divagació 2,3%

M’agrada la gent que surt del tren i no pot parar de llegir.


Qui pogués viure en la tranquil·litat dels llibres que descansen dies, setmanes, mesos i anys als prestatges, escampats per les cases, a les golfes, dins de caixes fosques i tèbies; en la pau absoluta de l’observador passiu que des del tercer pis, entre dos grans novel·les realistes russes, em mira encuriosit, en silenci. Em veu arribar cada nit i em sent marxar cada matí.

El Ministre d’Interior ha anunciat en roda de premsa que la nostàlgia creixerà un 2,3% en les pròximes hores. 

Es recomana no sortir de casa (ni del llit).

trist felicitat trist

Un servidor perd el temps: mil lectures per fer, mil treballs per preparar i mil vídeos per editar... i ja veus tu a què em dedico... 


en tinc més aquí

la mort dels genis




Nous ne pouvons savoir - Nous sommes accablés
D'un manteau d'ignorance et d'étroites chimères!

Rimbaud


És un dimarts qualsevol. Karl Marx surt del seu piset compartit al Born amb cara d’haver dormit poc i malament. Amb un gest acostumat passa la targeta del bicing pel detector, els auriculars per dins del palestí i puja a la bici. Sona “Pla Quinquenal”. (pilleu el gag?) 

A Princesa saluda un jove empordanès d’aspecte net, afaitat. Josep Pla li torna la salutació i li explica amb presses que fa tard al taller d’escriptura, a l’Ateneu. Ja fa temps que ha deixat la carrera però encara se saluden quan es veuen. 

Arriba a la Pompeu quan passen deu minuts de les nou però no hi ha cap bicing buit. Esperant-se també hi ha Herodot, que conversa tranquil•lament amb Llorenç Vilallonga, que tot i tenir classe no hi va, ja que és de les Balears.

A Literatura Contemporània no hi ha gaire gent... L’Aparicio s’esforça, però avui no li fan gaire cas. Kafka es distreu col•locant bé les xapes de la bossa (Quechua, evidentment) i mira distret com Courbet es va adormint damunt d’una columna esbossada al marge dels seus apunts. Tot molt lent. Discurset final i a esmorzar. 

Karl creua el pati de Jaume I, cap al bar hippie. Veu de lluny a Pollock i li fa molta mandra anar a saludar-lo. Els emos, en general, fan mandra. Es posa a la cua del bar, colant-se amb els seus amics, sense saber massa què vol. Nabokov va conèixer una existencialista ahir, Bernat Metge i Sófocles van anar a l’Apol•lo (també hi havia anat Apol•lo, de fet), la Rodoreda va molt guapa avui...i el pobre Tolstoi no fa gaires amics i encara va una mica perdut, tot i que som al segon trimestre ja...

Quan ja li toca demanar el seu esmorzar de consciència de classe (finalment, un cafè i croissant petitburgesos) Adorno, des del seu costat, emprenyat com sempre, senyala cap a la porta del bar, d'ón el jovenet Rimbaud apareix sobtadament. La grisor, la grisor, oh la la! crida tot suatEl pobre no té massa credibilitat, és un d'aquests d'intercanvi, sempre perdut i amb atacs d’histèria. Els cabronets dels dadaístes sovint el graven i pengen els vídeos al youtube.

Però de sobte, de la taula ón Beckett i Faulkner parlaven en llenguatge de signes, en surt una explosió de buidor. Una gran massa transparent d’indiferència irromp cap al pati, trencant les vidrieres rollo Titanic. Freud plora perquè s’ha pixat i ho apunta a la llibreta. Shakespeare intenta suïcidar-se empassant-se les targetes de la copisteria. Cortázar i Borges s’abracen i amb la calor de la desesperació es prometen amor per sempre infinit. A Dífil li és igual. En Kerouak va taja (són les 11 del matí, ojo...). Rothko es torna a suïcidar.

Els genis van desapareixent un a un... s'esfumen. La histèria col•lectiva de sobte emmudeix, deixa d’escriure, de pensar, de llegir, de mirar enrere, de pretendre. Els regnes plens de caramels secrets de colors, ambigüitats i tardes de lectura són expulsats carrer Wellington avall (cap al zoo). 

Un gran núvol d’incomunicació tapa el sol i com una gran onada surfera de Hawaii s’endinsa pel pati, entre les columnes i els bancs, pel forat aquell cap a la biblioteca, per les orelles i pels ulls, pels nassos i per les boques. Grisor i indiferència per les venes. Panorama tètric en blanc i negre. Només carpetes vermelles esteses pels terres trenquen la monocromia. Broten tacons alts i una festa Erasmus volteja pel pati. Albarans i calculadores, maquillatge i power points. Quién mató a Miss Humanitats?

