Una mort de Nadal



Avui he sabut que un avantpassat meu va morir d'un atac de cor la nit de Nadal de 1925. Era pastor. Va morir repenjat a la soca d'un arbre a prop del camí de Civit, a la Segarra. Nevava i la seva dona el va trobar així, dormint el braç entre dos botons de la camisa, amb el gest d'haver-se agafat el pit amb una mà. Tenia per sobre la cara i el cabell una capa de neu d'un dit de gruix i semblava un ninot de neu massa ben fet. Un Josep Llimona a l'aire lliure, sota la neu.

És una mort sense història. Una mort de comarques, tan inútil com qualsevol altra mort, però encara més al marge de la Història. Tots els esdeveniments polítics i culturals d'Europa i del segle XX van passar de llarg d'aquesta mort. Jo en sóc un dels pocs resultats quantificables. Sóc el subproducte d'una circularitat monolítica ancestral i universal que avança a través d'aquell cos ple de neu: fill de fill de fill de.

L'anunci de la mort va arribar a la Masia mentre picaven les campanes del campanar de Santa Coloma de Queralt. La dona del meu avantpassat va sentir arribar pel jardí de l'entrada les passes de les ovelles i els lladrucs del gos, que amb la intuïció macabre dels animals, les havia fet tornar sense el pastor cap a casa. Els animals, desfent sols el camí entre els boscos, es dirigien sense saber-ho en formació de corpus, cap a la casa del mort. El temps destria allò que queda d'allò que desapareix. Moren les persones i els noms, però queden sempre el retorn a casa i el ritual. 

Ara tots aquests camins i cases separen camps de blat que se situen, més o menys, a la darrera posició pel que fa a competitivitat comercial. Petits i secs, són l'última parada paisatgística de la Segarra, la que es dissol cada dia en parcs eòlics futuristes i carreteres intercomarcals.


zeit fliegt


auto-com-passió


Quan tenim dies d'excés introspectiu procurem mantenir les distàncies. Evitem les preguntes massa fàcils, que segurament serien les bones, per no caure en la vergonya humiliant de l'autoajuda: no volem trobar cap resposta en uns bitllets d'avió al gmail, en autocars que van de la ciutat x al poble y d'una ruta en una llibreta que portem al costat d'un llibre a la butxaca gran de la bossa, amb els mitjons i els calçotets a la butxaca petita. Aquesta opció està col·lapsada, no hi cap ningú més. Ens faria il·lusió, això sí.

També oposem resistència sagrada a construir-nos amb fruïció alternativa, amb l'afectació satisfeta dels Personatges Erudits de Barcelona, amb bufandes més llargues, amb pel·lícules més llargues, amb llibres més llargs, del metro al FGC, aquí i allà: aquesta via desemboca al terrible spam de recitals / exposicions / xerrades / persones absolutament insuportables. Gent que sua per dins. Targetes de restaurants a la cartera. Gent que es diu Josep, Arnau, Pol, Albert, que es passeja sense rumb pel pati de l'Ateneu, com en una mena de purgatori vegetal ple de personatges seleccionables de videojoc de lluita per veure qui és més catalàpedantllegit. En aquesta perversió ens agradaria caure-hi en comptagotes, lo just per riure, posar-hi un peu i marxar corrents sense contaminar-nos.

No ens ha funcionat mai el cafè, la birra, la trobada per sorpresa. Aquí només hi aboquem elements de felicitat. Què bé. Projectes. Fem tal. OH, SÍ. Siusplau, fem-ho. Etcètera. En aquests moments mai hi ha lloc per una recessió, mai un doncs-mira-passa-això. Només hi ha la cara A: malabars, jocs de paraules, disfresses renaixentistes, notícies, possibilitats, preguntes mundanes i alegria.


A vegades ens sembla creure que trobarem descans en la moderació silenciosa, intentant mantenir-nos en una calma central, ni aquí ni allà, en un fora de joc d'abstenció vital, alimentant un cagadubtisme autèntic i pròpi, en un anar fent de camell: emmagatzemant les eufòries íntimes (subscripcions internacionals, receptes, ràdios llunyanes) per alimentar les vaques magres, sobrevivint entre horaris calidoscòpics, llegint això - dormint allò, vivint i estancant-nos diàriament en els holeshahas i adéus dels xats programats.  


els prodigis són: