?

nadala tres bandes

o la història del camell que s'escapa de l'església a mitjanit i es troba un cagatió crucificat que crema dins un bidó de gasolina a mode calefactor de peus per l'amic rudolf sota el sol de california segle zero abans de crist

(aquesta cançó és la clara conseqüència d'excessius àpats nadalencs i de la desesperació de l'autor al no veure llum al final del caneló)

we are ugly but

Tenim noms i llits. Tenim bars i música i avions. Tenim llibres. Tenim amics. Tenim prototips d'amics. Tenim ciutat. Tenim futur i caràcter. Tenim sopars i concerts. Tenim cafès, tenim pel·lícules. Tenim mantes i bufandes. Tenim nadals i viatges i bicis i auriculars. Tenim blogs i àlbums i regals i animals. Tenim plantes i llums i miralls i records. Tenim vidres on aplicar els records. Tenim punts de llibre i els fem servir d'escuts en la lectura infinita a les trinxeres del fer-se, del col·locar més i més parets als castells del nostre ego. Ho tenim tot i ho desgastem tot en fer-nos cada dia. I ja ho estem, de fets, per les dos bandes, cuits del tot, preparats fent cua entre coberts per ser engolits pel gras tic-tac fill de puta. Però tenim temps, encara.

operar-se

little drummer

bon nadal!

desembquatre

aparició esotèrica ú

lluita armada

to dwell in possibility

pots ser al paradís dels focus d'un poparb planetari, festa imprescindible pel curs de la història, salts i gent que crida inclosos, assistència general featuring vins portuguesos nens pel terra circs pallassos missatges mòbils focs d'artifici melmelada d'amors juvenils tobogans i eufòries

pots ser-hi per marxar-ne a poc a poc amb les mans a la butxaca, inadvertit i nocturn, marxar-ne en temps real cap a un parc de ca l'arnús abandonat, caminar a la fosca, prescindir-te escoltant l'eco llunyà de la festa, caminar sorra entre arbres, acomiadar el flux social i gaudir l'enveja tíbia del fugitiu, el potencial de fondre expectatives i fer-ne no-llocs fora del temps i de la vida

tenir potser algun ocell dormilega d'amic

i diumenge a la nit

l'univers es mareja un instant i el cafè fumeja un cranc al fons del mar, després el cosmos corregeix l'error i tothom ho oblida i és impossible.

all tones resounded

4

guspira

Atac preventiu a la tristesa col·lectiva de l'Eixample. Ganivetada defensiva per la ferida Diagonal oberta i sagnant. Tall profund col·lateral de quaranta-tres centímetres d'eufòria a cada passa, cirurgia estètica amb precisió d'ós polar, invasió nord-coreana al cosmos nostàlgic, impuls abolit d'imaginar el loop de pisos sobre pisos, matalàs persona matalàs persona, diu que et transporta a un altre planeta, sublims índex música/sang. Barcelona Alakrana, jo Alcorcón.

Felicitat importada amb èxit. Tresor arxivat.

M'enlairo xop d'esforç i ho descanso tot de cop.

recreació històrica impactant

té gust

i a dinar

corruptes?

no, ningú s'ho esperava

xocolata calenta

hamlet?

I els quatre senyors actors entraven a l'escenari com si res, xerrant entre ells, sense cap mena de devoció per la seva feina, comentant no sé quin espectacle. Llavors, amb la màxima patxorra, s'asseien en les quatre butaques -tot el pobre atrezzo en escena- i s'hi esparracaven uns instants amb cara de satisfets. De cop s'aixecaven i començaven a aplaudir com bojos de cara al públic cridant bravos i visques. Quinze segons després s'asseien i deixaven d'aplaudir. Però aviat hi tornaven i ens miraven somrients. Repetien l'operació tres vegades cada cop més entusiasmats davant la nostra indignació total.

Durant les següents dues hores i mitja d'estafa, els senyors actors es dedicaven a mirar-nos fixament, primer emocionats i excitats, després amb cara de gran interès i finalment, mig divertits i alleugerits.

Quan la sala ja era mig buida -la majoria marxava corrents a fer cartes als diaris- els quatre senyors actors s'alçaven, apagaven el mòbil i marxaven a poc a poc, mirant-se tot l'escenari expectants, com acabats d'arribar.

ja fa fred

Servei Meteorològic de Catalunya

trucada

Res seriós. Només és una precançó bastant lo-fi... Bon dia un dia més!

enginyers poetes

i vols dir que hi cabran...

el sofre i el rellotge,
la sanefa eterna de
matins, trencadisses
i estels?

les banyes del Pare,
aura dels forns morts,
bèsties i figurants
i mecanismes?

i tu i jo
sants sanglots
d'ànimes vacants
en marbres de plàstic?

...és que no veig com
sense tecnologia
ho fareu cabre tot
dins d'aquest ou dur.

d'onada i tornada

Entre Sant ___ i plaça _______ van brotar els primers tolls. Ni el famós matrimoni dels ____s i els ______s l'any 19__, va resoldre tan bé el laberint social del poble com aquest pantà unificador.

El pati de l'escola, el portal del Casal, el plataner de Can ____, les llambordes medievals, els trenta-set rellotges de paret del poble, les esgarrinxades dels genolls de les fotos penjades a les parets de la classe, les bústies i els telèfons, la caseta de gos verda on jugaven els nens, abandonada sota el pont... quants en fa, de la caseta verda, Quima?

Tot pactarà amb l'altra riba, amb el bàndol opac de l'oblit sota l'imperi subaquàtic. Ja no sabrem quantes parelles en aquesta autopista d'aigua dolça, quants petons en aquesta alga, quants plors en el destí dels bancs, quants enganys en corals, quants morts en voreres de plàncton.

Ho oblidarem. Se'ns erosionaran els records pel frec de dies massa plens de minuts, les setmanes d'aigua en faran sorra fina. Anem a viure a ciutat i hi vivim, sí. Vivim tots els matins que se'ns manen, sí, però sempre l'aigua a les orelles, sempre això, els vestits de festa major de l'àvia flotant humits i foscos a les cavernes profundes de les nostres entranyes, ofegades a ciutat, sí, pel tic i pel tac.

nueva lista de reproducción

No, el vostre tiet Ramon no es va casar mai, fillets meus. Anava al darrere de la noia més formosa, delicada i refinada de tot el poble, la Ramoneta. Durant anys va pugnar per una cita, per una sola oportunitat de demostrar-li el seu amor etern, la seva passió il·limitada en forma de sopar romàntic. Un bon dia de festa major, el vostre tiet Ramon va tenir la més gran de les alegries: la Ramoneta va acceptar, per fi, la seva invitació.

Així doncs preparà a la perfecció tots els detalls: el salmó, l'amanida de formatge de cabra, l'escalivada fina, els poemes efervescents a cau d'orella, un bon vi negre del Priorat i espelmes estratègiques. També al temple de la veritat, on tot es decidiria: llençols nets, coixins de seda i un fil musical amb la quintaessencia del romanticisme. Un cop al llit, la Ramoneta seria seva.

Ai fills meus, pobret tiet Ramon, que amb els ulls il·luminats ja veia la formosa Ramoneta caure d'amor al seus braços, que ja anava a besar-la... quan succeí aquell terrible error, aquella veu d'ultratomba, aquell got trencat, aquell despertar de la Ramoneta, aquell fot-re el camp víctima d'un engany, aquelles paraules sagnants, aquell cop de porta, aquells putos 9,99€ al més, aquell nefast adquiere ahora spotify premium que ho va destruir tot, pobret tiet Ramon, que no es va casar mai.

1a Trobada d'Obsessionats del Més Enllà

paf (o lector-hembra)

Escriu: un pont entre els últims paràgrafs d'alguns llibres, sempre amb aquest intent de levitació, amb aquesta projecció de banda sonora a les últimes lletres: santificació de les vocals terminals, glòria a l'última consonant que fuig de l'aparellament geminal (ser únic, gran responsabilitat) i paf, se acabó. Forçar tremolor dactilar. Sobretot no caure pel camí. Mantenir l'esquena recte fins l'última pàgina. L'equilibri és el més important. Tu sempre el que s'esperi de tu. Cap bogeria, camí recte. Al arribar al final deixar caure tot el pes, tota la pressió avall, l'aigua és molt freda, dutxa't que el cloro fa pudor. Podríem seguir: viure la nota al peu, cada final és un peatge, línies rectes versus vida corba, sempre esperant finals, vida bomba a pressió, ningú fa mai bogeria, etcètera. Llavors et permets l'homenatge de tancar i desar al prestatge (per sempre?/per sempre).


Pensa: entre les últimes pàgines d'A i les últimes pàgines de B només hi ha preliminars.

solucions de compromís

1
stoichkov esprinta cap a una pilota perdudíssima per la banda, salta a la desesperada i relliscant per la gespa es fa mal però tothom aplaudeix

2
el núvol espera que els amants no el mirin per adquirir forma de dit i amb un gest ràpid fa caure la torre de Pisa

3
vos sos más bien un Mondrian

4

últim round

Agafa aire, banyador enganxat al cos, un dos tres, una mica de nervis, gran expectació, som a l'últim tac de rellotge, la costa es desbrava, les maletes i els peatges, abaix els ploms, l'AP7, neveres obertes, doble volta de claus. Al clímax del salt, atac de por, caiguda en l’oblit, arxiu de records idealitzats... però el Setembre perd la paciència i l'empenta, au!, llavors per no quedar malament improvisa un swing trampolí salt mortal i... XOF!, tardor. Adéu estiu, dissolt en l'aigua, tothom plora i aplaudeix, final rítmic, finiquito tonight tonight, bye bye bazofies far west, pau als àlbums de fotos del facebook, extinció sorra als cabells, quatre núvols fan de teló i algú entre el públic esbufega agraït, síndrome d’Estocolm, pensa en el cau, en els quadrats i rectangles de l'horari, en els retoladors i el marbre d'oficina, frissa per retrobar excels i dossiers, posarà l'aire condicionat i anirà en camisa blanca, per ressaltar el moreno.

ci-ne-ma-to-grà-fic

dos copes ganivet neil young la sang nits eternes will ci-ne-ma-to-grà-fic tu lluny fosca lluny respiració que descansa en la son del teu dormir jarmusch dead blanc sèpia negre dead man indis pistoles blake encesos ampolles tassa agost llums formatge amsterdam ganivet dos copes ci-ne-ma pistola deep sèpia rayuela fnacs agost setembre finalment setembre setembre finalment setembre setembre tu lluny fosca lluny respiració lluny setembre mishima born aviat setembre dos copes ganivet jarmusch dormir blanc sèpia agost llum dead man son del teu dormir llum lluny setembre dormir setembre dormir etcètera

trust

dos miralls bruts
a la rentadora
compartirien entranyes

ens trobarem a fora?

L'home de palla es treu la pipa de la boca i pregunta al escalador:

- Si saps que escales vertígens i et rellisquen les mans a cada pensar erroni, a cada idea mal arrapada, a cada angoixa dactilar; si saps que les gotes del teu suor són vapor que no treu la son a la gespa quotidiana d'aquí a sota; de l'aquí a sota iogur amb crispis, terrabastalls extingits, estarrufar-se feliç, vida ben segada; si saps que a dalt de tot, si és que tal cosa existeix, no s'hi arriba escalant així, de dreta a esquerra, sinó per l'autopista de l'especialització, si tot això ho saps, per què vols ser mosca i no formiga? Si ja saps que el teu vol cap als astres és inútil, que no, que no hi ha res a trobar (i que si hi hagués res, tu no series pas l'indicat per trobar-ho); si tot això ja ho saps, per què segueixes escalant? Per què no escups el condicional i t'apuntes al gerundi? Per què no una llar de foc crèdit de normalitat? Pots creure que per dir-te escalador no has escalat ni dos metres? Saps que jo, aquí assegut mirant-te, fumant-me aquesta pipa, veig exactament el mateix que tu sense tanta angoixa? Baixa i vine.

L'escalador no diu res però segueix estirant el braç amunt, ara cap a la dreta, ara a l'esquerra, sense avançar gens, sense heroisme, sense resultat. Però a ulls de ningú, ja que ningú el mira, voluntat. La voluntat no té cap mèrit i ho sap. Però és una qüestió biològica, una deformació mental, i no hi pot fer res.

Al fer-se fosc, l'home de palla marxarà sense ell, cap a les finestres il·luminades de les cases cançons i sopars. Ell sol, a fora, seguirà mirant-se el cel intentant trobar-hi qui sap què.

peixos enlluernats

El poema és Se'n Va de Màrius Sampere. La cançó i el vídeo, meus.

quan menys ho esperes

ets al concert x de les festes de Gràcia i tothom salta i tu saltes i les llums van intercalant verd i vermell i barrets de palla, cerveses dos euros, càmeres digitals, amics d'amics, típic total i de sobte la bafarada mística, l'olor d'església que es passeja només pel teu nas i t'hi explota i fuig i moltes coses que no saps explicar, nostàlgies que no hem viscut, ecos d'udols, udols freds, udols foscos queixant-se amb totes les forces, udols de por, de molta molta por i et quedes allà, pèsol mínim, sargantana al sol amb el gintònic a la mà cara idiota que mira cubito que mira rellotge que no mira res i cap a casa

música del minivideo: Grizzly Bear

cel d'agost

Nit sense diccionaris ni explicacions. Nit al gust. Substituït el lubricant social pel puntillisme: tu no, tu no. Nit petita entre les Nits. Nit dedicada. Nit dels silencis. Nit Roda Reserva. Nit descalça. Al fons les veus intemporals que escalfen el sistema nerviós. El soroll de tantes festes a les portes de casa. A dins, colors primaris d'aire condicionat. Casa imperi. Casa headphones. Casa univers. From salvation army counters i aquestes veus que no ho saben, que no poden ser humanes. Nit cirereta de tarda Oliver entre verd, d'Oliver content, Oliver ja no vull grans sorolls, Oliver famílies amb nens als meus concerts, Oliver cocodrilos, Oliver final feliç. Nit de piscina per platja. Nit amb Clem Snide is the only time I feel free. Nit de ponts aeris mentals, de jo tot per _, de si et _, de quan falta per _. I sempre la cançó que sura, que sobrevola l'habitació i mira per la finestra, que espia de lluny i en apagar-se ho fon tot en mode blau etern.