peus freds

El seu amo tanca la porta de casa, ha marxat. Ella espera uns minuts al terra, entre els llençols caiguts i quan ja no sent res, es lleva. Es lleva i es vesteix i consulta per últim cop la direcció del psicòleg escrita en un postit. És aquí al costat, no cal que agafi el metro. Surt al carrer i fa molt bon dia. L’aigua del seu cos va xocant contra les parets plastificades a cada passa. Arriba a la consulta i la fan passar.

Bon dia. Passi, passi. El psicòleg regira els papers i troba un full d’expedient en blanc. Mentre escriu li pregunta com està. Ella, molt sensible, es posa a plorar.

Miri, no ho entenc. És que no puc concebre-ho. Cada vegada passa el mateix... Per la nit és fantàstic, em mima, em canvia l’aigua, la calenta molt bé... és que vostè no sap el que fa: primer calenta doble quantitat d’aigua en una olla, me’n introdueix una mica i em sacseja per a calentar les parets interiors, després em buida i em torna a omplir amb aigua nova, així tardo més a refredar-me... això, doctor, no ho fa ningú sap? no ho fa ningú! Llavors em tapa bé i em col·loca amb cura al llit i s’arrambla a mi, m’abraça, m’agafa amb els peus, entre els bessons, amb els braços, sota el coixí, em mira enamorat, agraeix la meva presència i tot son paraules d’amor i carinyo i sons guturals de felicitat i que bé s’hi està aquí dins. I jo doctor, estic tant eufòrica que sóc la bosseta d’aigua calenta més feliç del món!

Però aviat s’adorm i a mesura que passen les hores, no ho entenc, em va apartant amb els peus cap al fons del llit, s’oblida de mi, em deixa arraconada i és com si ja no existís, inútil i si jo tingués peus, doctor, també els tindria freds sap? I quan es fa de día... em sento tan absurda... ah, i avui, doctor (s’eixuga les llàgrimes) avui he caigut del llit... i ni tan sols m’ha recollit! Ha marxat ignorant-me, entre els llençols rebregats, com si no hi fós!... (torna a plorar i ofega el discurs).

t'adorms a la sorra

"Sí, tu imagina que ets a la platja, dia qualsevol de juliol i amb aquell solet t'adorms a la sorra i al cap d'una estona et despertes...doncs això, només això."

més aquí!

llach

de tant en tant 

sembla necessari

baixar els vidres

pujar el volum

i regar Barcelona

amb primaveres lliures

ítaques 

i núvols blancs.

negocis: trambesòs

Les 11.46 d'aquest matí al Trambesòs (parada Marina). 

Parcial d'una conversa entre ell (d'uns 50 anys, vestit amb pantalons veix i cabell més gris que negre, suant, nerviós) i ella (bosses de compra, pintallavis vermell, parlar xava, més jove i 10 cm per damunt del seu amic, convençuda i dominant).  

Ell (entrant al Tram) - ... si em deixo algo... no ho sé... ja t'ho miraré...

Ella -... val... entrar al més complicat... entrevista... signar...

Ell-... còctel... maldecaps... partits... contracte...

Ella -... res de polítics... eficàcia... Mango... prestigi...

Ell (suant)- ... dinar ràpid... fins ara... treballar... candidat...

Ella (sortint del Tram a Glòries) - ... fins després... sort... la necessitaràs.

Tram avança, tothom mira a Ell. 

Ell sua.

vint-i-un

Sembla que n'has après a això de viure fins que un mal dia et trobes una punyetera coma que,  seguida d'una altra, et frena una mica però no suficient com per aturar-te del tot i segueixes endavant tot i que... amb... masses... punts... suspensius... I, després de dues comes més, arriba el fatídic i temut punt i seguit. Aquí ja et cagues perquè saps que un cop arriba el primer és molt fàcil que n'arribi un altre. I un altre. El pitjor de tot és que després passa això: tot funciona com una consecució d'explicacions interiors com: una cova que en conté una altre així: com un joc de nines russes que finalment produeix el següent: un immens silenci entre dos punts i punt i apart. 

Llavors ho saps: la teva vida tal i com la coneixies ha estat segrestada per una oració passiva i composta.

però què bonic quan te n'adones que tot és molt més senzill que el llenguatge imposat i que els signes delimitants poden ser ignorats i pots traçar una vida sense punts ni parades per respirar ni silencis forçats ni comes ni passives ni res i que ets jove i pots fer tan com vulguis i agafar trens i autocars cap a l’estranger cada dia i tornar esgotat a casa i escoltar molts cops la mateixa que és la dotze del cd i tenir-ne vint-i-un i sortir descalç al terrat a prendre una xocolata mentre plou i seguir viatjant en avió i avioneta i camions i cantar ens ha costat déu i ajuda i construir molts i molts castells a la porta del lavabo i dormir satisfet sota vuitanta capes d'edredons de catorze quilos

i de tant en tant quan ningú et veu agafar i buscar al Google 

(aprendre a viure entre parentèsis)

bucòlic 1: Línia 4

19.34 Parada Passeig de Gràcia (Línia 4)

Papa - No t'enfadis si no et passen el full.

Mama - Tu posa't al davant i així no has de demanar el full..

Marc (distret) - D'acooord

Mama (a papa) - Pero molt bé, en Marc ja n'apendrà, ho fa molt bé. 

Papa (a Marc) - Ara faré croquetes, vale guapo?

Marc somriu.

divagació 2,3%

M’agrada la gent que surt del tren i no pot parar de llegir.

Qui pogués viure en la tranquil·litat dels llibres que descansen dies, setmanes, mesos i anys als prestatges, escampats per les cases, a les golfes, dins de caixes fosques i tèbies; en la pau absoluta de l’observador passiu que des del tercer pis, entre dos grans novel·les realistes russes, em mira encuriosit, en silenci. Em veu arribar cada nit i em sent marxar cada matí.

El Ministre d’Interior ha anunciat en roda de premsa que la nostàlgia creixerà un 2,3% en les pròximes hores. 

Es recomana no sortir de casa (ni del llit).

trist felicitat trist

Un servidor perd el temps: mil lectures per fer, mil treballs per preparar i mil vídeos per editar... i ja veus tu a què em dedico... 

en tinc més aquí

la mort dels genis

Nous ne pouvons savoir - Nous sommes accablés

D'un manteau d'ignorance et d'étroites chimères!

Rimbaud

És un dimarts qualsevol. Karl Marx surt del seu piset compartit al Born amb cara d’haver dormit poc i malament. Amb un gest acostumat passa la targeta del bicing pel detector, els auriculars per dins del palestí i puja a la bici. Sona “Pla Quinquenal”. (pilleu el gag?) 

A Princesa saluda un jove empordanès d’aspecte net, afaitat. Josep Pla li torna la salutació i li explica amb presses que fa tard al taller d’escriptura, a l’Ateneu. Ja fa temps que ha deixat la carrera però encara se saluden quan es veuen. 

Arriba a la Pompeu quan passen deu minuts de les nou però no hi ha cap bicing buit. Esperant-se també hi ha Herodot, que conversa tranquil•lament amb Llorenç Vilallonga, que tot i tenir classe no hi va, ja que és de les Balears.

A Literatura Contemporània no hi ha gaire gent... L’Aparicio s’esforça, però avui no li fan gaire cas. Kafka es distreu col•locant bé les xapes de la bossa (Quechua, evidentment) i mira distret com Courbet es va adormint damunt d’una columna esbossada al marge dels seus apunts. Tot molt lent. Discurset final i a esmorzar. 

Karl creua el pati de Jaume I, cap al bar hippie. Veu de lluny a Pollock i li fa molta mandra anar a saludar-lo. Els emos, en general, fan mandra. Es posa a la cua del bar, colant-se amb els seus amics, sense saber massa què vol. Nabokov va conèixer una existencialista ahir, Bernat Metge i Sófocles van anar a l’Apol•lo (també hi havia anat Apol•lo, de fet), la Rodoreda va molt guapa avui...i el pobre Tolstoi no fa gaires amics i encara va una mica perdut, tot i que som al segon trimestre ja...

Quan ja li toca demanar el seu esmorzar de consciència de classe (finalment, un cafè i croissant petitburgesos) Adorno, des del seu costat, emprenyat com sempre, senyala cap a la porta del bar, d'ón el jovenet Rimbaud apareix sobtadament. La grisor, la grisor, oh la la! crida tot suat. El pobre no té massa credibilitat, és un d'aquests d'intercanvi, sempre perdut i amb atacs d’histèria. Els cabronets dels dadaístes sovint el graven i pengen els vídeos al youtube.

