El seu amo tanca la porta de casa, ha marxat. Ella espera uns minuts al terra, entre els llençols caiguts i quan ja no sent res, es lleva. Es lleva i es vesteix i consulta per últim cop la direcció del psicòleg escrita en un postit. És aquí al costat, no cal que agafi el metro. Surt al carrer i fa molt bon dia. L’aigua del seu cos va xocant contra les parets plastificades a cada passa. Arriba a la consulta i la fan passar.
Bon dia. Passi, passi. El psicòleg regira els papers i troba un full d’expedient en blanc. Mentre escriu li pregunta com està. Ella, molt sensible, es posa a plorar.
Miri, no ho entenc. És que no puc concebre-ho. Cada vegada passa el mateix... Per la nit és fantàstic, em mima, em canvia l’aigua, la calenta molt bé... és que vostè no sap el que fa: primer calenta doble quantitat d’aigua en una olla, me’n introdueix una mica i em sacseja per a calentar les parets interiors, després em buida i em torna a omplir amb aigua nova, així tardo més a refredar-me... això, doctor, no ho fa ningú sap? no ho fa ningú! Llavors em tapa bé i em col·loca amb cura al llit i s’arrambla a mi, m’abraça, m’agafa amb els peus, entre els bessons, amb els braços, sota el coixí, em mira enamorat, agraeix la meva presència i tot son paraules d’amor i carinyo i sons guturals de felicitat i que bé s’hi està aquí dins. I jo doctor, estic tant eufòrica que sóc la bosseta d’aigua calenta més feliç del món!
Però aviat s’adorm i a mesura que passen les hores, no ho entenc, em va apartant amb els peus cap al fons del llit, s’oblida de mi, em deixa arraconada i és com si ja no existís, inútil i si jo tingués peus, doctor, també els tindria freds sap? I quan es fa de día... em sento tan absurda... ah, i avui, doctor (s’eixuga les llàgrimes) avui he caigut del llit... i ni tan sols m’ha recollit! Ha marxat ignorant-me, entre els llençols rebregats, com si no hi fós!... (torna a plorar i ofega el discurs).
Entrades
