El nen d'Iraq

S’aixecà suat quan encara era molt d’hora. Les fustes del fred llit de l’hospital se li havien clavat a l’esquena com ganivets gelats. Observà el seu voltant i es trobà sol, tothom dormia. Realment, l’angosta que ja sentia durant la nit s’havia accentuat al trobar-se el seu cap encara adormit i el seu cor més despert que mai: la mare tirotejada per rebel•lar-se davant d’Al.la i increpar als enemics havia caigut estesa a terra, blanca, més freda encara que el llit, plena de pols. Les seves galtes havien perdut aquell color roig foc que tan li agradava, havia mort al instant. Al seu cap, el soldat se l’havia mirat espantat, havia parlat en el seu idioma estrany i havia fugit. Tot es movia constantment i és marejà. Caigué de nou en un son molest i gelat pel vent que entrava pel finestró trencadís. En somnis, semblava que intentés buscar alguna resposta a tot el que havia passat però ni el seu inconscient estava preparat per a calmar el profund malestar que ja de segur, el marcaria de per vida. De per vida..si es que vivia gaire més. Un nen iraquià sense pares, ni família, en una ciutat de cendres i bombes. El caos se’l emportaria cap al mateix camí que als seus familiars. Torna a despertar-se, no podia dormir. Intentà moure’s i notà com el seu jove i fort cos no responia. Pensà que havia envellit en una nit. Es deia a si mateix que era un vell brut que ningú no necessitava i que no tenia res a fer més que anar-se apagant com una flama tocada de mort per un vent del nord. Tot i que constantment ho evitava tornà a pensar en l’accident. Ell s’havia quedat estès a terra al costat del cos matern sense comprendre res, evitant plorar. Els homes no ploren. Els homes són forts i lluiten per la seva família. La veu del seu pare ressonava. Havia agafat l’arma de la seva mare i havia sortit fora de la casa. El forn havia quedat destrossat. Mai més tornaria a despertar-se amb un somriure als llavis assaborint l’olor matinal de les pastes acabades de fer del senyor forner. Mai més s’aproparia per demanar-li les sobres, ni tampoc el senyor forner li aproparia d’amagat un bon tros de croissant: aquella pasta d’un lloc anomenat “París” que tant li agradava. El senyor forner, un home gros i corpulent, l’ànima d’aquell barri, es trobava partit en dos al terra, amb tots els òrgans destrossats i completament sense sentit. El record d’aquells pensaments tornà a provocar-li una immensa ira sense control que el feu trobar-se encara pitjor. Ja no volia recordar més. Estava asfixiat per la situació. La infelicitat s’accentuava pel canvi sobtat de la seva situació. Era com morir de sobte i seguir, amb el pitjor dels dolors, en vida.

------

Aquella dona tan simpàtica li allarga amb ulls silenciosos la seva perdició: un sobre mig trencat i arrugat, de color veig clar, ple de pols, tal i com si hagués fet un llarg trajecte des de el seu origen desconegut. Al sobre hi havia un dibuix de colors. El reconegué ràpidament i se li encengueren els ulls. Veié uns símbols i recordà haver-ne estudiat el significat. El cor li comença a bategar amb força i es marejà. Tot i així es precipità cap al sobre apropant-se per intentar llegir-ho:
Willy Fox (seven years old)
Street 431 Home 93
Atlanta (United States Of America)
De sobte se sentí confós. Resta perplex i al final decidí obrir aquell maleït sobre. A poc a poc estira la tira i l’arrancà. N’extragué una espècie d’escrit. Tenia una lletra molt mal feta i era difícil entendre que posava. Tot i així era breu:

From Atlanta to Bagdad, a breath of freedom and joy.
We hope that with our help your country is able to re-born.
Willie
Amb els ulls perduts en la dèbil llum que s’escapava pel finestró trencadís reconegué el bitllet de un dòlar americà més arrugat encara que el propi sobre, desgastat pels anys i per un ús contínu.

....

....


Se sentí comprat. L’última compra d’aquell vell bitllet. El poble americà havia comprat tenir consciència tranquil•la i ell n’era la moneda de canvi.