Vent




recorded in some multiple sky
inlaid in some endless laughter
they pass

(L. Cohen)


Respiració automàtica

Sóc a mitja classe d'Ètica i Filosofia Política B i de sobte me n'adono de que respiro. En sóc plenament conscient i m'hi recreo: acompanyo amb la ment l'oxigen que m'entra pel nas i per la boca i li ensenyo la seva humil però tèbia habitació al cinquè pis dels pulmons. Quan toca, guio fins a la sortida al diòxid de carboni i li recomano algun hotel baratet de Barcelona per a fer nit.

La putada és que un cop ets conscient de que respires ets incapaç de fer-ho automàticament. Vaig escoltant al professor, vaig escrivint però me n'adono de que no estic respirant i collons com ho faig ara per no perdre el temps i neurones avisant cada cinc segons boca obre't agafa aire vale guay ara treu-lo molt bé espera un momentet que Walter Benjamin diu que Plató diu que merda... boca obre't agafa aire vale guay ara treu-lo i axí succesivament.

 Decideixo que la única manera de salvar-me a mi (i als meus apunts) de la meva consciència és oblidar el fet de que respiro... Però, no sabeu lo difícil que és. Quan ja he repassat les mil tonteries per avorrir-me artificialment em torna a venir el puto pensament de la respiració, del pal, yuhu, sorpresa, encara corro per aquí! Com el típic borratxo que de tota la penya del concert ha decidit que tu ets el seu amic de la nit i cada cop que et veu et ve corrents a explicar-te algo totalment incomprensible i que no t’interessa lo més mínim. 

Vaja, que si podeu no hi penseu en que respireu vale? Vale. 
Bon cap de setmana!

Músics del Portal de l’Àngel


Havent dinat, l’assistent dels dimecres l’embafa amb un buffet lliure de pastilles vitamines líquids i xarops. Fa la migdiada. A mitja tarda es renta i es vesteix. Els pocs cabells que li queden pentinats enrere. Primer la jaqueta; ara la bufanda, a poc a poc, la gorra, i el bastó. Ara pitja el botó de l’ascensor (de ferro i vell). Cuidado amb l’escaló. Surt del bloc de pisos deixant un perfum de colònia Armani que el porter ja espera des de la cadira. Un cop fora, guaita el termòmetre, camina a poc a poc i es va parant de tant en tant, mirant al seu voltant, amb aquella calma que exaspera a ciclistes i gent amb presses.

Aviat arriben, col·loquen el piano a lloc, afinen i comencen un ragtime d’escalfament. Ell saluda protocol·làriament. Ells contents de veure’l assenteixen amb el cap sense deixar de tocar. Aviat s’hi posa. Ara un peu, ara l’altre. Inclina el cos endavant, aguantant gran part del pes amb el bastó. Així dóna més llibertat a les dues cames per a moure’s. La gent se’l mira entre riures i somriures, que bucòlic i tendre, fes-li una foto, no que em veurà (tot això sobretot en japonès). Realment és una escena força graciosa, un burgeset retirat que balla a ritme de blues i jazz com si estigués al saló de casa. Quines coses que té Barcelona. Els músics contents perquè la gent es para més i deixen més pasta i quin riure els nens que se’l miren i els grans pensen que graciós i els seus egos tan atacats per les dureses del dia de sobte s’inflen com quan de petit a classe algú fa el ridícul i no ets tu. Ell segueix un peu ara l’altre, aguantant el pes damunt del bastó i porti un xampany a la senyoreta, sí, la del vestit vermell de la taula tres, gràcies, això per tu xato, compra-li algo a la dona, moltes gràcies senyor i ara ve el moment àlgid, amb Soda Fountain Rag del Duke i tota l’Orquestra es posa dempeus i el públic aplaudeix entre el fum dels puros i cambrers d’etiqueta, moment màgic, quin espectacle i ella balla sense parar al seu costat i el solo de trompeta, el gran solo de trompeta i - vigili, que li cau la gorra, bon home. S’eixuga els ulls, ja és tard, els músics pleguen, es fa fosc, cap a casa que avui juga el Barça i el donen per la tele.



(en Bertran ha fet una història paral·lela al seu blog:

Bush Obama Barcelona

Aquest video és el complement de les fotografies i del text  (molt i molt recomanables) que han sorgit del projecte "Sólo hay un presidente por vez" en comú entre Pictura Pixel, l'Atenes de Pèricles i el bloc d'un servidor. Bush Obama Barcelona (ho sé, broma fàcil) és un breu màking off d'estil lliure - flipat de l'aventura barcinoamericana en la que ens vem embarcar dijous passat amb en Claudio, en Joao, la Maria i el Marcel.

Us estalvio la captatio benevolentiae però bons ulls, siusplau...




Actualitzo: Falta gairebé la meitat del material gravat així que en quan l'aconsegueixi intentaré fer una versió extesa o bé una segona part o algo el més aviat possible. 

vuelings

He trobat la perfecció en forma d'ocupació laboral



The sculpture is inside, waiting

La fàbrica de paper de Santa Coloma de Queralt té quelcom d’especial: fabriquen paper per a escriptors de veritat.  Jo mateix he vist moltes vegades en Quim Monzó apropar-s’hi amb bufanda, caputxa i ulleres de sol. Hi entra com qui no vol i en surt a corre cuita amb dos paquets de mil.

Què tenen d’especial els papers per a escriptors de veritat? El sistema de fabricació és molt complex: primer de tot, fan una capa blanca de paper, molt i molt fina. Després amb la tinta de totes les novel·les, poemes, assaigs, articles, contes, refranys, crítiques, notetes secretes, obres de teatre, cartes,  agendes,  guions, llibres escolars, relats eròtics, resultats esportius, dietaris, diccionaris, enciclopèdies, columnes d’opinió, apunts universitaris, blocs d’internet, missatges de mòbil, llistes de telèfons, contractes laborals i en definitiva, de tots els textos que han estat escrits, s’estan escrivint i  s’escriuran, afegeixen una capa al damunt i finalment ho tapen amb una segona capa de paper, per posar-hi emoció.

És literatura en potència. Només cal que esborris el blanc de la història que has escollit, és facilíssim. Si et perds i no saps com seguir, per inspirar-te, sempre pots, ni que sigui una miqueeeeta només, espiar la novel·leta que està escrivint l’Umberto Eco o en què treballarà en Woody Allen d’aquí uns anys.

Santa Coloma de Queralt té aquestes coses... De tan en tan, sembla que siguis a Sort. Però en un Sort literari, ple de cues d’escriptors i escriptores joves, d’aquests que els hi veus als ulls que saben el que fan. Alguns escriptors internacionals, de renom, han invertit en un petit aeròdrom, que des d'aqui no es veu, per a fer-se enviar cent paquets sense haver de desplaçar-se.

Jo molts cops he volgut entrar-hi per comprar algun d’aquests fulls tan especials. Només un, per provar... Però, quan ja sóc amb la mà al pany, me n’adono que jo no sóc un escriptor de veritat, que jo només sóc jo, que estaria malament ocupar el lloc d’ algú altre, algú que realment ho valgui, que no hi encaixo en aquest món i que això es porta a dins. Més aviat tranquil, me’n en torno al meu banc i segueixo observant, com sempre.

Com us podreu imaginar, al cap dels anys he après a reconèixer a la gent pel paper que fan servir... Però, ara que ho penso, mai he entrat a la fàbrica, i ja no sé si tot això que us explico ho sé o ho crec o m'ho han dit... 

Pero vaja, sempre és senzill saber qui és un escriptor de veritat, oi?

he signat


Avui m'he casat amb la Caixa. Hem fet les ceremònies a casa seva, que és més ample. Jo he signat, ella ha estampat. Una apretadeta de mans a la yankee i alguns regals... jo, res, tots els meus estalvis; ella un obsequi de les sobres de nadal. 

Demà passaré per l'oficina a deixar el raspall de dents.


Un camell d'Orient...

Aquest any no hem preparat ni les galetes amb llet ni la copeta de cava xampany al rebedor de casa i ens sentíem molt culpables, així que ens redimim ja d'entrada dedicant-li una cançó de Manel als pobres camells d'Orient que fot anys que es passejen per les ciutats de mig món i ningú s'enrecorda d'ells. No us la prengueu massa en serio, és en plan cutre.

Desitjo que us portin tot el que heu demanat i una miqueeeta de carbó per compensar...




Per cert, els complements són influència directa dels pastorets de Calaf, gràcies.

Bona nit de reis a tothom.


ara que som al futur


Ja fa molt de temps que som a demà. Ja estem acostumats a la caducitat de tot el que ens envolta (menys els típics “productos del nuevo milenio” o “la tecnologia del futuro”, que, evidentment, són actuals). Ara que som al futur, vivim a base d'esperançes i pors a llarg termini, la televisió sense notícies programa especulacions sobre el que passarà, l'esoterisme ocupa el seixanta per cent dels diaris, les parelles es prometen sense casar-se i les previsions del temps són la màxima certesa.
Alguns, massa joves, recorden el present. Fa massa que no som avui, diuen. I enyoren la contemporaneïtat, el
carpe diem, la borsa de valors, els resultats, les decisions pràctiques, la fruita del dia, els fets i sobretot, l'hedonisme del que gaudien quan era avui.
Aquells que miren massa endavant, cap al passat, se'ls titlla de nostàlgics: avançats, busquen realitzar-se en fets ja succeïts que vindran no se sap quan. Són éssers envellits, d'ulls perduts, immòbils i brillants, que es passen el dia recreant-se en records que fa tant que han de venir que ja són borrosos.
No podem entendre que aquesta gent anclada en el present o llançada al passat, vulguin (i creguin necessitar) tangents materials, estructures mentals robustes basades o bé en les decisions d'avui o en els records idealitzats d'ahir. Ells estimen l'ordre i els esquemes, la melancolia i la recreació. Nosaltres preferim el gran potencial del futur, la incertesa de la falta de respostes i l'embafament de l'excés de preguntes, prediquem a l'imperi de l'ambigüitat i del tot és (serà, era) possible.

Ara som demà, abans érem avui i després serem ahir. Funciona així, o això diuen.

els prodigis són: