comprar... no sé, l'ARA.

Comments

3 Responses to "BOSTON, MA"

pons007 ha dit... diumenge, 1 de gener de 2012 a les 16:08:00 CET

ui que bé que t'ho passes xD

Ada Bruguera Riera ha dit... diumenge, 1 de gener de 2012 a les 19:28:00 CET

Quina entrada:)!!!!!!!!

Jo encara somnio amb els súpers d'Estats Units...

delesparaules

marionaxs ha dit... dimarts, 10 de gener de 2012 a les 1:00:00 CET

Boníssim Albert.
Caçatalents literaris, on sou, capsigranys? Aquí teniu un diamant no en bruto, no, molt polit, una mina d'or. Un hereu del Cabré a la discreta blogosfera, en versió article breu sobre anar a buscar el pa o anada d'olla trufada de metàfores i imatges que m'apuntaria en la llibreta vermella com de joveneta m'apuntava les de Saramago i les den Barril, per posar un exemple d'aquí i un d'allà.
He gaudit molts dels teus prodigis però mai havia sortit de l'anonimat de la pantalla per dir-te que escrius de puta mare.
Una admiradora literàriament parlant que vas tenir de veïna de cadira i se't va presentar a l'Helio en un directe d'Inspira. Salut i més lletres, please.

els prodigis són: