Estrelles (Minus #14)

Minus #14 o com agafar estrelles del cel.

El joc medieval

El treball d'Història Medieval sobre els jocs durant l'Edat Mitja... Els meus valors de sociabilitat cauran en picat després d'això, així que més val que us agradi. A mi m'agrada.

Manel @ Heliogábal (21.11.08)

Feia temps que no gaudia tant d'un concert.  Era el seu tercer consecutiu al Heliogábal aquesta setmana. En principi en tenien programats dos, pero van tardar tan poc a esgotar les entrades que en van fer un tercer, que evidentment, també va omplir. I ens va omplir. Com pot ser? Que tenen els Manel que enganxi tant?

 Serà el so rídiculament nítid? Sent un quartet curiós, dirigit per un cantant molt alt amb un ukelele molt petit, aconsegueixen uns arrenjaments en directe màgics, i controlen totalment la música des de la primera nota a l'últim acord. 

Serà la capacitat d'en Guillem per presentar les cançons, trencar el gel i crear una atmosfera familiar entre el públic? Jo em sentía com a casa, rient, gaudint d'un senyor espectacle. L'Heliogábal no va tardar ni dues cançons a entrar totalment en el concert, tararejant, picant de mans, rient i ballant. 

 Serà el repertori de cançons? Ets entre el públic, i el que vols és cantar  "Que bonic, que bonic, que bonic, m'he dit"  o "és nit freda per ser Abril, no s'esta enlloc com a casa" o "els guapos són els raros, ho sap tothom" o simplement "al maaar, al maaar".

 Seràn les sorpreses que et depara el concert? Com una banda de vent que apareix del no res i des de la barra acompanya "En la que el Bernat se't troba" o com una roda de micro obert al públic a "Corrandes de la parella estable" fent participar als més agosarats. 

No ho sé. Pero la questió és que Manel et deixa amb un somriure estúpid a la boca... I jo, després del concert d'ahir, sóc un estupid i somric estúpidament. Ple de l'optimisme surreal de la banda de Gràcia.

 Ah, i com profetitzava la Marta, vem sortir cantant "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí". En realitat ho fan tot tan fàcil, tan senzill i tan màgic, que sembla que no costi tant. I creien-te capaç de tot, pujes a l'escenari i per uns instants, ets un Manel més.

Re:stacks (Bon Iver cover)

Aquesta és especial. La cançó original és de Bon Iver (ho sé, tinc una dèria amb aquest home). Que la disfruteu.

Set explicacions a per què triomfa Manel

1. Perquè són la versió optimista i festiva dels Mishima. I Mishima ha triomfat. Surten els comptes... 
   
2. Perque és un grup d'indie mediterrani i no una còpia barata de x grup americà, francès, suec o anglès.
3. Perque es fan videoclips al pur estil blogotheque ells sols sense que ningú els hi demani.
4. Perque entre tants grups de rumba, de mestissatge, modernillos, electroniqueros i raveros de sempre, amb les seves velles superficialitats casposes... els Manel sonen a novetat antiglamourosa, a frescor i a originalitat sense pretensions.
5. Perquè des del Dioptria d'en Pau Riba no hi ha hagut un àlbum tan sincer i contemporàni a Catalunya com el seu primer treball Els millors professors europeus. 
6. Perquè no pots treure't el somriure estúpid de la cara quan els escoltes, i no passes mai cap cançó perque totes enganxen. 
7. Perquè molen molt! Que bonic!, que bonic!, que bonic, m’he dit!

Aquesta setmana toquen tres cops al Heliogábal. Havien de ser dues pero es va esgotar tot i han afegit divendres, encara amb entrades disponibles! AH, i ja tenen àlbum a la venta! De mentres podeu escoltar-los al seu myspace!

Sigur Rós @ Sant Jordi Club (13.11.08)

Pels que com jo, veiem a Sigur Ros per primer cop, el de dijous va ser un concert sublim. En comparació amb qualsevol altra formació que pretengui arribar a crear una atmòsfera màgica, Sigur Ros són el grup. Tenen una capacitat brutal, tal i com afirmen els d'Indiespot, i comentavem nosaltres al acabar el concert, de relativitzar el temps, de deixar-te en un estat d'esperit en el que no saps quanta estona fa que mantenen una nota, o que preparen la introducció a un tema, o que fa que toquen.

Però pels que no s'estrenaven amb els islandesos, el d'ahir va ser un concert menor. Van fallar moltes coses: Va fallar el públic: no entenc com la gent aprofita els silencis per fotre crits, o es té tan poc respecte per l’islandès. Va fallar el lloc: una espècie de poliesportiu de poble… no arriba a sala, plena de fum. Va fallar el so: una espècie de massa amorfa de so i cada dos per tres un agut que s’escapa massa, molt mal equalitzat.

Però res d’això em treu el somriure de la boca per estrenar-me amb Sigur Rós. Grup que gràcies a l’últim àlbum, té la capacitat de transformar-se en ple concert: de nostàlgics purs a músics enèrgics pseudo-cèltics. Barrejat això amb un misticisme i una atmosfera increíbles que els fan ser de les millors bandes de post-rock experimental en directe.

Els grans moments de la nit van ser la primera cançó, Svefn-G-Englar, l'himne Hoppipola, la "cançó per anar a dormir" All Alright i el millor bis de la meva vida… una traca final espectacular amb Untitled 8 del disc (): muntanyes russes volant i fent-nos volar pel Sant Jordi Club, el poliesportiu de festa major convertit en església. A mesura que la cançó anava creixent com un monstre, se t'eriçava la pell... Va acabar amb una bogeria col·lectiva sublim i un solo del batería, completament fora de sí. 

