Sigur Rós @ Sant Jordi Club (13.11.08)

Pels que com jo, veiem a Sigur Ros per primer cop, el de dijous va ser un concert sublim. En comparació amb qualsevol altra formació que pretengui arribar a crear una atmòsfera màgica, Sigur Ros són el grup. Tenen una capacitat brutal, tal i com afirmen els d'Indiespot, i comentavem nosaltres al acabar el concert, de relativitzar el temps, de deixar-te en un estat d'esperit en el que no saps quanta estona fa que mantenen una nota, o que preparen la introducció a un tema, o que fa que toquen.

Però pels que no s'estrenaven amb els islandesos, el d'ahir va ser un concert menor. Van fallar moltes coses: Va fallar el públic: no entenc com la gent aprofita els silencis per fotre crits, o es té tan poc respecte per l’islandès. Va fallar el lloc: una espècie de poliesportiu de poble… no arriba a sala, plena de fum. Va fallar el so: una espècie de massa amorfa de so i cada dos per tres un agut que s’escapa massa, molt mal equalitzat.

Però res d’això em treu el somriure de la boca per estrenar-me amb Sigur Rós. Grup que gràcies a l’últim àlbum, té la capacitat de transformar-se en ple concert: de nostàlgics purs a músics enèrgics pseudo-cèltics. Barrejat això amb un misticisme i una atmosfera increíbles que els fan ser de les millors bandes de post-rock experimental en directe.

Els grans moments de la nit van ser la primera cançó, Svefn-G-Englar, l'himne Hoppipola, la "cançó per anar a dormir" All Alright i el millor bis de la meva vida… una traca final espectacular amb Untitled 8 del disc (): muntanyes russes volant i fent-nos volar pel Sant Jordi Club, el poliesportiu de festa major convertit en església. A mesura que la cançó anava creixent com un monstre, se t'eriçava la pell... Va acabar amb una bogeria col·lectiva sublim i un solo del batería, completament fora de sí. 

PD: Els teloners, For a Minor Reflection, són un grup típic de post-rock, molt a l’estil d’Explosions In the Sky, sense gaire més pretensions. Van fer molt bon paper, tot i no ser Amiiina.