el jardí dels anys

La partida durava molts mesos. Tants, que ja s'estimava als dos exèrcits de fusta tallada. Els matins que movia les blanques es trobava alegre i àgil, les tardes que tocava negres eren dolces i animades. La jugada final arribà. El seu jo blanc contra el seu jo negre. Un cop al cim, el vertigen de la decisió el feu dubtà. Un petit dubte. Qui? Blanques o negres? Qui sóc?

·

I dubtant, dubtant, es va assecar el pa, van caducar els iogurts i el passaport, les factures impagades s'amuntegaren a la bústia, s'esgrogueí el diari, van créixer fongs a la cuina, el cadàver del cafè s'incrustà a la tassa, la roba crònicament bruta s'empolsí, la mascota es va exiliar, la dona fugí, els fills es van fer grans, ningú instal·là la TDT. Tallaren electricitat, aigua i gas. Li van sortir canes. La casa s'esquerdà i va ser destruïda. La mirada i el braç, estirats i estàtics. La boca seca. El nas fluix, en silenci. La taula d'escacs, la cadira, ell. Un jardí. El pit flàccid i els peus bruts. El dubte viu.

·

Mica en mica del clatell al nas del jugador d'escacs en sorgia una gran arrel, unes branques verdes naixien per les orelles, els bolets dels genolls li foradaven el texà. Pels ulls i la boca, flors vermelles. La columna, tronc. Les galtes, pomes. A l'hivern els nens arrencaven la molsa dels seus peus. A l'estiu, l' escalaven per l'esquena i n'arrencaven els fruits dolços.

·

Al cap de mil anys, el jardí cruixí. El braç-branca sacsejà el temps perdut i tombà amb les fulles lentes totes les peces del taulell i omplí l'aire dens de resina fresca. Després va ploure sobre el seu cap, sobre les peces esteses pel terra, sobre el jardí dels anys. El negre i el blanc dels peons i les torres es fongué en un gris d'aquarel·la. Després va sortir el sol. El dubte s'assecà i les fulles seques van empènyer el rellotge cap al final de la partida.