Però de sobte, de la taula ón Beckett i Faulkner parlaven en llenguatge de signes, en surt una explosió de buidor. Una gran massa transparent d’indiferència irromp cap al pati, trencant les vidrieres rollo Titanic. Freud plora perquè s’ha pixat i ho apunta a la llibreta. Shakespeare intenta suïcidar-se empassant-se les targetes de la copisteria. Cortázar i Borges s’abracen i amb la calor de la desesperació es prometen amor per sempre infinit. A Dífil li és igual. En Kerouak va taja (són les 11 del matí, ojo...). Rothko es torna a suïcidar.

Els genis van desapareixent un a un... s'esfumen. La histèria col•lectiva de sobte emmudeix, deixa d’escriure, de pensar, de llegir, de mirar enrere, de pretendre. Els regnes plens de caramels secrets de colors, ambigüitats i tardes de lectura són expulsats carrer Wellington avall (cap al zoo). 

Un gran núvol d’incomunicació tapa el sol i com una gran onada surfera de Hawaii s’endinsa pel pati, entre les columnes i els bancs, pel forat aquell cap a la biblioteca, per les orelles i pels ulls, pels nassos i per les boques. Grisor i indiferència per les venes. Panorama tètric en blanc i negre. Només carpetes vermelles esteses pels terres trenquen la monocromia. Broten tacons alts i una festa Erasmus volteja pel pati. Albarans i calculadores, maquillatge i power points. Quién mató a Miss Humanitats?

Vent

recorded in some multiple sky

inlaid in some endless laughter

they pass

(L. Cohen)

Respiració automàtica

Sóc a mitja classe d'Ètica i Filosofia Política B i de sobte me n'adono de que respiro. En sóc plenament conscient i m'hi recreo: acompanyo amb la ment l'oxigen que m'entra pel nas i per la boca i li ensenyo la seva humil però tèbia habitació al cinquè pis dels pulmons. Quan toca, guio fins a la sortida al diòxid de carboni i li recomano algun hotel baratet de Barcelona per a fer nit.

La putada és que un cop ets conscient de que respires ets incapaç de fer-ho automàticament. Vaig escoltant al professor, vaig escrivint però me n'adono de que no estic respirant i collons com ho faig ara per no perdre el temps i neurones avisant cada cinc segons boca obre't agafa aire vale guay ara treu-lo molt bé espera un momentet que Walter Benjamin diu que Plató diu que merda... boca obre't agafa aire vale guay ara treu-lo i axí succesivament.

 Decideixo que la única manera de salvar-me a mi (i als meus apunts) de la meva consciència és oblidar el fet de que respiro... Però, no sabeu lo difícil que és. Quan ja he repassat les mil tonteries per avorrir-me artificialment em torna a venir el puto pensament de la respiració, del pal, yuhu, sorpresa, encara corro per aquí! Com el típic borratxo que de tota la penya del concert ha decidit que tu ets el seu amic de la nit i cada cop que et veu et ve corrents a explicar-te algo totalment incomprensible i que no t’interessa lo més mínim. 

Vaja, que si podeu no hi penseu en que respireu vale? Vale. 

Bon cap de setmana!

Músics del Portal de l’Àngel

Havent dinat, l’assistent dels dimecres l’embafa amb un buffet lliure de pastilles vitamines líquids i xarops. Fa la migdiada. A mitja tarda es renta i es vesteix. Els pocs cabells que li queden pentinats enrere. Primer la jaqueta; ara la bufanda, a poc a poc, la gorra, i el bastó. Ara pitja el botó de l’ascensor (de ferro i vell). Cuidado amb l’escaló. Surt del bloc de pisos deixant un perfum de colònia Armani que el porter ja espera des de la cadira. Un cop fora, guaita el termòmetre, camina a poc a poc i es va parant de tant en tant, mirant al seu voltant, amb aquella calma que exaspera a ciclistes i gent amb presses.

Aviat arriben, col·loquen el piano a lloc, afinen i comencen un ragtime d’escalfament. Ell saluda protocol·làriament. Ells contents de veure’l assenteixen amb el cap sense deixar de tocar. Aviat s’hi posa. Ara un peu, ara l’altre. Inclina el cos endavant, aguantant gran part del pes amb el bastó. Així dóna més llibertat a les dues cames per a moure’s. La gent se’l mira entre riures i somriures, que bucòlic i tendre, fes-li una foto, no que em veurà (tot això sobretot en japonès). Realment és una escena força graciosa, un burgeset retirat que balla a ritme de blues i jazz com si estigués al saló de casa. Quines coses que té Barcelona. Els músics contents perquè la gent es para més i deixen més pasta i quin riure els nens que se’l miren i els grans pensen que graciós i els seus egos tan atacats per les dureses del dia de sobte s’inflen com quan de petit a classe algú fa el ridícul i no ets tu. Ell segueix un peu ara l’altre, aguantant el pes damunt del bastó i porti un xampany a la senyoreta, sí, la del vestit vermell de la taula tres, gràcies, això per tu xato, compra-li algo a la dona, moltes gràcies senyor i ara ve el moment àlgid, amb Soda Fountain Rag del Duke i tota l’Orquestra es posa dempeus i el públic aplaudeix entre el fum dels puros i cambrers d’etiqueta, moment màgic, quin espectacle i ella balla sense parar al seu costat i el solo de trompeta, el gran solo de trompeta i - vigili, que li cau la gorra, bon home. S’eixuga els ulls, ja és tard, els músics pleguen, es fa fosc, cap a casa que avui juga el Barça i el donen per la tele.

(en Bertran ha fet una història paral·lela al seu blog:

 http://vertren.blogspot.com/2009/01/msics-del-pont.html)

Bush Obama Barcelona

Aquest video és el complement de les fotografies i del text  (molt i molt recomanables) que han sorgit del projecte "Sólo hay un presidente por vez" en comú entre Pictura Pixel, l'Atenes de Pèricles i el bloc d'un servidor. Bush Obama Barcelona (ho sé, broma fàcil) és un breu màking off d'estil lliure - flipat de l'aventura barcinoamericana en la que ens vem embarcar dijous passat amb en Claudio, en Joao, la Maria i el Marcel.

Us estalvio la captatio benevolentiae però bons ulls, siusplau...

Actualitzo: Falta gairebé la meitat del material gravat així que en quan l'aconsegueixi intentaré fer una versió extesa o bé una segona part o algo el més aviat possible. 

vuelings

He trobat la perfecció en forma d'ocupació laboral

The sculpture is inside, waiting

La fàbrica de paper de Santa Coloma de Queralt té quelcom d’especial: fabriquen paper per a escriptors de veritat.  Jo mateix he vist moltes vegades en Quim Monzó apropar-s’hi amb bufanda, caputxa i ulleres de sol. Hi entra com qui no vol i en surt a corre cuita amb dos paquets de mil.

Què tenen d’especial els papers per a escriptors de veritat? El sistema de fabricació és molt complex: primer de tot, fan una capa blanca de paper, molt i molt fina. Després amb la tinta de totes les novel·les, poemes, assaigs, articles, contes, refranys, crítiques, notetes secretes, obres de teatre, cartes,  agendes,  guions, llibres escolars, relats eròtics, resultats esportius, dietaris, diccionaris, enciclopèdies, columnes d’opinió, apunts universitaris, blocs d’internet, missatges de mòbil, llistes de telèfons, contractes laborals i en definitiva, de tots els textos que han estat escrits, s’estan escrivint i  s’escriuran, afegeixen una capa al damunt i finalment ho tapen amb una segona capa de paper, per posar-hi emoció.

És literatura en potència. Només cal que esborris el blanc de la història que has escollit, és facilíssim. Si et perds i no saps com seguir, per inspirar-te, sempre pots, ni que sigui una miqueeeeta només, espiar la novel·leta que està escrivint l’Umberto Eco o en què treballarà en Woody Allen d’aquí uns anys.

Santa Coloma de Queralt té aquestes coses... De tan en tan, sembla que siguis a Sort. Però en un Sort literari, ple de cues d’escriptors i escriptores joves, d’aquests que els hi veus als ulls que saben el que fan. Alguns escriptors internacionals, de renom, han invertit en un petit aeròdrom, que des d'aqui no es veu, per a fer-se enviar cent paquets sense haver de desplaçar-se.

Jo molts cops he volgut entrar-hi per comprar algun d’aquests fulls tan especials. Només un, per provar... Però, quan ja sóc amb la mà al pany, me n’adono que jo no sóc un escriptor de veritat, que jo només sóc jo, que estaria malament ocupar el lloc d’ algú altre, algú que realment ho valgui, que no hi encaixo en aquest món i que això es porta a dins. Més aviat tranquil, me’n en torno al meu banc i segueixo observant, com sempre.

Com us podreu imaginar, al cap dels anys he après a reconèixer a la gent pel paper que fan servir... Però, ara que ho penso, mai he entrat a la fàbrica, i ja no sé si tot això que us explico ho sé o ho crec o m'ho han dit... 

Pero vaja, sempre és senzill saber qui és un escriptor de veritat, oi?

he signat

Avui m'he casat amb la Caixa. Hem fet les ceremònies a casa seva, que és més ample. Jo he signat, ella ha estampat. Una apretadeta de mans a la yankee i alguns regals... jo, res, tots els meus estalvis; ella un obsequi de les sobres de nadal. 

Demà passaré per l'oficina a deixar el raspall de dents.

Un camell d'Orient...

Aquest any no hem preparat ni les galetes amb llet ni la copeta de cava xampany al rebedor de casa i ens sentíem molt culpables, així que ens redimim ja d'entrada dedicant-li una cançó de Manel als pobres camells d'Orient que fot anys que es passejen per les ciutats de mig món i ningú s'enrecorda d'ells. No us la prengueu massa en serio, és en plan cutre.

Desitjo que us portin tot el que heu demanat i una miqueeeta de carbó per compensar...

Per cert, els complements són influència directa dels pastorets de Calaf, gràcies.

Bona nit de reis a tothom.

ara que som al futur

Ja fa molt de temps que som a demà. Ja estem acostumats a la caducitat de tot el que ens envolta (menys els típics “productos del nuevo milenio” o “la tecnologia del futuro”, que, evidentment, són actuals). Ara que som al futur, vivim a base d'esperançes i pors a llarg termini, la televisió sense notícies programa especulacions sobre el que passarà, l'esoterisme ocupa el seixanta per cent dels diaris, les parelles es prometen sense casar-se i les previsions del temps són la màxima certesa.
Alguns, massa joves, recorden el present. Fa massa que no som avui, diuen. I enyoren la contemporaneïtat, el carpe diem, la borsa de valors, els resultats, les decisions pràctiques, la fruita del dia, els fets i sobretot, l'hedonisme del que gaudien quan era avui.
Aquells que miren massa endavant, cap al passat, se'ls titlla de nostàlgics: avançats, busquen realitzar-se en fets ja succeïts que vindran no se sap quan. Són éssers envellits, d'ulls perduts, immòbils i brillants, que es passen el dia recreant-se en records que fa tant que han de venir que ja són borrosos.
No podem entendre que aquesta gent anclada en el present o llançada al passat, vulguin (i creguin necessitar) tangents materials, estructures mentals robustes basades o bé en les decisions d'avui o en els records idealitzats d'ahir. Ells estimen l'ordre i els esquemes, la melancolia i la recreació. Nosaltres preferim el gran potencial del futur, la incertesa de la falta de respostes i l'embafament de l'excés de preguntes, prediquem a l'imperi de l'ambigüitat i del tot és (serà, era) possible.

Ara som demà, abans érem avui i després serem ahir. Funciona així, o això diuen.

diàlegs nocturns

Albert (estirat al llit) - Ja hi tornem a ser... 

Coixí (cara a) - Nano, és culpa teva, que foties ahir fins les quatre despert... Ara no esperis agafar el son a la primera... 

Albert - Ja n'hi ha prou de parlar, comptaré fins a deu, em concentraré... No espera, agafaré l'Ipod que amb música em solc adormir i tal... El Llach és bàsic...

Albert intenta concentrar-se en no pensar i espera el son com qui espera l’autobús.

Coixí (cara a)- T'estic rallant i ho saps. 

Albert dóna la volta al coixí. 

Coixí (cara b) - Has vist que fred i còmode que sóc? Afanya’t o em tornaré com el d’aquí baix. 

Albert dóna tres voltes sobre si mateix i s'estressa. 

Albert - Merda, estic per aixecar-me i donar-ho per perdut... Aniré a la cuina, m'estiraré al sofà, posaré la tele i que vingui la nyonya. 

Sofà (des de la cuina via sms) - "No vinguis ja estik ocupat x ta grmana" 

Albert - Merda, quina irritació de llit, joder! 

Llit - Vale tio, no faltis tampoc... 

Albert - Per què collons sembla tan fàcil a vegades i ara és impossible? I què és adormir-se? Quan m'adormi me n'adonaré? Que ens deu passar al adormir-nos?  Perdem la memòria? Quan començaré a notar els efectes de la son? Quina por, no?... (etcètera, etcètera, etcètera...) 

El coixí i el matalàs es miren irònicament com volen dir "ja hi torna, aquest”.  Albert aparta les mantes i el nòrdic amb les cames.  

