por de merda


Hola, faré un puto llibre d'autoajuda i a la contraportada em tenyiré els cabells de negre perquè tinc por de la mort i vull semblar jove vomitaré banalitats que no em crec per lluitar contra la por dels altres en el fons faré veure que sóc feliç perquè la gent em compri la prostitució en forma de llibre faré que tan me fot la mort que tan me fot l'orgull que tan me foten les angoixes i el vici em faré el pseudo-hippie i posaré música d'ambient i encendré coses que fan olor quan vinguin coneguts a sopar perquè hola els pseudo-hippies que compren pa integral tenen por els que porten camises mao tenen por els que fan yoga els que compren accions tenen por Borges era un poruc de merda Vinyoli era por Fèlix Millet por Guardiola por l'ésser més perfecte del planeta és un mosquit cagat de por...

...i això ja ho sabem tots. I nosaltres, la nostra generació ensenyada obertament, amb voluntat d'existir més enllà de grans discursos, flexible i líquida, capaç d'admetre-ho tot, de viure amb perspectiva, de dinar amb morts i violacions, nosaltres alimentem cada dia la fe que el nostre ego monstruós és superior a les pors i que si disparem cançons i llibres i tot allò del tenim temps encara les podrem vèncer. En resum, anem de tornada. Som millors i més especials que els altres. Però no. Tenim por. Acceptem-ho d'una vegada. Por a la grisor post-tot, a l'absència d'eufòria en les nostres felicitats, por de passar seixanta o setanta anys per aquest cony de món i treballar al departament X de Sant Y i escriure merda al diari Z, por a creure que hi ha una altra manera però que aquesta altra manera també serà només una i no totes, morir, esborrar-te de la llista d'existències, ser oblidat per fills, néts i coneguts, ser un nom en tipografia romana plena de pols. Por a la por, a fer saber que tenim por. Por a tenir i ja haver tingut. Por a que la revolució no sigui revolucionària. Por de trepitjar les cendres del que hem destruït i sentir-nos culpables, por de no ser capaços d'aixecar ni un castell de cartes. Por de la transcendència. Por a que la transcendència ens exalti i ens abandoni algun matí. Por a escoltar Mishima massa vegades i mai Mahler ni Coleman i por a llegir Cortázar però mai Rulfo ni Faulkner i llavors escoltar molt Mahler i Coleman i llegir Rulfo i Faulkner i llavors aixecar-te sobresaltat i seguir viu. Por de seguir viu quan esperaves, com a mínim, morir. Por d'haver-los llegit i escoltat. Por, en definitiva, d'apropar-te a la línia de punts i veure que ni és una línia ni són punts.

Comments

14 Responses to "por de merda"

João França ha dit... dissabte, 2 de gener de 2010 a les 23:53:00 CET

http://bit.ly/4IzGmC

Andreä ha dit... diumenge, 3 de gener de 2010 a les 1:19:00 CET

BRUTAL
:)

Cris Moreno ha dit... diumenge, 3 de gener de 2010 a les 4:15:00 CET

Joder Albert... com les claves.. Comencem l'any amb energia, mestre! ;)

.ariadna. ha dit... diumenge, 3 de gener de 2010 a les 4:53:00 CET

shhhhhh. les pors normalment són un secret i tu les crides com si no ho fossin.

marina grifell ha dit... diumenge, 3 de gener de 2010 a les 10:18:00 CET

bravo albert!
podriem començar per ademetre, amb por, que tenim por, que tenir massa por ens immobilitza ,no ens deixa actuar, però que ens en fa falta una mica per entendre que, joder,només som humans!i a vegades perillosament humans, així que no està de més tenir-nos una mica de por, per si de cas i perquè demà arribi a ser demà!

feliç dosmildeeeeu

carme ha dit... diumenge, 3 de gener de 2010 a les 13:13:00 CET

la por ens empeny.
bravo total!

Biel ha dit... diumenge, 3 de gener de 2010 a les 14:53:00 CET

L'última mirada de la noia de La Dolce Vita. Em sembla que mai havia sentit una por tan evident, tan dolorosa, fins que no vaig veure aquella pel·lícula, aquells ulls finals. L'autèntica por és preciosa, és un sentiment net, purificador. De cop i volta, et trobes cara a cara amb l'Evidència: que la por, a més de ser essencial, pot ser dòcil, i fins i tot alegre.

Et deixo el link de l'escena final de La Dolce Vita: si no l'has vist, no cliquis, XD!

http://www.youtube.com/watch?v=6Opglbu1NTY&feature=related

Bon any deu Albert!

segonpremi ha dit... diumenge, 3 de gener de 2010 a les 17:20:00 CET

Jo tinc por de no arribar mai a ser capaç d'escriure coses com aquesta.

Has vist 'Revolutionary Road'? Me l'has fet recordar amb aquesta entrada.

Mrs Dalloway ha dit... diumenge, 3 de gener de 2010 a les 19:39:00 CET

em trauria el barret, si en portés.

Júlia ha dit... dilluns, 4 de gener de 2010 a les 1:57:00 CET

si és que estem condemnats i en som (in)conscients!! I poso l'in entre parèntesi perquè encara que sembli que a vegades ens n'adonem de la nostra condemna, acabem per caure al bucle (si, per mi tot és un bucle) de la vida banal, la rutina i totes aquestes coses, i el més fort, sense saber com.

un 10.

Albert Lloreta ha dit... dilluns, 4 de gener de 2010 a les 14:55:00 CET

em sembla que revolutionary road i el final de la dolce vita són la mateixa sensació de gran ressaca vital anti-esperança...
una mica decadent tot plegat, però molt digne per ser gener :)

matins ha dit... dimecres, 6 de gener de 2010 a les 15:55:00 CET

la por causa sensació

Red Pèrill ha dit... dimarts, 16 de febrer de 2010 a les 19:42:00 CET

Jo vai de que no tinc por, i llavors em quedo casi sempre (casi) sense por i (casi) sense res

Primera lectura, demà la segona però vindré previngut, és a dir, amb armadura...

Elisa ha dit... dimarts, 11 de maig de 2010 a les 18:30:00 CEST
L'autor ha eliminat aquest comentari.

els prodigis són: