what if

És la història d'un vellet, plou per tot arreu i aquest vellet i la seva història jeuen a qualsevol cadira a qualsevol sala blava i respira fort, pel nas afilat i aquest vellet calcula de cara a la finestra, i els seus pulmons van lents, i els dits a la cadira, i el pes al cos, però ell calcula. El vellet calcula i el seu futur gravita entorn a si mateix i calcula un barret i el vellet calcula i calcula i només li surt el barret i la sang li flota per les venes magres, pel loop amarg de la vellesa i el vellet que sap el barret, el vellet amb l'esforç i res, que segueix plovent per la finestra i per tot arreu i el blau és general i tots nosaltres que fugim pel carrer i no ens veu perquè ell calcula i només recorda el barret, el recorda bé, elegant i verd, però no sap ni el nom ni la cara ni els braços, no recorda ni uns ulls ni una boca ni una veu, res, que no hi ha manera, només el barret verd al terra, i el vellet imagina un perdoni senyora li ha caigut el barret però ja no ho sap, ara plou, la pell arrugada s'eriça i ell que ho entén, que el barret era la vida no viscuda, que ara plou i el vellet entén l'error i és tard, que ara plou, però hauria estat bonic, calcula el vellet i construeix tots els i si mentre plou i mira per la finestra ajagut a la cadira de la sala blava i no ens veu passar. I suposo que deu ser un cinc de la tarda, un plec als ulls, un moment normal, suposo que la retina es cobreix de vidre i el vellet ja no calcula i aquesta és la seva història, encara plou i els dits jeuen a la cadira i per la finestra a una dona li cau el barret i un home se'l mira verd i el barret moll al terra i l'univers riu una mica per dins i l'home segueix caminant cap on sigui i plou per tot arreu.

cràter / barcelona

Avui prescindirem de les llàgrimes negres dels cotxes aturats a l'autopista. Avui relliscarem per les nevades als ulls de patriotes renfe set i mitja del matí. Enfonsarem les mans als radiadors de les butxaques i a l'escut de les bufandes veurem gent que sí i gent que no. Estrenarem biblioteca a l'ateneu abans del bosc estàtic d'avis diariòfags i anirem del gmail al facebook i del facebook al reader resseguint la línia de punts de l'ego-feeding. Les onades ens deixaran els mitjons xops i el cafè fred, però no frenarem l'èxtasi de plàstic de llegir massa estona seguida: en farem llops assassins a la línia groga, agulles de rellotge que cauen sobre els galets gegants i els transformen en carn d'olla, tortells amb faves de nata que fan fotos al CCCB, floquets de neu ressucitats en gafapasta als concerts de Manel. Anunciarem que d'aquí cinc minuts es desplomarà la Sagrada Família, explotarà el Tibidabo i les factures de la llum es mullaran a Correus. Direm bon dilluns a tothom i segurament ho serà.

i el sol va sortint

Recupero la nostra versió casolana dels Manel, que ja té un any!
Bons reis!

por de merda

Hola, faré un puto llibre d'autoajuda i a la contraportada em tenyiré els cabells de negre perquè tinc por de la mort i vull semblar jove vomitaré banalitats que no em crec per lluitar contra la por dels altres en el fons faré veure que sóc feliç perquè la gent em compri la prostitució en forma de llibre faré que tan me fot la mort que tan me fot l'orgull que tan me foten les angoixes i el vici em faré el pseudo-hippie i posaré música d'ambient i encendré coses que fan olor quan vinguin coneguts a sopar perquè hola els pseudo-hippies que compren pa integral tenen por els que porten camises mao tenen por els que fan yoga els que compren accions tenen por Borges era un poruc de merda Vinyoli era por Fèlix Millet por Guardiola por l'ésser més perfecte del planeta és un mosquit cagat de por...

...i això ja ho sabem tots. I nosaltres, la nostra generació ensenyada obertament, amb voluntat d'existir més enllà de grans discursos, flexible i líquida, capaç d'admetre-ho tot, de viure amb perspectiva, de dinar amb morts i violacions, nosaltres alimentem cada dia la fe que el nostre ego monstruós és superior a les pors i que si disparem cançons i llibres i tot allò del tenim temps encara les podrem vèncer. En resum, anem de tornada. Som millors i més especials que els altres. Però no. Tenim por. Acceptem-ho d'una vegada. Por a la grisor post-tot, a l'absència d'eufòria en les nostres felicitats, por de passar seixanta o setanta anys per aquest cony de món i treballar al departament X de Sant Y i escriure merda al diari Z, por a creure que hi ha una altra manera però que aquesta altra manera també serà només una i no totes, morir, esborrar-te de la llista d'existències, ser oblidat per fills, néts i coneguts, ser un nom en tipografia romana plena de pols. Por a la por, a fer saber que tenim por. Por a tenir i ja haver tingut. Por a que la revolució no sigui revolucionària. Por de trepitjar les cendres del que hem destruït i sentir-nos culpables, por de no ser capaços d'aixecar ni un castell de cartes. Por de la transcendència. Por a que la transcendència ens exalti i ens abandoni algun matí. Por a escoltar Mishima massa vegades i mai Mahler ni Coleman i por a llegir Cortázar però mai Rulfo ni Faulkner i llavors escoltar molt Mahler i Coleman i llegir Rulfo i Faulkner i llavors aixecar-te sobresaltat i seguir viu. Por de seguir viu quan esperaves, com a mínim, morir. Por d'haver-los llegit i escoltat. Por, en definitiva, d'apropar-te a la línia de punts i veure que ni és una línia ni són punts.