Nòrdic (tot estirant-se el bigoti) - Be gentle, please, mister! As I was saying before being interrupted, mr. Ikea arrived late for dinner time... 

Mantes (entre elles i mirant-se'l) - Oh, però que elegant, que llis i blanc i quin accent...

Ràdio (de fons) - [...] Pip pip pip piiiip, bona nit, són les tres [...] 

Albert s'aixeca de sobte i derrotat encén l'ordinador per escriure aquesta entrada tan estúpida que només s'explica per la falta de criteri provocada pel maliciós insomni típic de les festes i bon any nou a tothom.

nadal, nadal...

Vas pel món amb la felicitat nadalenca tonta a sobre i de sobte, tornant d'un copiós dinar a un bufet lliure amb tota la família, veus una dona que podria ser la teva àvia caminant pel mig del carrer. De sobte, el teu caparró de nen mimat recorda la misèria dels miserables, així, sense avisar. Oh, quina peneta tot de sobte. Oh, que dolentotes les llums de Nadal que ens enganyen i tergiversen la nostra realitat i no ens deixen veure que hi ha gent que no té diners ni família. Vaja, que han estat hores de reflexió (pat)ètica per arribar a la conclusió de que aquesta festa és d'unió familiar i no social, ni molt menys solidaria... Tot plegat et fa un patapum estúpid al balanç de comptes de final de dia. Arribes a aquesta conclusió ara, i no mentre et foties la carn d'olla. Ara, i no quan brindaves entre llumetes amb xampany (cava no, que és nefast i horripilant segons totes les converses de sobretaula). 

Vaja, que la moral és tan relativa com la gana del sopar del 25 de desembre, que no en tens però piques algo. I aquesta entrada anti-nadal és tan típica com mirar el rellotge quan ja passen de les sis i dius que hauríem d'anar tirant mirant la dona i pensant en aquell sofà del menjador que no demana conversa.

Bon Nadal a tots els que sou tan naïf com jo.

Projecte "Canta con nosotros UPF 2009"

Fa uns dies, en època d'exàmens, parlant amb uns amics ens va venir una idea (això de les idees en època d'exàmens ja és un clàssic) per a fer un vídeo col·lectiu durant el segon trimestre a la UPF.  Puc o explicar-ho malament o passar directament al vídeo-exemple, així que:

Al veure aquest vídeo, ens van entrar moltes ganes de copiarlo fer quelcom semblant al pati de Jaume I amb el màxim de gent possible. Dèiem que seria divertit que hi participessin clàssics com l'amic professor Víctor Farías o el Xavi del bar entre d'altres. 

El problema principal és trobar una cançó adient, que comenci tranquila i en algun moment exploti. Havíem pensat amb "Ens en sortim" de Manel. Però encara no n'estem gaire segurs. 

En fi, que pot ser molt divertit. Si  tens cap idea o suggeriment a o vols participar, expressa-ho! 

Apostant

Suava. Demanà un whisky amb cola al cambrer més proper i va encendre un puro, nerviós. Pàl·lid, i una mica per fer temps, s’apostà la tranquil·litat de les dutxes del gimnàs al vermell. La boleta començà a girar. Tot rebotant, va quedar-se al 22. Negre.

Portava dues hores jugant i no tenia sort. En una sola nit ja havia perdut l’escalfor als peus al posar-los davant del calefactor, les lectures estirat al llit, un parell de records d’infantesa i els dies sense retencions a l’autopista. Era d’aquella mena d’homes que si perd deu, aposta vint. Però realment aquell no era el seu dia de sort.

Les coses es van anar posant negres i el tio cada cop anava més fort. L’amor propi al negre, les ganes de viure a parells, les aspiracions laborals al vermell, el sentit del ridícul a senars... I l’atzar no acompanyava. Començava a estar escurat, però encara podia remuntar...

Només li quedaven algunes grans fitxes de les quadrades, els pilars de la vida, les que fan tanta por de deixar damunt la taula verda: l’amor, la memòria, la voluntat, la compassió, l’amistat, l’esforç, la família... Totes mica en mica, van passar a mans del casino, cada dia més perversament ric.

Amb els ulls irritats pel fum, la camisa xopa i els peus garratibats, va allargar el braç per cometre l’últim sacrilegi deshumanitzant de la bogeria ludòpata: va col·locar amb molt de compte la fitxa més gran de totes, rectangular, amb brodats d’or i purpurina, a la zona de la taula que delimitava les apostes als nombres parells i va esperar a que el crupier fes rodar la fatal boleta cap a un destí desconegut. 

I ja sabeu, l'última cosa que es perd en aquest món és l’esperança.

barcelona #1

Aquest és el resultat de divagar una tarda per Barcelona. Volia veure què podia treure improvitzant una mica amb la càmera. No sé si estic content o no amb el resultat però no hi busqueu grans missatges ni grans veritats ocultes. La cançó és "Hoppipolla" dels Sigur Rós.

El #1 és per motivar-me...

olor de les coses que han de passar

Em fa il·lusió, en arribar a casa, pensar que no existeix un sol vespre, el meu, amb el meu aparcar la bici, saludar al veí, pujar per l’ascensor, canviar-me, agafar algun llibre o fer feina... Si no que n’hi ha milions més,  tants com persones. 

Penso en tots aquests vespres d’altres que conviuen amb el meu: el cabell acabat de rentar, el bolígraf feiner, la taula parant-se, el piano acadèmic, el fumeig del cafè, el diari del dia, el rum-rum de l’autocar, la conversa telefònica, la sèrie americana, els mp3, la llàgrima de lavabo, el somriure, la gana pre-sopar, la son, les presses per arribar, la calma per marxar, l’interès, l’amor, la passió, l’avorriment,  l’anar i el venir, la biblioteca, la feina, l’obrir la porta, les plantes del jardí, una moto, un adéu, un fins demà. 

Imagino  que cada punyetero pensament comporta uns ulls, un nas, una boca, un passat i un futur. Em quedo glaçat.  Aquestes  rutines imaginaries s’uneixen en una sola massa que va avançant capvespre avall.  Solen ser adolescents, amb les seves capficades vides d’immensos mons interiors i amb les seves intimíssimes habitacions de música, fotos a la paret i tecleig social, els que poblen el meu cap.

Llavors, gràcies a aquest pensament de pensaments, superat, puc notar momentàniament el no-se-què del destí, del futur imminent, de la olor de les coses que han de passar.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

Aviat em distrec.  De sobte perdo aquesta noció de la realitat i torno a ser jo sol i el meu vespre, en el meu aparcar la bici, saludar al veí, pujar per l’ascensor, canviar-me i tot el que segueix. 

llocs on ser ara i no ser a Barcelona

En aquests dies freds, Barcelona perd el seu encant de ciutat mediterrània efervescent: la gent va trista pel carrer, tot és més lleig, estem d'exàmens (alguns) i tot és super-mega-negatiu. A més, no hem d'oblidar que Barcelona ha deixat oficialment de ser una ciutat per ser "la millor botiga del món", vaja que ja no hi pintem res. Barcelona és la seu dels compradors exitats per les llumetes de nadal (cal dir que més rebaixades que altres anys i super eco-friendlies).

Proposo doncs, que fugim tots en massa cap als paraísos terrenals i ens hi quedem per sempre més. Les meves cinc propostes:

5.  Amazones (selva tropical). Potser l'Amazones no és el lloc més còmode del món ón viure. Pero almenys els policies no et diuen que t'aixequis si t'has assegut al terra d'una plaça ni has de pagar 7,70€ per una T-10 per anar al costat de casa. A més, no cal que convisquis amb ningú. Si et ralles de la gent de la tribu, tens prou espai (encara que cada día menys) per tu solet. És que anar en pilotes tot el día, caçar, dormir, i fer-se amic dels animals és el somni humit de molts de nosaltres.

4. Islàndia. Sí, a Islàndia fot molt fred. Pero vaja, qui et treurà el plaer d'anar amb jersei blanc amb senefes de colors i amb gorro peruà (però dels islandesos) pel carrer sense ser objectiu de riures maliciosos! I que nevi tu, que tu vas molt abrigat amb la teva bicicleta (retro) per aquests carrers perfectament nets a lo Eurodisney i les teulades són negres i més verticals i la gent és alta i rossa i et somriu al creuar-t'hi i tothom és músic (el 80% de la població) i vas al bar a pendre't una copeta amb els Sigur Ros, saludes les Amiina, et creues amb la Bjork i et prens un cacaolat (o caäkcluakat) amb els Múm. Islàndia és el cel. En realitat només t'hi deixen entrar si ets bona persona.

3. Berlín. Berlín... mola. Si et mola la música, Berlín. Si t'agraden els frankfurts, Berlín. Si ets comunista, Berlín.  Si no, també. Si t'agrada l'arquitectura, Berlín. Si n'estàs una mica fart dels carrerons del Gòtic o Gràcia i et passa com a mi que mai trobes res, Berlín. Si t'agraden els murs (caiguts), Berlín. Si no entens l'alemany, és igual, fot-li, que és igual, Berlín. És la ciutat amb més reciclatge / gent educada / silencis a taula / cervesa que he vist mai. Jo només he fet tastets d'aquesta ciutat però em moro de ganes d'anar-hi seriosament un temps. No tinc uns arguments molt sòlids en favor d'aquesta tria. Pero és com si a les nits, en posar-me al llit, una veueta al meu cap em digues: liiiin... Beer.... liiin,  jarrrr. I es desperta l'inútil que no em deixa dormir.

2. Nova York. Els motius per viure a Nova York podrien formar una tesi doctoral exprés. Ho podriem resumir amb que és el lloc on s'ha de ser. I sino, que ho preguntin a Bob Dylan, John Lennon, Dalí, Pollock, Jack Kerouak, Allen Ginsberg, Al Pacino, Robert de Niro, Martin Scorcese, Woody Allen, Stanley Kubrick, als Vampire Weekend, Jennifer Aniston, Ella Fitzgerald, Sting, Greta Garbo, Paul Simon i Art Garfunkel (els poso juntets, que es tornin a estimar…), Duke Ellington, Peggy Guggenheim (la dona que li va pagar la carrera a Pollock) i moooolts altres ídols i no ídols que hi viuen o hi vivien. Altres motius de pes serien el MoMa, el Central Park o qualsevol de les moltes activitats increíbles que pots fer cada dos per tres (veure en James Taylor, els Vampire Weekend, Leonard Cohen i Bon Iver la mateixa setmana?).

A més, vull anar a Nova York per trobar la Rose i consolar-la…

1. Montseny. En realitat, ja puc anar a on vulgui, que el paraís el tinc aquí al davant, a quatre passes, que és nit freda per ser desembre i no s'esta enlloc com a casa.

Total, que una escapada la necessito. I tu?

homenatge al futur

E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Cosí tra questa
Inmensità s’annega il pensier mio:
E il naufragar m’è dolce in questo mare.

jubilació

I aviat les ulleres, els cds i les bossetes d'aigua per mantenir els peus calents al llit.

De tocar els records

"because every place I go, I take another place with me"

De sobte, després de cinc mesos d'indiferència, començo a recordar en massa escenes i situacions del viatge a Cuba, amb una escalfor especial. I també ara, oblidats la calor i els problemes, començo a idealitzar tot el que hi va passar. 

Durant una època fantàstica, com aquest primer trimestre de l'últim any de carrera, amb el formigueig a la panxa de llibertat al davant cada matí, sóc conscient mentre decideixo la música del mp3 que no és una decisió menor. Allò que escolti quedarà connectat per sempre més al record idealitzat d'aquests dies. I jo, conscient d'això procuro repetir dos o tres àlbums concrets per facilitar-li la feina al meu propi cervell. Al cap d’un temps sempre em provo a mi mateix escoltant la cançó que jo mateix havia escollit, aviam si fa efecte.

I la por de sempre: serà que som més feliços recordant que vivint? I la angoixa de sempre: si poguéssim sentir en aquest moment la sensació que tindrem al recordar-lo? No seria això la felicitat absoluta? No hem d’aspirar a sentir nostàlgia per allò que estem fent? No és això el sublim? I els experiments de sempre: ara, Albert, pensa que ets tu d'aquí 60 anys i tens la oportunitat de tornar a estar aquí dalt aquesta bici anant a la Universitat i que ets feliç de reviure aquest instant tan genial, i que escoltes aquesta cançó un cop més, no ho veus?  No és increíble? Tornes a ser aquí, amb tot per davant! Quina sort que tens!

I a vegades, funciona.  

És que no pots oblidar que a tot els llocs on vas, t’endus un altre lloc amb tu.

L'est del Congo al "Big Picture"

Ja que hi som, recomano el blog de la iniciativa Condition: Critical  que explica el conflicte que hi ha entre els diversos grups armats i el govern del Congo a la provincia de Kivus. Aquestes fotos impressionants són de varis fotògrafs de Reuters i AFP, reunides per Alan Taylor al The Big Picture al Boston.com

Qui n'ha begut (Mishima cover)

Amb una mica de por, ens hi atrevim.