PD: Els teloners, For a Minor Reflection, són un grup típic de post-rock, molt a l’estil d’Explosions In the Sky, sense gaire més pretensions. Van fer molt bon paper, tot i no ser Amiiina.

L'infeliç

L’intelectual és la persona més infeliç del planeta. Busca entre tots els camps posibles de la vida allò que li provoqui felicitat. I que troba? Que com més busca, més coses necessita per ser feliç i menys feliç el fa cada cosa.  L’in-telectual és in-feliç. En realitat, l’ésser humà coneix dos grans instincts emocionals pels quals regeix totes les seves accions: bo i dolent, sa i insà, m’agrada i no m’agrada. Que t’agradi la primera de les coses que trobes és la millor sort. Que res del que trobis sigui suficient per a fer moure la agulla del teu interior cap al bé i el m’agrada, és el pitjor dels malsons. 

Aixi que savis, heu d’admetre que no sou feliços. Sabeu que morireu tristos, nostàlgics de tantes coses per coneìxer i per les que heu passat i no eren les vostres. I vosaltres, éssers que accepteu les vostres pròpies fronteres, gaudiu de tot el vostre espai, per petit que sigui. És la vostra propietat, us n'omplireu i alla hi gaudireu per sempre. Serà vostre. Vostre i de ningú més.

quatre perles musicals

Quatre joies que només és poden veure a Youtube.

immigrasons - menuda

Aquesta és una versió d'una cançó d'en Serrat, que pel meu gust, minimalitzant-la, la millora moltíssim. Immigrasons és un projecte musical catalano-argentí, de cançons contemporànies dels dos països. Més info aquí.

john butler trio - ocean

L'amic Enric em va passar aquest directe de John Butler, un gran guitarrista. Veure el video de dalt a abaix és tota una experiència. Possiblement de les millors cançons instrumentals que he escoltat mai. Música de viatge, amb algo de celta (dels baixos fondos del Titanic) i explosivitat de post-rock.

pomplamoose - la vie en rose

Per mí, són el grup de versions del youtube. Un noi una noia que fan versions caseres espectaculars. He posat La vie en Rose pero vaja, qualsevol de les que fan és digne del vostre temps. Més, aquí

lykke li & bon Iver - dance dance dance

Aquest té molta pinta de Blogotheque, o del Vincent Moon per la seva banda...És la banda de Lykke Li i Bon Iver en un parc de Los Angeles, fent el hippie i tocant. La veu d'ella és impressionant i el resultat de la cançó, un bon rollet i ganes de fer coses!

Falling Slowly

educació

Every single problem you can think of, poverty, peace, the environment..., is solved with education or including education.

Nicholas Negroponte

Universitaris

"Ahora comprendía el absurdo de una educación universitaria que consentía e incluso fomentaba la hostilidad hacia la sociedad para cuyo servicio preparaba al alumnado. Mientras los estudiantes urdían planes revolucionarios y reorganizaban el mundo, los que verdaderamente tenían el dinero y el poder tomaban el aperitivo en Le Richeleu y esperaban con benevolencia la llegada de los revolucionarios amansados y vestidos para la ocasión. Vayan pasando, parecía decir el portero uniformado, y dejen en el guardarropa los panfletos y los cócteles Molotov."

Eduardo Mendoza, Mauricio o las elecciones primarias

Flume - Bon iver (cover)

En relació amb l'àlbum de l'altre día, avui penjo una de les covers que hem anat fent els últims mesos amb la meva germana. És la versió de Flume de Bon Iver. No ho entenc pero és el vídeo amb més visites dels que hem fet... Si us agrada, en trobareu més aquí.

Bon Iver: For Emma, Forever Ago

L'artista més especial, interessant i espectacular d'aquest any ha estat Bon Iver. 

Justin Vernon ha tret amb aquest nom artístic el seu primer àlbum en solitari. Ple de guitarres acústiques, veus de falset, ritmes enreverbats, una armònica per aquí, una pausa per allà, For Emma, Forever Ago t'abdueix totalment en un sublim tranquil i serè. 

El disc fou grabat durant una retirada de quatre mesos hivernals a les montanyes del nordest de Wisconsin. S'instalà en una cabanya, tot sol, al mig de la natura, i allà composà aquests himnes nostàlgis i melancòlics. La nòvia l'havia deixat. El seu grup musical, amb deu anys de vida, s'havia dissolt. Les cançons d'aquest disc són la purga i la reflexió d'aquests esdeveniments, l'acceptació de la seva situació, un himne a la bellesa de la vida, tal i com ve. El resultat són nou obres mestres. No sobra ni un minut d'àlbum.  Probablement l'única cosa que pot superar avui día un àlbum de Bon Iver és un directe de Bon Iver i per internet en corren d'impressionants. Ara fa gira per França i Anglaterra. A Catalunya haurem d'esperar.

Les cançons més destacades: "Skinny Love", "Wolves (act I & III)"i "Re:Stacks".

Ideal per: Dies freds, passeig en bici, viatges llargs.

Nota: 9/10

La millor manera de descriure l'atmòsfera de pau que comporta la seva música és escoltant-la:

 

El nou día D

El día en que les coses canvien. 

We shall overcome.

Update:  143 anys després de l'abolició de l'esclavitud, President Barack Obama.

Creacionisme

Ya lo tengo… Dios creó a Adán y a Eva.

El resto venimos del mono.

– María, 6 anys

Solveig Möller: tens un fan més.

Podria estar hores parlant de les seves fotos (que acabo de descobrir) però la millor manera d'expressar la meva admiració és publicar-les aquí. Brutal aquesta noia.