si la caiguda o el vertigen

La febre de plàstic s'ho emporta tot. Un tornado de ficcions xoca amb el circ de fantasmes habitual i fa que plogui més fort. La vida cau líquida, freda i transparent. Tots sabem que el loop anímic que la recull en recipients és fràgil. Sabem que quan hi ha tempesta, com ara, es desborda i vessa i fuig de l'òrbita programada, neta i còmode. Llavors la memòria t'arriba pel nas i t'ofegues en exèrcits romans de records, tres mil terroristes et fan la onada amb pancartes NYONYA, et perds en els cent matisos d'un sospir, en la recreació romàntica d'udols nocturns al Montseny, en l'eco mut dels grills del bosc, en si jo vull que tu vulguis que jo no vulgui que tu no saps.

Els coloms de Plaça Catalunya sobrevolen curiosos el tour de França mental fins que la bateria de l'Ipod s'acaba amb tres piiip vermells i nítids. Llavors, com sempre, tot és tan dramàticament pobre...