peus freds


El seu amo tanca la porta de casa, ha marxat. Ella espera uns minuts al terra, entre els llençols caiguts i quan ja no sent res, es lleva. Es lleva i es vesteix i consulta per últim cop la direcció del psicòleg escrita en un postit. És aquí al costat, no cal que agafi el metro. Surt al carrer i fa molt bon dia. L’aigua del seu cos va xocant contra les parets plastificades a cada passa. Arriba a la consulta i la fan passar.

Bon dia. Passi, passi. El psicòleg regira els papers i troba un full d’expedient en blanc. Mentre escriu li pregunta com està. Ella, molt sensible, es posa a plorar.

Miri, no ho entenc. És que no puc concebre-ho. Cada vegada passa el mateix... Per la nit és fantàstic, em mima, em canvia l’aigua, la calenta molt bé... és que vostè no sap el que fa: primer calenta doble quantitat d’aigua en una olla, me’n introdueix una mica i em sacseja per a calentar les parets interiors, després em buida i em torna a omplir amb aigua nova, així tardo més a refredar-me... això, doctor, no ho fa ningú sap? no ho fa ningú! Llavors em tapa bé i em col·loca amb cura al llit i s’arrambla a mi, m’abraça, m’agafa amb els peus, entre els bessons, amb els braços, sota el coixí, em mira enamorat, agraeix la meva presència i tot son paraules d’amor i carinyo i sons guturals de felicitat i que bé s’hi està aquí dins. I jo doctor, estic tant eufòrica que sóc la bosseta d’aigua calenta més feliç del món!

Però aviat s’adorm i a mesura que passen les hores, no ho entenc, em va apartant amb els peus cap al fons del llit, s’oblida de mi, em deixa arraconada i és com si ja no existís, inútil i si jo tingués peus, doctor, també els tindria freds sap? I quan es fa de día... em sento tan absurda... ah, i avui, doctor (s’eixuga les llàgrimes) avui he caigut del llit... i ni tan sols m’ha recollit! Ha marxat ignorant-me, entre els llençols rebregats, com si no hi fós!... (torna a plorar i ofega el discurs).

Comments

3 Responses to "peus freds"

João França ha dit... dissabte, 21 de febrer de 2009 a les 16:34:00 CET

Al títol "peus freds" afegiria: o "La insensibilitat d'Albert Lloreta".

La veritat és que, tot i sentir a parlar mai el respecte, mai he tingut la possibilitat de conviure amb una bossa d'aigua calenta. Potser millor, no estic preparat per una relació tan neuròtica...

Irene ha dit... dissabte, 21 de febrer de 2009 a les 17:24:00 CET

jo conec un radiador que...

Dua ha dit... dissabte, 21 de febrer de 2009 a les 22:24:00 CET

A mi em fan por aquest tipus de relats perquè des de petita que he tingut com la sensació que les coses estan vives. En principi no m'ho plantejo (no, no sóc una psycho!), però ara de cop i volta he mirat el teclat de forma diferent. Haha.

els prodigis són: