Avui he sabut que un avantpassat meu va morir d'un atac de cor la nit de Nadal de 1925. Era pastor. Va morir repenjat a la soca d'un arbre a prop del camí de Civit, a la Segarra. Nevava i la seva dona el va trobar així, dormint el braç entre dos botons de la camisa, amb el gest d'haver-se agafat el pit amb una mà. Tenia per sobre la cara i el cabell una capa de neu d'un dit de gruix i semblava un ninot de neu massa ben fet. Un Josep Llimona a l'aire lliure, sota la neu.
És una mort sense història. Una mort de comarques, tan inútil com qualsevol altra mort, però encara més al marge de la Història. Tots els esdeveniments polítics i culturals d'Europa i del segle XX van passar de llarg d'aquesta mort. Jo en sóc un dels pocs resultats quantificables. Sóc el subproducte d'una circularitat monolítica ancestral i universal que avança a través d'aquell cos ple de neu: fill de fill de fill de.
L'anunci de la mort va arribar a la Masia mentre picaven les campanes del campanar de Santa Coloma de Queralt. La dona del meu avantpassat va sentir arribar pel jardí de l'entrada les passes de les ovelles i els lladrucs del gos, que amb la intuïció macabre dels animals, les havia fet tornar sense el pastor cap a casa. Els animals, desfent sols el camí entre els boscos, es dirigien sense saber-ho en formació de corpus, cap a la casa del mort. El temps destria allò que queda d'allò que desapareix. Moren les persones i els noms, però queden sempre el retorn a casa i el ritual.
Ara tots aquests camins i cases separen camps de blat que se situen, més o menys, a la darrera posició pel que fa a competitivitat comercial. Petits i secs, són l'última parada paisatgística de la Segarra, la que es dissol cada dia en parcs eòlics futuristes i carreteres intercomarcals.
Entrades
