F. Scott Fitzgerald i els seus, sobre les taules d'un saló francès, entre copes i estovalles plenes de taques d'una festa inextinguible, conreaven la cendra de converses sense sostre. Alimentaven una inconsciència exponencial que els va fer oblidar el timó del coet que duia el saló a dins (a la taula de control només hi quedaven dues copes marcades de pintallavis) i el coet descontrolat va creuar la muda capa d'ozó i va començar una trepidant caiguda lliure (literal: ocellets i núvols a tot drap per les finestres). F. Scott Fitzgerald es respatllava l'americana al ritme de la música i buscava mentalment adjectius nous pel conte de la setmana quan, en l'instant explosiu del col·lapse contra un bosc, el coet-saló va reflectir un dramàtic raig de llum contra la cara d'un pagès, i la figura fantasmal de l'ex-coet (ara, com a molt, canapé) en flames va transformar-se, a ulls de qualsevol persona de certa distinció i elegància, en el dring gasós de les espurnes del champagne.
Entrades
cap crònica d'Arbúcies?
(t'he respost al meu bloc)